Guerra, gerres i algun tanc

Senyor director,

Estic preocupat, i ho vull compartir. Tota la vida estalviant per a una Harley Davidson i no me la pondré comprar perquè ara hi haurà el cost addicional dels aranzels. S'han acabat les ressaques de Bourbon; sempre podré dissimular i dir que en la darrera revisió mèdica el metge em va dir: "O... o...".

Diuen que la guerra d'Ucraïna ens està portant a la ruïna (rima fàcil). El petroli puja, l'or és inabastable; el gas rus s'ha convertit, d'avui per demà, en producte pecaminós i l'amo en un Barrabàs. S'han congelat, per uns moments, les pensions; les ajudes al transport públic tenen data de caducitat; falten diners per a habitatge social... però el president Pedro Sánchez Castejón (PSC) sempre ha trobat "más madera", que és la guerra, com diu Marx (dels germans) per enviar-hi tancs i altres artefactes (algú ha insinuat que sortia més a compte que petessin en terres eslaves que haver-los de desballestar aquí; a més, semblava un gest solidari).

L'arribada del malèfic Trump (o no tant -una altra rima fàcil- perquè hi ha Melonis, Mileis i Abascals que l'adoren) ha dut un missatge esperançador: que està cansat de tanta guerra (com tanta bona gent) i que ho arreglava en un dit i fet. La platja-Franja de Gaza com a idíl·lic ressort sense població palestina i Ucraïna a terços: un per a Putin, les terres rares per als EUA i el que queda, perquè líders titella puguin continuar amb les seves corrupteles; però també ens ha fet més dura l'economia del mes de gener, ha dit que les guerres són com un joc i que se'l pagui qui hi vulgui jugar.

Europa ha enrogit (no de comunista, sinó de vergonyetes) i ha començat a posar diners damunt del tapet de joc, sense miraments i amb la fatxenderia del i jo més. La gent que surt a la tele, i que diu que sap de què parla, diu que els 850.000 milions són una quantitat que no s'havia sentit mai des de la II Guerra. El president Pedro SC, amb tantes cimeres europees, sembla que se n'ha emportat un problema cap a casa, perquè la sòcia, la vice, diu que encara no l'ha seduïda.

Jo penso que darrere de tot això hi ha una mà... (de color, sense ànim d'ofendre ningú). No entenc que si tothom vol la pau (exèrcits inclosos) hi hagi tanta guerra; potser és que a prop del Parlament d'Estrasburg hi ha lobbys del mal, com els de Huawei, l'energia nuclear o els que repartien maletins a la vicepresidenta Eva Kaili.

La cançó d'invertir en armament fa massa temps que sona. Ja sortia en una mal dita (vull dir mal anomenada) Constitució Europea, pels volts del 2005. Al Pallars hi vam fer una mica de campanya en contra, o sigui, promovíem el vota NO. Sense recursos, penjàvem pancartes casolanes No a la constitució europea centralista, militarista i del capital. Sembla que no tothom respectava les regles del joc perquè vam veure baixar d'un cotxe un jove ben plantat que se'n va emportar una. Vam portar el cas a judici.

Aquell dia nosaltres érem una colleta (ecologistes, feministes, antimilitaristes i altres -istes dels Pallars) i, com que la justícia és lenta, vam compartir sala gòtica d'espera, al jutjat de Tremp, amb un jove ben plantat, bastant rapat (torno a demanar disculpes perquè la realitat, si bé no és poètica, de vegades ve rimada). Després, judici ràpid. Acusació impecable. Sentència in situ. No culpable per manca de prova: ser l'amo del cotxe no implica, segons la jutgessa, que hi estigués involucrat. (Hi ha casos coneguts d'algun amo d'haver pringat-llepat anys de presó perquè el seu cotxe era en un lloc terrorísticament inadequat). I el noi no sabia què fer. La jutgessa, en un atac d'autoritat paternalista li va dir: "que no le condeno, que se vaya a su casa". La colla d'-istes vam esclafir a riure. Feia temps que l'exèrcit professional no tenia prou efectius, no omplia les places de soldat i havien abaixat el quocient intel·lectual dels requisits.

Ai, quan als judicis es demanen tantes proves! Ai, d'aquelles persones que ens quedem a un pas dels objectius, ja siguin el NO a l'OTAN, el SÍ a la Independència... L'Espanya, la Itàlia, l'Alemanya... submises van votar SÍ a aquest bunyol normatiu europeu. La França insubmisa va votar NO al mateix paperot i, com que calia unanimitat, tot va quedar en paper mullat (rima número X).

Les morterades (indissimulades, rima núm. X+1) al pressupost de Defensa no són cosa nova. Va començar Serra 1 (el Narcís) i van continuar Serra 2 (l'Eduardo), Morenés... Rajoy va enviar la ministra Cospedal als EUA de Trump (primera part) i va tornar a casa amb l'encàrrec de gastar més. Els secretaris generals de l'OTAN no repeteixen altra cosa i l'internacionalista Josep Borrell ho deia com passar el rosari.

Oh, quanta enyorança pacifista! Encara recordo pesos pesants del PSOE (i del PSC) que feien cops de colze per anar a primera fila amb pancartes de NO a la guerra (d'Iraq). Eren altres temps, 2003, governava el PP. També hi havia infants, segurament maldestrament adoctrinats, que portaven cartolines amb missatges tan eloqüents com NO a les gerres. La generació anterior, potser una mica punk, havia proposat altres lemes: tancs SÍ, però de cervesa; tampoc no preveien la sequera i que molts pobles s'haurien d'abastir de tancs... d'aigua.

En un escrit recent al gran president Illa, gran defensor de la llengua catalana, li vaig plantejar un gran problema: que l'Estat m'embarga, en llengua espanyola, la meva quota anual pacifista de l'objecció fiscal. La resposta: Sobre l'objecció fiscal a la despesa militar, entenem les inquietuds que plantegeu i el rerefons ètic que les motiva. No obstant això, aquesta és una qüestió que s'emmarca en el sistema tributari de l'Estat, i qualsevol modificació en aquest sentit ha de ser plantejada en els espais de diàleg i negociació pertinents. Tot i així, des del Govern de Catalunya continuarem treballant per avançar cap a un model de finançament més just i equilibrat, que respongui millor a les necessitats de tothom. (No em consta que jo li hagués preguntat res sobre finançament perquè faci tot un punt d'oració coordinada adversativa).

Si el nombre de persones que fem Objecció Fiscal a la Despesa Militar fos una miqueta més elevat, potser arribaríem a entrar en un espai de diàleg, no goso dir de negociació. El president del PSC no em convencerà d'augmentar la despesa militar, però si comença amb això de la seguretat... soc capaç de parar l'orella, obrir la boca i alçar el dit. Si hi ha una crisi de govern i Sumar es converteix en resta o divisió, m'ofereixo a ocupar algun càrrec de responsabilitat (vist l'ascens Iceta, m'atreviria a algun ministeri o, si no és tant, d'assessor, com a mínim hi podria dir la meva; a prop de la Moncloa hi tinc persones conegudes).

També podria confiar que viurem en un Tremp segur on es garanteixin els drets, que se sabrà qui arrenca pancartes (més de 70, amb els permisos en regla i les consegüents denúncies per desaparició; només en un cas, any 2013, els mossos van enxampar una culpable amb el lema Pressupost militar per a ús social.

PS. Just al moment de prémer el botó per enviar aquest escrit m'assabento que Israel ha trencat la treva i ha bombardejat Gaza, més de 400 morts. Un genocidi no és una guerra; una guerra no és cap joc.

Josep Manel Fondevila Tolo