Senterada, entre rius i estrelles

Senyor director,

Un cop més ens hem reunit a Senterada passat d’una vintena de persones (un rècord per un poble com aquest) per a celebrar el Dia Mundial de la Poesia. Aquest any, per a grata sorpresa, han participat les persones més joves del poble, nens i nenes que encara van a l’Escola de la Vall Fosca o a l’Institut de la Pobla de Segur. 

La pluja ens ha fet aixoplugar a la Vicaria, al costat de l’església, convertida en Sala Polivalent, que conserva un espectacular forn de pa on hi cabien, en el moment que estava actiu, uns 15 pans de quilo! Que no és poc si es pensa que només abastia a la Rectoria.

L’Ares Casas, una de elles, ens dona la seva impressió de l’acte: Aquest divendres a Senterada vam compartir entre familiars i amics el Dia Internacional de la Poesia. Hi vaig participar per primer cop. Com que m'agrada molt escriure, hi vaig llegir el poema que havia fet expressament. Una experiència enriquidora i divertida que recomano a tothom. 

En una atmosfera confortable i distesa hem emprés la lectura. Primer de la poesia que la Generalitat va enviar als diferents ajuntaments de Catalunya. I després vam anar rotant entre els assistents. 

Zion i Krabi, els més joves, serens i animats ells, ens van delectar amb peces d’una Antologia Poètica escrita pel seu padrí matern, Antonio Moreno Muñoz. Els vam aplaudir moltíssim.

I l’Ares ens deixa aquests magnífiques línies que retraten el poble: 

Senterada, entre rius i estrelles
Entre el Bòssia i el Flamisell,
batega Senterada, poble fidel, 
abraçada per aigües de vida i memòria,
camina amb calma, ple de història.

Els rius murmuren secrets antics,
entre ponts i pedres, versos oblidats,
i al mig del ball d’aigua i cel clar,
la vida s’hi viu, sense córrer, a la llar.

A Casa Leonardo, paraules i vins,
és troben veïns, records i camins.
A La Fàbrica, fils i llanes, llaços de família
acullen rialles i companyia,
el temps s’atura... com en poesia,

Quan l’estiu escalfa les muntanyes,
la piscina crida amb les “seves banyes”,
I al càmping, l’aire fa olor de brases, i amb la música balles.

Casa Parranxo vigila amb serenor,
com els núvols passen amb dolçor,
i quan la foscor pinta el cel d’argent,
l’observatori s’encén, silenciosament.

Mirar amunt, és perdre l’alè,
mil estrelles dansen.

Senterada és eternament present!

Ai, com ens emociona aquesta nena. Esperem no perdi, com ella diu, l’alè per a escriure’n més. 

Després de tanta emoció de l’ànima, vam donar gust a l’estómac amb un bon i abundant berenar. 

Guillermina SJ