Agustí Paüls: «Quimet Raier és una manera d'explicar a la gent com eren les persones abans i saber com hem canviat»

Definir l'Agustí Paüls i Franch (la Pobla de Segur, 1969) no és una tasca senzilla. Ha tocat tantes tecles que qualificar-lo només de "polifacètic" seria quedar-se molt curt. És fuster de professió, però també pintor, escultor, actor, i fins i tot ha participat en concursos i en un reality show, ha fet un documental i un llarguíssim, llarguíssim etcètera.

Un gran amic seu, l'enyorat Manel Dalmau, va descriure'l com "un professional, un mercenari de l'art i un treballador de somnis". Sense dubte, allò que s'ha posat entre cella i cella ho ha acabat fent; els reptes no l'espanten: des de participar en qualsevol projecte que li proposis fins a escalar un cim de gairebé 7.000 metres. I tot sense deixar mai de riure! "És un fill de fusters, està fet de la carn dura que li ha donat l'experiència", deia Manel.
 
- Si t'haguessis de presentar a algú, com et definiries?

- Com faig sempre. Soc un fuster que gràcies al fet que això em dona de menjar, em guanyo el dret a ocupar la resta del meu temps amb tot el que m'interessa: pintura, art en general, teatre... 

- Volies ser fuster ja des de jove?

- Sí. Inclús no vaig voler fer el Batxillerat (el BUP en aquell moment), perquè estava convençudíssim. Me'n vaig anar a fer formació professional de fusteria, i al moment que vaig entrar em vaig donar adonar de la cagada que havia fet. D'allà vaig saltar a Arts i Oficis i vaig estar cinc anys estudiant interiorisme i allí em vaig començar a trobar. No és que no m'agradés la fusteria, sinó el mètode educatiu de l'FP dels anys vuitanta.
 
- Quan vas acabar a l'Escola d'Arts i Oficis de Tàrrega vas decidir tornar de seguida al Pallars.

- Per treballar al negoci de la família. Tenia molta consciència del que els havia costat pagar els meus estudis i és un deute moral que vaig tenir clavat molt temps. A més, entremig vaig fer un any de servei militar a Ceuta. Per molt que treballis, això mai ho pagaràs amb diners. 

- Et consideres un artista?

- No, em considero un cul inquiet. Disfruto fent moltes coses diferents. Hi ha gent que això no ho pot entendre. Sembla que només hagis de fer la teva feina i la resta del temps l'hagis d'ocupar amb entreteniment. Jo procuro que tot el que faig em doni una satisfacció a nivell moral, i si a més em pot donar nivell econòmic, millor encara.

«Quimet Raier és una manera de fer teatre i al mateix temps explicar la nostra terra»

 
- Una de les tecles que toques és la d'actor. Et ve des de jove?

- De molt jove. El meu germà ja feia teatre i va ser el meu mirall. A més, dins del grup escolta de la Pobla de Segur (l'EPS) vaig tenir la sort de conèixer el Monsito (Ramon Enric Guimó), el nostre monitor, que estava molt implicat en el món del teatre. I durant molts anys vaig ser el diable dels Pastorets per antonomàsia.

A més, durant els cinc anys que vaig estar a Tàrrega va coincidir amb el fulgor de la Fira del Teatre; venien els Comediants, et podies trobar al Pepe Rubianes prenent unes copes... Vaig aprendre un tipus de teatre que no era formal; vam passar de Capri a la Fura dels Baus. Amb aquella edat, 17-20 anys, va ser com si em punxessin heroïna.

- Quan crees el personatge de Quimet Raier?

- És fruit de dos casualitats. Com a personatge neix a partir de la pandèmia i d'un enfado, però realment es remunta cap a l'any 2000, amb la primera col·laboració que van fer els Raiers de la Pobla amb la Transsegre de Balaguer. Ells es pensaven que arribaria gent gran, i vam aparèixer una colla de joves amb ganes de festa. I per amenitzar-ho una mica em vaig inventar el personatge d'un raier mig esbojarrat i fill d'una altra època.

I durant la pandèmia no és que aparegués Quimet, sinó un compromís amb el teatre i el patrimoni: fer teatre i al mateix temps explicar la nostra terra. És una altra de les frustracions com a actor que tens quan vius aquí al Pallars: el català occidental sembla que ens hagi d'obrir les portes d'alguna producció on s'ha de parlar pallarès. Però resulta que puja gent de Barcelona, amb uns lingüistes que tampoc saben parlar el català occidental... I quan fas d'extra també acabes fent d'assessor lingüístic, però amb nòmina de figurant. Això enfada molt.
 
- Què té Quimet de la teva personalitat?

- Poca cosa! És un personatge molt treballat a nivell històric, però et diria que ell em dona més coses a mi que no pas jo a ell. Inclús quan a vegades dic una animalada, em disculpo amb la meva família i els hi dic "Perdoneu, que m'ha sortit Quimet de dintre". A més, m'encanta que els meus personatges siguin diferents. Qui tingui l'oportunitat de venir a veure al Rafel Mateu a les visites teatralitzades de Casa Mauri, veurà que no té res a veure amb Quimet.

- L'humor té límits?

- No n'hauria de tenir. El que passa és que estem en un moment en què tothom té molt dret a opinar i a satanitzar. Si defineixes humor, a tot li pots posar una rialla. Inclús amb coses tan serioses com la mort seria interessant fer-ho. Però ens capem a nosaltres mateixos.

- La gent riu menys que abans?

- Oi tant! La gent riu menys que abans, no sents cantar a la feina, la gent no xiula... Estem al món del "quedar bé". En canvi, tots ens fem fotos amb uns morritos que no són ni nostres i ens posem filtres. Ens estem perdent. Tots volem tenir la mateixa boca, volem ser guapos, i entremig estem perdent molta personalitat. 

«La gent riu menys que abans. Estem al món del "quedar bé" i entremig estem perdent molta personalitat»

 
- T'has hagut de tallar algun cop quan has fet de Quimet?

- Hi ha hagut moments que sí, sobretot al principi. El personatge de Quimet Raier és de finals del segle XIX i començaments del XX. No li pots demanar que sigui feminista, però sí que provi d'entendre-ho si fa preguntes al públic actual, i en pot fer broma. Jo crec que és una manera d'informar a la gent de com eren les persones abans, per saber com hem canviat.

- Fa 21 anys vas participar al programa El Cim, el primer reality show de TV3. Per què?

- En aquella època m'apuntava a un bombardeo. Això del Cim va venir de les casualitats més absolutes. Em van dir que sortia un telèfon a la tele per participar en alguna cosa, i que només hi deia "Vols viure l'aventura de la teva vida?". Els dos últims números del telèfon es van quedar flotant a l'aire i al moment que vaig arribar al taller, si arribo a invertir-los, crec que no hauria tornat a provar de trucar. Va ser la casualitat de la meva vida, a la qual li dec moltíssimes coses.

- Per exemple?

- A mi em va canviar la vida. Vaig veure el que era la televisió, com es mou, i que per molt que fes, mai hi entraria. Per què? Doncs ha quedat demostrat després amb el tipus de personatges que donen a la gent de Pallars o muntanya: Lo Cartanyà, Gran Nord... No vull que la gent m'agafi per l'hombro, ens fem un selfie i em diguin que faci alguna animalada. 
 
- Què se sent quan es corona l'Aconcagua?

- Quan vas en una expedició d'alta muntanya és impressionant. Des del moment en què t'adones que la pressió atmosfèrica t'està matxacant; quan a partir dels 4.000 metres deixes de veure qualsevol planta o ocell, o a partir de 6.500 metres, quan per fer vuit passos has de respirar 8 vegades... Tot això em va canviar: t'adones compte que no ets res, que estàs lluitant per una cosa supèrflua. I una vegada ets allà dalt, per descomptat, les emocions són indescriptibles. I més quan has estat dos mesos sota una pressió salvatge.

- Com vas portar ser una persona coneguda?

- No em va canviar en res. La setmana després de tornar, si anava a Barcelona i estava a la cua del súper, senties que parlaven per darrere, doncs et generava mal rollo. I això em va portar a pensar que la fama, en un moment donat, hauria d'estar molt ben pagada. El fet que la gent et conegui no t'aporta res. En això procuro ser molt curós: d'aquest tipus d'experiència no en volia rebre cap reintegrament econòmic. Allò em va canviar la vida i ho agrairé sempre.

«El Pallars hauria de deixar de ser la reserva espiritual de Catalunya»

 

- Si et tornessin a demanar fer alguna cosa similar, t'hi animaries?

- Ah si, jo me n'hi vaig! Sempre ho he dit. Ara m'agradaria un Supervivientes, en una illa on hagués de pescar i tot. A nivell personal m'ho podria passar molt bé. Però el que em faria més por seria l'exposició a les xarxes. No tinc Twitter. Tinc amics que en tenen i em poso les mans al cap de com va la gent. La gent no s'està de dir res, i amb un comentari pots arruïnar la vida d'algú.
- Què té el Pallars que no tingui cap altre lloc?

- El Pallars és casa meva, m'hi he criat i m'he criat amb una família on me l'han fet estimar. M'he criat a Burguet Gramuntill, Erinyà... He tingut la sort de viure una mica un Pallars salvatge. Possiblement, la morriña que em va suposar estar cinc anys a Tàrrega (amb la boira) feia que quan pujava el port de Comiols semblava que arribaves al cel. I clar, després un any a Ceuta... He tingut aficions que sempre m'han fet estimar el Pallars.
 
- Què li falta al Pallars?

- Aquí entraríem en un dilema: et diria que proximitat, que deixéssim de ser la reserva espiritual de Catalunya a la qual costa tres hores i pico d'arribar-hi. En cas que no ho fóssim, aquí al Pallars també hauríem de canviar moltes coses: hauríem de tenir el doble de població per poder cobrir tot aquest turisme que desitgem tant, però que quan ens ve en excés també ens cansa.

- I què li sobra? 

- Jo crec que no li sobra res... Bé, algun gilipolles!
 

 Fes clic aquí per veure totes les entrevistes de Pallars Digital

---

  Col·labora!

Aquesta entrevista ha estat redactada gràcies a la recerca, el treball, el temps i l’esforç de professionals periodistes. Si valores la nostra feina, ara pots donar suport a Pallars Digital fent clic aquí sota:
   

Altres notícies que et poden interessar