Un poble fidel a la seva llengua

Senyor director,

Cada Onze de Setembre, la Diada nacional de Catalunya, renovem els nostres millors desitjos de progrés, però sobretot la voluntat de recuperar la llibertat de la nació catalana. Una nació que serà lliure si és capaç de treballar com un sol poble en la seua diversitat: social, cultural i política.

“Cal defensar la llengua com el pa, cal combatre a favor de la llengua amb tot el coratge i sense defallir.  Ningú no té vocació de mut. La meva llengua és la meva primera pàtria”. Amb aquestes paraules s’adreçava a la ciutadania de Lleida Josep Vallverdú ara fa 14 anys. Són uns mots més vigents que mai i que us esperono a fer-vos-els vostres com ell mateix continua defensant-los de manera incorruptible superats els 100 anys d’una vida dedicada a la dignificació de la llengua pàtria.

Avui s’està convertint en un crit d’alerta generalitzat que l’ús social del català viu un difícil context de retrocés. Són diferents les causes, i no podem defugir l’autocrítica des de les institucions públiques, però dia a dia sembla guanyar terreny un paràmetre que és molt perillós per la seva falsa simplicitat i el lligam amb el discurs de la intolerància: el català retrocedeix a causa dels que venen de fora. A les persones nouvingudes, a Europa i, també, a Catalunya,  se’ls culpa d’allò que nosaltres mateixos no sabem fer del tot bé. “Beneïm escoltar llengua catalana amb deixos i vacil·lacions en boca d’un immigrant, i ens estimem més no veure amb quina rapidesa canvien o canviem de llengua nosaltres en presència de qui manté la seva en el nostre territori”. Són, novament, paraules encertades d’en Vallverdú.

Quan les administracions no acabem de trobar la clau per donar resposta als problemes i les necessitats d’una societat cada cop més exigent, s’obre la porta dels maximalismes simplistes que alimenten un discurs xenòfob que diu defensar una puresa nacional que ens han furtat, tot i que mai no ha existit. Arreu passa que l’arrossegament de vells prejudicis fa recaure sobre la multiculturalitat l’estigma de fer por i ser vista com una amenaça per al nostre model social i, fins i tot, per a la consolidació de la identitat cultural, lingüística i nacional. Com a societat acollidora que som des de segles, tenim la responsabilitat de mantenir polítiques de gestió d’aquesta multiplicitat d’accents i de cultures, i també tenim la responsabilitat i l’obligació de fer front la intolerància, s’amagui darrera la bandera que s’amagui. 

Al seu dia, vam assumir de forma consensuada aquelles reflexions d’en Paco Candel als ‘Altres catalans’, quan va formular que qualsevol nouvingut “necessita trobar, on va, un poble fet, i que aquest poble no es desfaci”.  I mantenint la identitat pròpia aportem a aquestes persones allò que més desitgen: “que la terra on va li sigui favorable, i vol que els seus fills agafin i admetin tot el que hi trobin de bo, fins i tot això que ell, per les seves característiques i el seu encalliment, ja no podrà agafar: l’idioma, els costums, la cultura”… Aquesta mirada ha estat una de les claus del desenvolupament de la nació catalana actual, sumant les noves generacions al projecte col·lectiu de forjar la màxima capacitat d’autogovern per a Catalunya, perquè el poble el tenim fet i no permetrem que ningú ens el desfaci!

Necessitem mantenir la mentalitat oberta i redoblar el treball a través de les eines que ja tenim: socials −la societat civil i les associacions que en treballen−, i institucionals, a través de l’escola i la immersió lingüística, en la qual no podem defallir, sense fissures. L’Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida desenvolupa aquest mes de setembre el cicle ‘La veu trencada d’un poble’, que vol ser un crit d’atenció a la consciència i a l'acció, una oportunitat per compartir, aprendre i reivindicar la nostra identitat lingüística i cultural. Us convido a participar i a implicar-vos del tot.

A Catalunya ens hem forjat com a poble gràcies a la suma. Lleidatanes i lleidatans van combatre a la Seu Vella i el Roser la imposició de Felip V. Aquells herois i heroïnes volien evitar l’anorreament del que som i encara signifiquem. Siguem fidels a aquella resistència i aquell compromís nacional.  No ens fem més petits expulsant de la nostra nació, pel color de la seva pell i l’accent del seu català, totes les mans que volen segar cadenes! 

Joan Talarn Gilabert
President de la Diputació de Lleida