Ferran Castells: «El teatre és una afició que em treu moltes hores de son, però és una sensació molt gratificant»

Què es pot dir del Ferran Castells Ferrer (Tremp, 2002), sense caure ràpidament en l'elogi? Doncs res, és impossible. Li seguim la pista des que era un goiat que no aixecava ni un pam de terra, i aleshores ja despuntava per la seva creativitat i personalitat. El trobem a tot arreu: al Polònia de 3Cat; va participar en una pel·lícula que ha transcendit fronteres; ha dirigit un episodi pilot d'una sèrie que apunta ben alt, i ara ha estrenat un musical que ha omplert de gom a gom La Lira per partida doble.


Però el que més sorprèn d'ell no és només la seva joventut, sinó les ganes, l'empenta i el perfeccionisme que aboca en cadascun dels projectes que s'ha posat entre cella i cella. Artista o no (ell no se'n considera), el Ferran demostra dia a dia que cap repte és massa ambiciós si hi poses il·lusió i també, a vegades, una mica de picardia. Com deia padrí, "aquest xaval arribarà lluny".
 
- Has estrenat amb èxit el musical Company a La Lira amb Teatremp. Com sorgeix la idea?

- És una obra que li havia vist a l'Antonio Banderas a Màlaga, a Madrid, i és un dels meus musicals preferits. Tenia ganes de fer-la a Tremp, però també a la meva manera, perquè la coneixia molt. Ha sigut un procés molt llarg, però crec que he tingut la gent ideal per fer-ho i ha sigut un estrès, però està sent molt xulo. El primer cop que es va fer va ser l'any 1997 al Teatre Lliure, amb actors com el Carles Sabater, el cantant de Sau, o el Carles Canut. I a Tremp ens ha vingut a veure la Roser Batalla, que al seu moment va traduir les lletres de les cançons.

- Quants mesos de preparació?

- Vam començar el juliol i hi ha hagut mesos més intensos i mesos que menys. És un musical bastant complicat, tot i que la premissa és senzilla a nivell d'assajos. Amb el meu personatge, el Bobby, sempre és una estructura de tres: és a dir, ell amb una parella, ja que és l'únic dels seus amics que no s'ha casat. Sempre són esquetxos de tres.

Tot i que sembla una fórmula fàcil, les partitures són molt complicades, perquè són del Stephen Sondheim. Hi ha hagut una preparació de la Patrícia Espanyol i de Lluís Roy bastant meticulosa, perquè hi havia partitures molt exigents i hi ha hagut bastant cura a l'hora de cuidar això. Més que res perquè al final que cantem n'hi ha uns quants, i després els altres fem el que podem.
 
- T'hem vist actuant als Pastorets durant molts anys, en altres musicals com La Bella i la Bèstia, també amb Teatremp... D'on et ve l'afició per la interpretació?

- Bé, la veritat és que, com bé dius, és una afició. No he decidit dedicar-m'hi, tot i que la vida dona molts tombs i t'hi acaba portant d'alguna manera. És una afició que em treu moltes hores de son, però que a la vegada és com una sensació molt gratificant. I sempre l'he viscut així, com una passió que potser m'ha vingut més per part de la família, que sempre han fet els Pastorets. Més que res ho faig en el meu temps lliure, però que al final la part audiovisual doncs hi està molt relacionada, i tant les pel·lícules com ara el Polònia entren dins el mateix mundillo. 
 
- Et consideres una persona tímida?

- Jo crec que no. Sempre m'ha passat que de la meva família he sigut l'únic que no ho era. També hi ha un punt de voler estar a tot arreu, de voler tocar molts pals i que t'agrada un reconeixement per part de la gent. Però bé, sí que després hi ha tot un treball de la meva família, per part dels tres, que sempre m'han recolzat i també m'han fet tocar de peus a terra. 

«Treballant al Polònia estic complint el somni d'un nen petit»

 
- Ara estàs treballant al Polònia de TV3, al Departament d'Art. Com vas entrar-hi?

- Sempre ha sigut el meu programa preferit des que era petit. Això no ho sabien quan em van agafar. De fet, m'ho vaig amagar, perquè estava complint el somni d'un nen que sempre havia volgut estar allà. Jo vaig anar-hi, realment, sense conèixer ningú. Vaig enviar el meu currículum a través d'una amiga meva que estava fent pràctiques, per provar-ho. 

I van veure que tot això dels grafismes se'm donava molt bé tot i no haver-ho estudiat. A vegades tens la sensació una mica d'intrús dins d'aquest món, perquè tot això del disseny gràfic ho he fet des d'un punt més autodidacte. Per exemple, vaig poder fer el quadre del Salvador Illa (Queco Novell) al despatx de la Generalitat que tenim al plató.

- T'hem vist en pantalla en un esquetx!

- Perquè també saben aquest vessant meu més teatral. Vaig de fer Christopher Person (delegat a la Catalunya Nord). Imposa molt! Vaig trucar al Xavi Espinosa, que fa de Francesc Mauri, de Ricard Ustrell o de Xavi Hernández, i li vaig dir "jo això no ho puc fer". Per molt que m'agradi el teatre, això de la imitació no és lo meu. I tant ell com el Queco Novell i el David Marsé (Artur Mas) em van donar una sèrie de consells, i va ser com llençar-se a la piscina! Va ser molta responsabilitat, perquè era el monòleg final, però som com una família i et sents molt ajudat i segur amb l'equip que hi ha.
 
- No és el primer cop que surts per televisió. Vas participar al càsting de teatre El llop, amb l'Àngel Llàcer. Com recordes aquella experiència?

- Era un programa interessant. Vaig passar les dos primeres fases de càsting i l'experiència va quedar allí. Em caracteritzo per viure-ho tot amb molta intensitat, i soc com una muntanya russa a nivell d'emocions. Recordo que vaig voler fer la samarreta del programa, vaig voler viure molt les coses. M'agrada agafar els projectes amb molta ambició i amb molta il·lusió, sobretot.

El programa tenia un plantejament bonic: es donava veu a tota la tradició del teatre aficionat d'aquest país, que hi és molt i es viu molt. I posava el focus dins d'aquest col·lectiu de gent que viu al teatre quan pot. No hem triat aquest camí, però ho vivim amb molta intensitat i al final moltes vegades els actors professionals diuen "hòstia, doncs a vegades els que ens hi dediquem hem perdut aquesta passió i aquesta dedicació que molts dels aficionats hi posem.

«Sempre agafo els projectes amb molta ambició i il·lusió»

- També va ser treballar al rodatge de la pel·lícula Alcarràs de Carla Simón.

- Va ser l'estiu de primer a segon de carrera. Havia conegut gent que havia estat portant els càstings d'Alcarràs, com la Carla Bisart. I va ser ella qui va convèncer la productora perquè jo estigués allí. I vaig estar portant els figurants. Va ser una experiència molt bonica perquè ningú s'esperava el que va acabar sent. Són experiències que em van agafar molt jove i amb molta il·lusió.

La Carla Simón és d'una de les figures claus del panorama audiovisual d'aquest moment. També vaig poder fer la il·lustració que rebrien tots els acadèmics dels Premis Goya a casa seva. Va ser un desplegable del cotxe del principi de la pel·lícula, un Dos Cavalls, i la productora va apostar pel meu dibuix. Al final no ens vam endur cap premi, però tots els acadèmics del cinema espanyol van rebre aquesta postal per recordar-se'n de la pel·lícula a l'hora de votar.
 
- Li vas regalar un dibuix al Johnny Depp!

- Són d'aquestes coses com bastant rares que et porta la vida. Ell venia a presentar una pel·lícula a Barcelona i vaig intentar parlar amb la seva traductora, que sopava aquell dia amb ell. I bé, li va arribar. I després la foto que vaig acabar penjant és una que la seva representant em va acabar enviant per Instagram. He volgut mantenir una mica el contacte amb els seus representants. Quan va venir a Sant Sebastià, també li vaig poder fer arribar un altre dibuix per la segona nova pel·lícula.

- Si el poguessis conèixer en persona, què li diries?

- No ho sé. També ha passat per moments més crítics. Tota aquesta cultura de la cancel·lació, també crec que ell també n'ha passat una mica. Independentment de com és com a actor i tot, i ha fet personatges mítics i el per mi és dels meus actors preferits. També dibuixa i és interessant aquest vessant que té més d'artista, que toca moltes disciplines. S'ha portat molt bé amb mi i em va desitjar el millor a la meva carrera quan li vaig enviar el dibuix.
 
- Parlem de Paper d'alumini, el projecte que consistia a gravar l'episodi pilot d'una sèrie. 

- Va ser molt ambiciós ja d'entrada. Havíem de fer un Treball de Final de Grau on se'ns donava la llibertat de poder fer el que sigui. I amb la Carla Marsol i l'Alba Gómez vam veure com fer aquest projecte. Crec que la Universitat Pompeu Fabra acaba tirant molt per aquests projectes, més d'autor i de cinema independent, que des d'aquí defenso. Crec que fan molta falta projectes més atrevits i més anades d'olla, com podia ser Paper d'alumini.

Apostava per un to que recuperava tot aquest humor de les sèries mítiques de TV3, que al final és l'audiovisual que tenim i el que defensem, i n'hem d'estar orgullosos. Vam voler comptar amb actors professionals, com la Laura Aubert, l'Anna Gras, l'Ander Puig o l'Ainet Jounou, i després amb joies com la Susanna Figuera, que és com l'estrella d'aquí el Pallars. I crec que va ser com una barreja molt bonica i peculiar. Ah! I també hi va sortir el Lluc Puiggròs d'aquí Tremp!

«Johnny Deep s'ha portat molt bé amb mi i em va desitjar el millor a la meva carrera quan li vaig enviar el dibuix»

 
- Alguna productora se n'ha interessat?

- Ara mateix el projecte està una mica parat. La meva companya està a Madrid, jo amb el Polònia... Però els dos hem treballat a Minoria Absoluta i creiem que potser en un futur és el lloc on ha d'acabar aquesta sèrie. Al final ara estem intentant presentar-ho en diferents laboratoris d'escriptura de guió. És molt difícil aixecar un projecte tan gran, però la intenció hi és. Al final pel capítol pilot hi vam posar molts mitjans, i tota la meva família i amics s'hi van obrir molt. Com pot ser que tres estudiants tinguéssim aquells mitjans? Un autobús, un cavall, actors, ens van tancar una escola per nosaltres... La veritat és que era molt gros tot, molt bèstia!

- Ets un home de recursos!

- Per una banda, sí. Però també una mica perquè sempre estic demanant favors i acabo embolicant a tothom amb les meves coses. Si em coneixes, hi ha el perill que et pugui reclutar per qualsevol merda meva (riu).
 
- De totes les tecles que toques (audiovisual, il·lustració, interpretació...) amb quina hi veus més possibilitat de dedicar-te al 100% en un futur?

- La veritat és que m'agrada molt això de tocar molts pals, i alhora cada un em dona com una satisfacció molt gran. Totes són del món artístic, que al final, si em treus d'això, doncs no sé fer res més.

- Et consideraries un artista?

- Persona que toco molts pals, o alguns... Tota la part del grafisme, que ara ho estic descobrint amb el Polònia, m'està agradant molt i que m'agradaria apostar-hi molt. Tots els altres vessants em serveixen molt per tenir-les allà. Però al final la vida dona molts tombs i quedar-te només amb una cosa doncs és avorrit.

«La vida dona molts tombs i quedar-te només amb una vessant artística és avorrit»

 
- Com veus l'aparició de la intel·ligència artificial i de l'ús que se l'està donant per crear imatges i dibuixos? És una amenaça?

- Fa patir, perquè veus tot el que s'està creant ara i els dibuixos d'aquest estil... És una cosa que a cada artista li costa molt de trobar, no? Crec que l'hem d'agafar una mica amb peus de plom. Tots els que ens intentem dedicar a això, doncs hi ha una passió i un treball darrere que fa por que després una màquina t'ho faci en un moment. Però tens l'esperança que hi haurà una part més creativa, més personal, on esperem que la intel·ligència artificial no hi arribi mai.

- Ara, per feina, evidentment, vius la major part del temps a Barcelona, però igualment puges bastant aquí al Pallars. Creus que algun dia podràs tornar a viure aquí o ara mateix és una cosa molt remota?

- Bé, ara amb el Polònia són tres dies molt intensos, sobretot dimarts, dimecres i dijous. És una feina que em dona una estabilitat i puc fer meitat de setmana aquí i l'altra allà. Soc molt coneixedor que la feina és allà, però, d'altra banda, m'agrada molt pujar i fer teatre amb la gent d'aquí, hi tinc la família... Em veig vivint als dos llocs, però no a Barcelona tota la meva vida. Sí que he de fer molts viatges, però a la vegada puc ser feliç als dos llocs.

- Gravar una pel·lícula entra dins dels teus plans de futur?

- Quan era petit sí, però ara no ho sé. La televisió i les sèries em tiren molt, però ara mateix no ho concebo. Sí que formar part de l'audiovisual, tant a darrere de càmeres i tot, doncs sí que crec que és el meu lloc. Però bé, mai se sap, de la vida dona molts tombs.