El cor de les tenebres o anatomia d’una recuperació

Senyor director,

Agueta pel·lícula està basada en fets reals.

Lo destí va voler que la junta de l'Associació Cultural, Cívica i Esportiva de les Valls de Cardós (ACCEVC) m'encomanés la missió d'investigar la vella Carrua d'Anàs. Feve falta explorar l'antic corriol adormit fa 50 anys per considerar-ne una possible recuperació. Vai pensar que un encàrrec de tan alta volada havive de ser viscut com una pel·lícula des de l'inici.

Per començar, vai remenar la cartografia de la zona per tal de trobar vestigis del sender, però los mapes no aportaven llum a la foscor. El totpoderós Google Earth eri cec, incapaç de penetrar en la boscúria. Havia de canviar d'estratègia: acudiria als natius veterans de Cardós que, com los rastrejadors indis dels westerns, coneixiven lo terreny com lo palmell de la mà.

Un dia, xauant al "Puita", en Roy va mencionar la vella corrua. A canvi d’un beure va accedir a dibuixar-me lo traçat de l’antigalla en un tovalló de paper. Eufòric, amb una encaixada de mans, vai arrencar-li lo jurament que algun dia m’hi puiaria per ensenyar-me, almenys, l'entrada del vell camí. Jo ja faria la resta...

I així fou com un dissabte de primavera vai calçar-me barret, sarró i fuet a l'estil Indiana Jones per emboscar-me a la Selva d’Anàs. A mesura que mos enfilàvom pel camí Pla d'Arides, Roy, un Sioux de pura casta, m’assenyalava los punts per on creuava la corrua. No les teniva totes quan em va dixar adamont: lo bosc impressiona quan camines sol armat només amb un mapa de tovalló...

Tot just començar, a les trinxeres d’Arides, em vai adonar que, allí, lo temps s’havive aturat. Tot i que al començament lo bosc é pla i amable me sentiva observat i perseguit igual que l'E.T. protagonitzant L’últim dels mohicans. 

Sobtadament, després del primer pas de pista, la densitat arbòria va prendre connotacions Tolkienianes i se submergia, jungla endins, com un forat de cuc de Dune. Espantat per la foscor del laberint fantasmagòric, se’m va ocórrer desfilar la samarreta imitant Teseu per si un cas em perdiva per Mórdor, però, gràcies a Déu, lo plànol de tovalló era fiable com lo mateix mapa de l'Illa del Tresor.

A mesura que m'hi endinsava, lo bosc es mostrava impenetrable. Totes les malediccions i calamitats haviven de caure sobre meu donat que estava profanant la mateixa tomba de Tutankamon. "Terreny sagrat", vai pensar, com el cementiri indi que Jeremiah Johnson va gosar creuar.

Ni tant sols la llum del migdia semblava tenir dret de pas i s’havive de recargolar per travessar l'espessa jungla. Superat pel misteri del bosc, caminava de puntetes apartant branques i falgueres per no despertar els severs guardians del santuari inviolable: les velles soques em fitaven i jo els defugia la mirada com fèva Perseu contra la perversa Medusa. I si acabava igual que lo maleït Aguirre a la recerca del Dorado? 

A mig descens, lo recorregut va esdevenir un Dragon Khan disposat en múltiples ressalts escabrosos que exigien baixar de cul. Eixams de bedolls enroscats teixiven una malla infranquejable que, amb la complicitat d'avets orcs ajaguts, jugaven a barrar-me lo pas. Les mallerengues m'escridassaven irritades i les murgues, desafiants, me mossegaven les botes. Lo bosc eri viu, hostil i em convidava a recular com aguells malaguanyats intrusos de El projecte de la bruixa de Blair. Mentre reptava per terra per evitar un avet caigut, una fabulosa cérvola, que hagueri passat per la mare de Bambi, m'observava de reüll mentre peixia. En aquell recòndit paratge cap bèstia, minairó o fantasma havive vist un humà en dècades.

A fe de Déu que la Selva d'Anàs és tan indòmita que al bell mig del cor de les tenebres em va semblar sentir aroma de Napalm a ritme de The Doors i intuir, proper, lo campament secret del Coronel Kurtz, lo capitost barrinat d'Apocalipse now.

Encara rai que, a partir de la Borda Lledó, lo camí va guanyar amplitud fins fer xicurrina la carretera de París, Texas. Ja a la solana, lo corriol voreja els Prats d'Amill i planeja per Escanadillos. Des dels vells pedrissos folrats de liquen que flanquegen lo camí de roca viva d'Anàs, serps i llangardaixos interrompien lo bany de sol per treure'm la llengua i afegir-se a l'esbroncada...

Ben entrada la tarda, per fi vai arribar extasiat a la font d'Anàs. No vai voler esperar a refrescar-me per enviar un informe urgent als companys de Junta. Lo missatge dive així: 

"Estic viu. Missió acomplerta. Em sinto com l'Indiana Jones en rescatar l'arca perduda. Hem descobert la tomba de Tutankamon! He travessat Mórdor sense topar-me amb lo Coronel Kurtz. Cap Medusa m'ha convertit en pedra i no m'ha calgut desfilar la samarreta de Teseu per sortir-me’n. Robert Louis Stevenson no n'era conscient, però l'illa del tresor és més bonica que lo propi tresor". 

P.D.: La mare de Bambi és viva!

El proper 3 de maig l'Associació Cultural, Cívica i Esportiva de les Valls de Cardós durà a terme una acció de voluntariat per recuperar la vella Carrua d'Anàs. 

Et perdràs la millor pel·lícula de la temporada?

Jeremiah Johnson