Esport inclusiu

Senyor director,

Mira d’imaginar-te un moment que tens 13 anys. Imagina també que t’agrada jugar a futbol i que avui tens partit, un partit que és important. Estàs nerviosa i saps que serà difícil però no pots fallar a l’equip i et prepares amb moltes ganes per donar el millor de tu.

Sembla meravellós, oi? Qué bé que estàvem quan érem joves, sense preocupacions, només sortir, jugar i passar-ho bé... O més aviat quina memòria més selectiva que tenim els humans. No ho és tan de fàcil ser jove, avui menys encara, sens dubte.

Si hi has reflexionat una estona, torna’t a posar a la pell d’aquesta jove de 13 anys, abans no t’ho he dit però afegeix un detall més al rol que t’he proposat: tens alta sensibilitat. Ha arribat l’hora del partit, no jugues a casa, són les 18h d’un diumenge i quan entres al pavelló el trobes ple de gom a gom, amb gent majoritàriament desconeguda, de totes les edats, cridant i fent sonar tambors i panderetes. A més la música dels altaveus sona a tot drap. El cor se t’accelera i intentes lluitar en contra del que sents, t’esforces a respirar fons, relaxar el cos i aïllar la ment de tot el xivarri i d’aquesta energia tan estrident. 

Com et sents? Ja t’ho dic jo: a prop del pànic. I et diré una altra cosa: no t’ho desitjo.

Diumenge les nenes de l’Infantil Femení A del Tremp van desplaçar-se a Agramunt per jugar el partit de tornada. Van perdre, però els pares, i parlo per mi però segurament el sentiment és compartit per la resta, així com per l’entrenador i per totes les persones del Futbol Sala Tremp que van ser al partit, ens sentim orgullosos d’aquesta colla de noies lluitadores, capaces i amb uns valors sòlids, que es van veure abocades en un escenari incòmode més propi de l’arena romana que d’un infantil provincial. 

Crec que el nostre club per descomptat vol victòries i reconeixement, però també sé que posa per davant de tot el benestar i el creixement dels seus jugadors i jugadores, que és la finalitat última de l’esport i que si volem una societat sana i millor, no ho podem oblidar. 

No s’hi val només amb no insultar, no dir paraulotes ni increpar jugadors i àrbitres. També cal considerar quines són les condicions del partit que anem a veure, l’edat de les persones que hi jugaran... I més enllà de penjar una pancarta ben grossa on digui que “l’esport uneix”, cal que ens ho creguem els pares i mares i ho apliquem amb convicció, som els seus models i la nostra responsabilitat és donar-los bon exemple. 

L’ambient de joc ha de ser un lloc segur i inclusiu on tothom que sent passió per l’esport, com una jove de 13 anys amb alta sensibilitat i les seves companyes puguin donar-ho tot sense haver de patir per si tindran una lipotímia vaso bagal o els agafarà un atac d’ansietat. 

I tot i que la lliga no ha acabat, aprofito per felicitat l’Agramunt per la victòria del diumenge perquè les seves jugadores segur que també hi van posar tot el seu esforç.

Laia Figuera