Javi Muñoz: «La rivalitat entre persones que juguen per representar el seu poble és el més pur i bonic del futbol»

- Periodista i politòleg. T'has decantat per la primera opció.

- Vaig estudiar Polítiques per una qüestió més formativa, perquè volia adquirir els coneixements que et donava la carrera, no perquè m'hi pensés dedicar mai. Cap a tercer o quart ho tenia bastant més clar i va sortir l'opció de fer el màster en Periodisme. La veritat és que no busco carreres que tinguin molta sortida, això és bastant evident (riu).

- I quan et vas decidir pel vessant esportiu? A Xile treballant a Ràdio Agricultura i CDF (Canal de Fútbol)?

- No va ser una decisió meditada. M'hi va anar portant la dinàmica vital. Jo volia fer periodisme polític o periodisme cultural, literari, etc. Però és veritat que al marxar a viure a Xile, allà vaig entrar a treballar en una ràdio i una televisió esportiva. És molt més fàcil estar al dia o de l'actualitat futbolística, perquè és més senzilla, o perquè allà es parla molt del futbol europeu. De fet, si em preguntessis si sempre he somiat fer periodisme esportiu, segurament et diria que no.
 
- T'ho vas trobar, doncs?

- M'ho vaig trobar. M'agrada, evidentment. El futbol o l'esport sempre ha estat una de les meves passions. Tinc certa facilitat, i per això de moment vaig per aquest camí.

- I a Xile, com va anar l'experiència?

- Dels millors tres anys de la meva vida. Ara que he sigut pare dir-ho queda una mica malament... (riu), però la veritat és que supercontent. 

«Els grans clubs com el Barça i el Madrid són una empresa més, funcionen com a grans multinacionals»

 
- Per què creus que a Llatinoamèrica el futbol es viu amb tanta passió?

- Crec que hi ha la qüestió de l'origen popular del futbol, això és innegable. L'arrelament que té a nivell de barri, de ciutat, de país, aquí la indústria se l'ha anat menjant a poc a poc. Els grans clubs són una empresa més, són una multinacional i funcionen com a tal.

- Aquí tot això s'ha perdut?

- És veritat que encara hi ha certs equips, com el Rayo Vallecano -la seva afició, no la directiva- que encara mantenen l'esperit de classe. Però si parlem de Barça o de Madrid, són grans multinacionals. A l'Amèrica Llatina això encara no passa tant; encara hi ha un sentit de pertinença més gran, un arrelament més popular que encara fa que es visqui d'aquesta manera molt més propera.

- A Catalunya el futbol semiprofessional o amateur encara poden salvar l'essència del futbol?

- Sí. De fet, jo crec que per aquí ve l'auge que hi ha ara mateix en estadis com el del Sant Andreu o l’Europa. La gent surt rebotada i escaldada de veure les dinàmiques absolutament perverses que està agafant el futbol de primer nivell. Han vist que l'amateur pot ser un refugi per a un altre tipus de futbol. Ho és el Sant Andreu o l'Europa, i també ho és el CF Tremp. Ho són els xavals de 7-8 anys, que venen aquí (al Pedrasanta) el 15 de gener a -4 graus o el 15 d'agost a 35 graus a l’ombra. Això per a mi encara és l'essència del futbol; gent que jugui per amor al joc.
 
- Quan vas tornar de Xile ja tenies clar que volies dedicar-te al periodisme esportiu?

- És que jo torno perquè em fitxa Gol Televisió. Em fan una oferta des de Xile, em fan unes proves i em contracten. No és que tingués clar que volia tornar, sabia que a mitjà termini sí. Però quan apareix aquesta oportunitat professional de tornar a casa i amb feina, és el clic que acaba fent que tant la meva parella com jo prenguem la decisió de tornar.

- I ara presentes Noche de Champions i Noche de Europa League a Movistar+. És més fàcil informar sobre política o sobre esport?

- Doncs et diria que sobre esport. Al final és un tema molt menys important, on un pot trepitjar menys ulls de poll. No ens hi juguem res important amb el futbol, però si mires les xarxes socials a vegades començo a posar-ho un dubte perquè tinc la sensació que la gent s'ho pren massa seriosament. Potser també ens prenem massa seriosament les xarxes socials i realment ens equivoquem amb això.

Avui no sé què dir-te: crec que pots emportar-te molts pals d'una banda i de l'altra. Però vull creure que la política segueix sent una cosa molt més seriosa, molt més important i més cabdal que el futbol, i que, per tant, és molt més difícil informar sobre política, tot i que jo soc dels que creuen que la rigorositat com a periodista s'ha d’aplicar sigui quin sigui el tema. Un com a periodista ha de ser absolutament rigorós, per molt que la notícia no sembli un Watergate.

«La gent es pren el futbol i les xarxes socials massa seriosament, i en això ens equivoquem»

 
- Fa 10 anys sí que vas informar sobre política perquè vas moderar el primer debat de Pallars Digital a les eleccions municipals a Tremp. Com recordes aquella experiència?

- De les millors coses que he fet professionalment. Sempre he agraït al Jordi Ubach, que va ser qui em va donar l’oportunitat i bé, per a mi és de les coses més motivadores i més reptadores que he fet. Sempre he tingut aquesta voluntat de dedicar-me al periodisme i al periodisme polític, i moderar un debat electoral i més a la teva ciutat -que ho fa sempre especial- va ser de les coses que recordo amb més carinyo, d'aquelles que encara poso al currículum.

 
- El periodisme de bufanda està molt de moda. Tomàs Roncero, per exemple, sempre amb la samarreta de Madrid posada... Valen més les visites que la qualitat?

- En termes econòmics, segur. És a dir, et donen més diners tenint més visites que fent-ho bé. Jo no poso noms propis, ni de programa, ni de persones. De fet, et diria que en el periodisme de bufanda, els que van de cara -com el Tomàs Roncero, per posar un nom- tothom sap que va amb la bufanda del Madrid i ell no se n’amaga. N'hi ha d'altres que segurament responen a interessos força més ocults i no ho diuen d'aquesta manera. Intenten fer passar la seva opinió per una espècie d'objectivitat que després no tenen.
 
No és el camí que vull que prengui la meva vida professional, no crec que li faci un gran bé al periodisme. Però bé, és consumit, a la gent li agrada i això també ens hauria de fer pensar. No és que sigui una cosa que fan uns quants periodistes de bufanda i que la gent reprova absolutament i que ningú vol. No, no, està allà i és consumit en massa.

- És l'audiència que imita el periodista o el periodista qui fa el que vol l'audiència?

- És una gran pregunta, si és el primer ou o la gallina, no? Jo crec que són inèrcies que van vinculades i que un alimenta l’altre. Quan algú fa periodisme de bufanda s'adona que això té una repercussió positiva i que hi ha gent que ho consumeix. Per altra banda, crec que hi ha una part de responsabilitat de l'audiència. Hi ha projectes molt currats, sensacionals, fets amb molt amor. Si es consumeixen més que els que no són així, també hi tindrà alguna responsabilitat la persona que es posa un pòdcast o que encén la tele o la ràdio o que tria quin diari agafar.
 
- Per què que l'aficionat estàndard del Barça és tan catastrofista? És perquè el Barça és més que un club, s'associa al Barça al fet mateix de ser català?

- T'anava a contestar que perquè és català, majoritàriament. És quasi un tret distintiu de la catalanitat, que podríem discutir-ho, si ho és o no. Sí que és cert que hi ha aquesta mena de tòpic, d'aquell culer pessimista. Crec que el Barça ha gaudit en els últims 15-20 anys de motius suficients perquè l'aficionat deixi de ser catastrofista. Però sí que hi ha alguna cosa en el tarannà de l'aficionat del Barça, segurament aquesta vinculació que té el Barça amb Catalunya i amb la catalanitat que ho explica.

«El Barça ha gaudit de motius suficients perquè l'aficionat deixi de ser catastrofista»

 
- I també és impacient? Ens estem il·lusionant massa ràpid amb aquest Barça de Hansi Flick tan jove?

- Jo crec que mai ens il·lusionem suficientment ràpid. Il·lusionar-se és una cosa tan bonica que sempre està bé. Si un aficionat del Barça s'il·lusiona molt amb l'equip de Flick i després al final de temporada no ha guanyat cap títol, doncs bé, i què? No ha passat res. No li canviarà la seva vida. En canvi, tot aquell temps que hagi passat il·lusionat serà un temps benvingut. No està de més que la gent s'il·lusioni amb el Barça.

- Es parla molt del Barça-Madrid, de l'Espanyol-Barça, però aquí tenim el Pobla-Tremp. Tu que has estat moltes hores aquí al Pedrasanta, com veus aquesta rivalitat?

- A mi m'encanta. És una rivalitat sana entre persones que juguen per representar el seu poble, el seu pare, la seva mare, el seu veí, el seu amic… Em sembla el destil·lat més pur i més bonic de tot el que representa el futbol.
 
- Què opines del paper de la premsa local en el món de les fake news?

- Doncs ho equipararia -per fer servir el símil fàcil del futbol- a totes les virtuts del futbol local envers les maldats del futbol negoci. És el periodisme més primari, més de proximitat. Ningú millor que un periodista local per explicar el que passa a un lloc. Em sembla que és superimportant que hi sigui. És una mica quixotesc, en el sentit que lluita contra corrent. La subsistència i la importància dels mitjans locals em sembla clau.

- El Pallars ha produït grans futbolistes: Puyol, Marc Bertran, Miki Roqué... Tu amb quin et quedaries?

- Aviam, evidentment, Carles Puyol és inigualable, ja no a nivell Pallars, sinó a nivell mundial. Si anem per noms, jo sentimentalment en el meu cor sempre em trobo com més gran que ningú el Miki Roqué, perquè el coneixia; perquè havíem jugat junts paxangues quan ell jugava fora i venia; perquè per quinta ens portàvem només dos anys, xerràvem... perquè era un tipus sensacional i sentimentalment sempre em quedaré amb el Miki.

«Ningú millor que un periodista local per explicar el que passa a un lloc»

 
- Quin futbolista t'agradaria entrevistar?

- Borja Iglesias em sembla un tio interessant. Pensaria més en entrenadors. M'agradaria entrevistar Pep Guardiola, evidentment, i si pogués triar algú a qui entrevistar del món del futbol, segurament seria Marcelo Bielsa.

- Un futbolista de la teva infància que recordis com a referent?

- El meu ídol sempre ha sigut Zidane.

- Un partit que tinguis gravat a la memòria?

- Jo quan era petit -recordo que a casa meva sempre ho recorden- em vaig memoritzar les narracions d'un VHS que donava Mundo Deportivo de la remuntada del "Pizzi sos Macanudo", del 5-4 del Barça contra l'Atlètic de Madrid (1997) que crec que era un partit de Copa del Rey. Milinko Pantić va fer quatre gols, les cantades de Vitor Bahia... I com a primer record de futbol, la final del Mundial 1998.

- I un gol que recordis amb especial estima?

- O l'Iniestazo a Stamford Bridge o els gols de Eto'o i Belletti a la final de París de 2006.
 
- Parlem una mica del Pallars. Com el veus des de Barcelona i quan puges?

- Jo el veig com un lloc on tant de bo hi hagués les oportunitats perquè tothom que volgués hi pugui tornar. M'agradaria que se li permetés a tothom que es vol quedar tenir una vida, ja no només digna, sinó còmoda i estable. Crec que és un lloc de refugi: quan un viu a Barcelona i entren les dinàmiques de la vida a la ciutat i torna aquí, baixa com una marxa i s'adona de la qualitat de vida que tenim en algunes coses.

- Quin futur veus?

- La clau de volta és: què vol ser el Pallars? No som Pirineu; no podem dir-li a la gent "vine aquí a allotjar-te el dia que vas a esquiar", perquè segurament s'allotjarà més cap amunt. Tampoc podem plantar arbres fruiters com si fóssim la Plana de Lleida. En aquest entremig hem de trobar una cosa; jo no sé si són les rutes de les bicis de muntanya, que en els últims anys està agafant molta força. Però sí que trobo que ens falta definir-nos què volem ser i a què volem apostar com a Pallars. Crec que tenim moltes coses, tant paisatgístiques com gastronòmiques, com a nivell de la qualitat humana; són molt explotables.

«Tant de bo al Pallars hi hagués les oportunitats perquè tothom que volgués hi pugui tornar»

 
- T'agradaria tornar algun dia?

- Agradar-me sí. Veure-ho factible... molt difícil. No m'imagino tornant per una qüestió laboral. Si de sobte demà em passes a dedicar a una cosa que no té res a veure amb el que faig ara, qui sap. Però no ho crec. Jo visc molt a gust a Barcelona, no soc de les persones que reneguen, i molt menys de Barcelona. Després d'haver viscut a Santiago de Xile, Barcelona em sembla un poble, una ciutat petita. El que sí que m'agradaria és que estigués més a prop. Seria molt feliç.

- Alguna anècdota que ens puguis explicar?

- Recordo l'últim partit de Messi amb el Barça. Un Barça-Celta la penúltima jornada de lliga. Era pandèmia i el Camp Nou tancat. Al final del partit (el Barça havia punxat), estava esperant que em portessin algú per l'entrevista. I estic allà, bastant tranquil, pensant en què preguntaràs, a veure qui et porten, i de sobte em diuen "muy atento, muy atento a quien te viene". I jo "hòstia que ve Messi!". Vaig mirar si hi havia alguna sortida al Camp Nou oberta per sortir corrents i marxar d'allà, perquè estava acollonit (riu). Va haver-hi una mica de rebombori i al final em van dir "no, no, que ve Jordi Alba...".
 
- Et sents molt pallarès, molt de Tremp, fins al punt que de vegades en directe has parlat del Pallars, de Tremp. Com ho viuen els teus companys?

- Bé, sempre li fa molta gràcia a l'Àxel Torres, que és de Sabadell, i ell també porta molt Sabadell a dins. Sempre tenim com aquesta broma, i a vegades és ell el que m'ha tret en directe a Tremp. Jo estic encantat de fer proselitisme pallarès i trempolí, perquè ho sento, ho porto molt a dins, però no és que ho faci conscientment, és que em surt. Soc de Tremp, i a vegades si em ve al cap una comparació amb un camp de regional, doncs no em surt el Narcís Sala del Sant Andreu, em surt el Pedrasanta de Tremp.

Un altre dia recordo veure en directe unes imatges d'uns gols de la final de la Copa de la UEFA que perd l'Espanyol contra el Leverkusen (1988). De sobte em tiren aquelles imatges, que tenia al Pichi (Alonso) al costat, que va jugar del partit, i les anàvem a comentar, i de cop surt una pancarta que hi deia "Tremp amb l'Espanyol"! Vaig al·lucinar com tothom de Tremp que estigués al menjador de casa seva. No en tenia ni idea, no estava preparat!



 Fes clic aquí per veure totes les entrevistes de Pallars Digital

Altres notícies que et poden interessar