Núria Garcia-Quera: «Hem de reconvertir-nos i buscar un altre tipus de turisme que no mati la vida dels pobles»

- Què creus que atrau tant del Pallars perquè la gent hi vingui? És només el paisatge, és la seva gent? 

- Paisatge i gent va tot junt, perquè tenim el paisatge que tenim per la gent que tenim. No es pot dissociar una cosa de l'altra. I crec que sí que és una combinació perfecta, perquè hi ha aquest equilibri entre la tradició que no es perd, però també amb molta gent que està venint de fora des de fa molts anys i que també aporta moltíssim.

- En el teu cas vas pujar amb 19 anys. Què et va fer decidir?

- Jo ja venia amb un bagatge familiar molt concret: una llibreria a Barcelona que encara hi és, que es va crear l'any 1916, especialitzada en muntanya. I clar, les meves lectures d'infantesa i d'adolescència ja eren les aventures dels guies dels Alps i llibres d'aquests. Per tant, quan amb 19 anys em va sortir l'oportunitat de gestionar el refugi d’Amitges, al Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, doncs ho vaig tenir clar.
 
- M'imagino que tot i estar familiaritzada amb la muntanya, el canvi de vida devia ser radical, no?

- Radical perquè a més a més vivia, i una part de la meva família encara viu, al centre de Barcelona, a Ciutat Vella, a tocar de la catedral. O sigui, més al centre impossible. I jo crec que aquesta també va ser una de les raons per les quals ho vaig tenir molt clar, perquè la vida de ciutat m'ofegava.

- Vint-i-dos anys al refugi d'Amitges. Com és la vida estant aïllada del món?

- Clar, aquesta és la clau, que ara no estàs aïllada del món. Quan hi vam anar sí que era per aquesta visió romàntica d'un refugi de muntanya. Estem parlant de l'any 1986, i llavors hi havia molt poca gent que anava a la muntanya. Era realment un lloc aïllat. Ara és totalment diferent. Hi ha el meu fill, que porta el refugi, i a l'estiu té set o vuit treballadors. A l'hivern sí que recuperes aquesta sensació d'aïllament, de solitud i de molt més contacte amb la natura. Però després el dia a dia és cuinar; és hostaleria, però a 2.380 metres d'altitud.

«Des del primer dia que vam posar el peu a Tornafort ens vam sentir molt acollits»

 
- Una mostra de com s'ha turistificat el Pallars?

- Sí, per bo i per dolent, sí.

- Llavors després us decidiu establir a Tornafort. La vida als pobles sembla estar una mica romantitzada. Té els seus avantatges, però imagino que també els seus inconvenients.

- Per mi el millor de tot és la comunitat. Si ets una persona que creus que és una bona manera d'estar aquí al món, doncs t'implicaràs allà al poble, on arribis, i intentaràs fer poble des del minut zero i seràs molt feliç. Això també ho pots fer a ciutat, però en un poble realment és molt més fàcil, molt més proper. Si tu encaixes amb aquest sentiment, un poble ho és tot.

- I en el teu cas et va ser fàcil encaixar?

Des de que vam arribar. Jo estava embarassada del meu primer fill i feia anys que aquí no hi havia canalla. Llavors, em van rebre amb els braços oberts. Vam arribar a un poble de molt bones persones i jo crec que des del primer dia que hi vam posar el peu ja ens vam sentir acollits i amb ganes de fer comunitat.
 
- Quan vas arribar quina opinió tenies de la gent del Pallars?

- La veritat és que quan vaig arribar vaig venir per les muntanyes, no per la gent. M'atreia aquesta imatge que tenia dels Alps i dels Pirineus, i la part més esportiva, tot i que gens competitiva. Coneixia molt poca gent, algú d'Espot, però no massa gent. Allà, sí que és veritat que llavors ja feia anys que rebien turisme i era un altre tipus de poble. A partir de quan vam comprar casa aquí Tornafort, que va ser a l'any 1990, i després a partir que els fills comencessin a anar a estudi, va ser un moment que vam sociabilitzar més amb altres famílies.
 
- La vocació d'escriptora et va arribar tard. Què et va fer despertar aquest interès?

- Aquest interès ja hi era des que era molt petita. Quan per les vacances d'estiu teníem una caravana i anàvem a voltar, sobretot pel Pirineu. Cada fill tenia la seva feina, i la que em donaven a mi era la d'escriure el diari de les vacances. I sempre havia escrit alguna cosa. El punt d'inflexió, jo crec que va ser Tornafort. Va ser arribar al poble i conèixer la gent i sobretot escoltar-los molt, perquè quan vam arribar tots eren padrins. I la veritat és que vam passar-hi moltes, moltes hores. Que la gent tingui temps i que te l'ofereixi, i que a més a més t'ofereixi una conversa d'aquesta manera tan natural, per mi va ser una inspiració absoluta. De fet, la primera novel·la, Migdiada, va ser el resultat de moltes converses amb padrins.

«La col·lecció Sensus era la manera de publicar el llibre dels meus somnis»

 
- I a partir d'aquí diverses publicacions, guies excursionistes, obres literàries i fins i tot has criat la teva pròpia col·lecció, Sensus. 

- Era una manera de publicar el llibre dels meus somnis, que era un llibre amb imatges. Em sento molt d'aquí, però també m'agrada molt viatjar i conèixer altres cultures. Sempre he trobat a faltar -de fet encara no hi és, si no fos pels llibres Sensus- la combinació de text i imatge. Sigui fotografia, sigui en aquarel·les, perquè llavors trobo que perceps una contrada, un país, un lloc, amb mirades diferents, no només la literària, sinó també tota aquesta part d'imatgeria que la trobo molt a faltar al relat de viatge. Per mi era l'única manera de fer-ho, perquè és tan cara, una publicació així, a tot color, que cap editorial aposta per això, com és normal.

- Per tant, has complert el teu somni literari? 

- Sí, sí, de moment han sortit aquests tres primers llibres, i jo crec que en sortiran més. Això no vol dir que no publiqui amb altres editorials, dins del mercat ja més tradicional i que ho continuaré fent, però per al tipus de llibre que a mi m'agrada, jo crec que sí que continuaré amb Sensus.

- En els últims anys estem assistint al tancament de moltes llibreries històriques de Barcelona. La llibreria de la teva família materna s'està salvant de moment. És perquè s'ha reconvertit en un altre espai que no només és per a la venda de llibres?

- És totalment així. L'Espai Quera ara no és la Llibreria Quera. Tira endavant perquè ara ofereix una part de restauració. I també perquè l'empresari que es va quedar el negoci, que no l'espai, va saber recuperar amb molt bon gust com era la llibreria de l'any 1916. Fins i tot va aixecar les rajoles que hi havia, que havien posat els meus padrins, els meus pares, i va recuperar aquelles rajoles blanques i negres d'aquella època. I ho va fer amb molt bon gust. I després també per la seva aposta per la restauració amb platets de menjar català però també de muntanya, amb vins també del país. Ho està petant. Us recomano anar-hi!
 
- Ja et podem anomenar doctora Garcia-Quera. Recentment, has acabat la teva tesi doctoral. Quants anys t'ha ocupat?

- Vaig estar-hi sis anys. Bé, entre el màster de Lingüística i després el doctorat en Geografia.

- Podríem dir que t'has convertit en una arqueòloga lingüística?

- Exactament, la denominació que més m'agrada per la meva recerca és aquesta.

- T'has dedicat a intentar descobrir, a través d'una nova metodologia diferent de la tradicional, l'origen dels topònims dels pobles del Pallars Sobirà.

- Més que l'origen, que encara no el sé, he descobert una manera de denominar el paisatge. Gràcies a haver descobert aquest sistema he pogut arribar a descobrir algunes paraules antigues que van utilitzar aquests avantpassats. Amb aquestes van anomenar llocs del paisatge, i no només del Pallars Sobirà. Ara estic començant a estudiar l'àmbit geogràfic d'aquest llenguatge que encara no sé quin és ni la seva antiguitat. Són dos dels reptes que tinc.

«La meva proposta és que Tornafort significa "el turó, el lloc de pas del damunt"»

- En tot cas, en aquest nou mètode que proposes combines l'estadística i la relació de la gent dels llocs amb el paisatge a l'hora de denominar-los, i que segons tu és de sentit comú.

- Quan jo vaig començar la recerca en etimologia toponímica, tenia molt clar que havia de ser una recerca cognitiva. Per què? Perquè el fet de denominar un punt en l'espai té a veure amb el llenguatge, i el llenguatge té a veure amb la part cognitiva. Per tant, no es podia separar una cosa de l'altra. I també tenia molt clar que si estem parlant de paisatge, havíem de tenir en compte la geografia, el lloc on estan situats els topònims. A partir d'aquestes dos premisses i també l'altra de buscar un mètode que fos el màxim d'empíric, vaig començar la recerca.

- Algun exemple?

- Us puc explicar la meva proposta etimològica per a Tornafort. Resulta que a França hi ha un altre Tornafort. El topònim l'han afrancesat (Tournefort), però amb documents medievals surt exactament igual que aquí. El meu mètode és sempre fixar-me en el lloc on està el poble. I bé, vaig anar al Tornafort francès, que està a la frontera entre França i Itàlia, a la part sud dels Alps, i està situat exactament igual que el nostre Tornafort, dalt d'un turó.

La meva proposta és que Tornafort comença amb tor, igual que Torena, com Tor, el poble que ja coneixem. I aquest tor es refereix a turó. Després el na aquest seria one, que és una de les paraules que vaig arribar a reconstruir, que vol dir "al damunt". I el fort vindria de vorte ("lloc de pas"). Un lloc de pas que pot ser un gual, que pot ser un port, que pot ser un coll. Per tant, l'etimologia de Tornafort, la meva proposta, és que seria "el turó, el lloc de pas del damunt".
 
- Tu creus que la gent normal, la gent de carrer, es pregunta quin és l'origen del nom dels seus pobles?

- Tothom té molta curiositat per saber el nom del seu poble o ciutat. El que passa és que fins ara jo crec que el mètode que s'ha utilitzat tradicionalment des de finals del segle XIX i que no ha canviat, té unes fases dèbils que contaminen els resultats i llavors ens deixem anar i tirem cap a la etimologia popular, tant des d'un punt de vista científic com des de la mateixa gent dels pobles. 

- En tot cas, no és una ciència exacta.

- Fins ara no, però el meu repte és que ho sigui. I jo crec que ara tenim moltes eines com perquè ho pugui ser. No només l'estadística multivariant, sinó també sistemes estadístics de la intel·ligència artificial. Però necessitem molta feina, sobretot, primer de tot, un canvi de mètode. Jo no dic que el meu sigui el bo, però que hem d'arraconar el tradicional, això ho tinc claríssim. Agafar les coses positives, que n'hi ha, però anar molt més lluny. Estem al segle XXI.

- Creus que el català estàndard està matant els dialectes propis de Catalunya?

- Sí. Aquest procés, el fet que l'estàndard acabi fent perdre la riquesa lingüística dialectal dels llocs, passa aquí i a tot el món. És un equilibri amb què hem de jugar, perquè és important buscar un estàndard, de vegades perquè tenim un mateix punt de referència per poder-nos entendre tots molt millor. Però sí que hem de fer els possibles i impossibles perquè tota la riquesa dels dialectes enriqueixi també l'estàndard.

«Per salvar el pallarès hem de moure'ns molt des de la ciutadania, però també els que prenen les decisions»

 
- I com ho podem fer?

- El mètode és moure'ns molt des de la ciutadania, però també que als que prenen les decisions, això els hi arribi. D'altra banda, iniciatives com Cambuleta, doncs endavant! Tot això és boníssim, és molt positiu. I a més a més, jo crec que se n'estan sortint, perquè hi ha paraules que les sents en gent que acaba d'arribar al Pallars, que et parlen amb un accent totalment de català oriental, però que han incorporat algunes d'aquestes paraules. És un granet d'arena, però és molt.

- Quan vas arribar, quina és la primera paraula en pallarès que et va cridar l'atenció?

- Gord. Allò que estava treballant a l'hort i passava algú del poble i em deia "què nena, è gord això, è gord". I no sabia què volia dir. Però no volia preguntar-ho directament perquè ja me n'havia atalaiat que quan ho preguntava -per exemple la primera vegada que em van dir una trumfa, i no ho entenia- sempre més em van dir patata. Llavors, a poc a poc me'n vaig adonar que gord és quan la terra és dura, però el pa també pot ser gord.
 
- És possible mantenir l'equilibri entre l'activitat turística i garantir els serveis bàsics per a la gent que viu aquí tot l'any?

- Jo crec que el turisme ha de canviar com un mitjó. Aquí el turisme que s'està treballant és de masses. I a més a més, tant el món del ràfting del riu com el món de la neu de les pistes d'esquí resulta que depenen de l'aigua. I l'aigua és un recurs que va a menys, ja ho anem veient. Sabent això des d'un punt de vista científic, no podem continuar apostant-hi.

Hem de començar a reconvertir-nos completament i buscar un altre tipus de turisme que no mati la vida dels pobles. Crec que s'ha de tendir per miniprojectes o, per exemple, per apostar molt pel tema del senderisme com han fet altres països, com Suïssa. Apostar per això ens aportaria un turisme que és de tot l'any, que a més a més treballa seriosament l'esport. El turisme pot ser molt positiu, però primer de tot va la gent que vivim aquí i la nostra qualitat de vida.
 
- Habitatge i comunicacions serien els temes més pendents?

- Habitatge el primer de tot. Nosaltres tenim aquí dos allotjaments que quan els vam fer va ser gràcies a un ajut Leader fa molts anys. Els vam tenir com a allotjaments rurals i ara els tenim a la borsa d'habitatge i estem encantats. Perquè és gent que ve aquí a viure amb uns preus que es poden pagar perfectament i és vida, és vida als pobles. Hem de tendir tots cap aquí i altres iniciatives. Si hi ha habitatge hi haurà més gent. Si hi ha més gent, llavors hi haurà més serveis, per força.

- El major defecte dels habitants del Pallars?

- Que encara som poc participatius. Ens hauríem d'implicar més i lluitar més. Cada vegada som més valents i més participatius, però crec que encara hauríem de ser-ho més.

«Al Pallars li sobra la política que aposta pel turisme de masses i no per la gent»

 
- I la virtut més gran?

- L'hospitalitat. Això és molt curiós perquè ara encara hi ha gent que em diu "què, quan vas arribar al Pallars, tancats, la gent de muntanya, eh?" I jo: és que no! Potser és que jo també soc tancada. M'agrada molt la meva comunitat, però no soc una persona que m'agradi molt que se'm conegui o fer-me veure. Potser és perquè soc igual. Però la veritat és que l'última paraula que se m'acudiria a mi dir dels pallaresos és tancats.

- Què li falta al Pallars?

- Gent, li falta gent. M'he atalaiat que quan arriba gent de fora i es vol establir al Pallars, almenys aquí al Sobirà, no troben un racó per anar. Sí que hi ha molts grups, hi ha moltes tribus, hi ha molts ambients i això està bé perquè això és riquesa. Una vegada hi ets, tu pots anar trobant els teus entorns, però quan arriba algú de fora és més difícil. Falta gent perquè hi hagi més maneres de socialitzar.

- I què li sobra?

- Li sobra la política que aposta pel turisme de masses i que no aposta per la gent, per pensar en la gent i en el paisatge.

 Fes clic aquí per veure totes les entrevistes de Pallars Digital

Altres notícies que et poden interessar