«Un Déu salvatge»

Veure aquest espectacle al Teatre Goya és un exercici que recomano com a teràpia. Excel·lent catarsi per a digerir, a cop de rialla, el fet que la condició humana és l’única responsable de com està el món. I bona teràpia per poder entendre que potser és a l’abast de cada un de nosaltres, en el nostre interior, individualment, fer que aquest món sigui millor, més generós.

Podem decidir controlar els nostres impulsos més salvatges i primitius per conviure en societat o en parella o per tenir amistats i gaudir-ne educadament de manera conscient. Podem decidir eternitzar situacions i relacions que no ens fan feliços sense afrontar que una altra realitat és possible. Per fer aquest canvi cal entomar la situació i parlar del que ens incomoda amb les persones que calgui parlar-ne. Podem deixar-nos portar per aquest instint primitiu quan estem al límit i, a més a més, ens provoquen perquè llavors ens desfoguem sense fre.

Estic convençuda que la paraula és un do, que la paraula pronunciada amb els cinc sentits mai és anodina i l’efecte bumerang és més que probable segons com la pronunciem. El silenci és una opció. Però suposo que quan les persones estem al límit de la nostra tolerància, quan ja hem suportat situacions que considerem injustes i hem acceptat que no canviaran, llavors una paraula oportunista pot fer que les coses canviïn. Començant per nosaltres mateixos, perquè el silenci entorpeix l’expressió de la vida interior I també impedeix l’escolta acollidora de les paraules que t’adrecen.

Vull creure que madurar és prendre la decisió indestructible de fer ús de la paraula, aquest instrument extraordinari, només per construir, reparar, estimar i alegrar-nos el dia. Digueu-me beneita.

Fer ús de la paraula des de la nostra essència més natural, de forma impulsiva, sense posar-hi la consciència, ens aboca a situacions caòtiques com la que es viu a Un Déu salvatge. 

El punt de partida és una reunió una mica “forçada” entre dos matrimonis, pares de dos nens que s’han barallat al pati de l’escola. Una de les criatures ha utilitzat la violència contra l’altra pegant-lo amb un pal i li ha fet malbé dos incisius. 

El personatge de la Laura Conejero, la mare de la víctima, considera oportú tenir una conversa amb els pares del “botxí” del seu fill. Una mica perquè hi hagi pau i una mica com per comprendre si els pares de l’altre nen són conscients que el seu fill s’ha comportat com un salvatge. 

El que comença com una conversa cordial entre els dos matrimonis va esdevenint una mena de cura per als propis protagonistes que, a cop d’encaixar insinuacions o comentaris directes de les seves respectives parelles, van destapant les pròpies personalitats i la realitat de les dues relacions.

L’Ivan Benet interpreta el marit de la Laura Conejero, un senyor mediocre que encara és sota les faldilles de la mare, que se sent atacat per la seva dona de manera gratuïta, despertant en ell la gran frustració que sent a la vida.

L’altre matrimoni l’interpreten la Laura Aubert i el mateix director de l’espectacle, el Pere Arquillué. Ell és el típic homenot cínic, superficial, entregat a la feina i que menysté la dona. Només es preocupa d’atendre el mòbil que sona insistentment per temes de feina: és advocat. La seva dona, que treballa a cultura, a l’administració, està farta de sentir-se sola i ha arrossegat l’home a aquesta reunió entre matrimonis perquè faci de pare. Però ell està per les seves coses i ella acaba enfurismada, creant situacions divertidíssimes. Una fantàstica Laura Aubert que m’entusiasma en aquesta interpretació.
 
Al teatre es riu força. El guió és molt enginyós. Veure com les situacions es van tensant i la conversa es va encenent donant lloc a comportaments propis de la nostra naturalesa més profunda, fa riure. Una naturalesa on la violència també hi és present. I els espectadors riuen perquè les situacions ens fan sentir que som vulnerables i riure de la nostra vulnerabilitat és una manera d’afrontar-la. Els actors són meravellosos i estan en el seu punt just. Tots encerten com transmetre les seves frustracions i els seus caràcters, no només a través del text sinó amb les seves expressions no verbals i el llenguatge corporal.

L’escenari i com s’hi mouen és molt net i polit, no entorpeix, al contrari, suma. I hi ha un parell de recursos amb la il·luminació i el so eixordador on el tempo s’alenteix que estan molt ben trobats. Ajuden a reforçar el moment on apareixen i serveixen per poder respirar. Bravo pel Max Glaenzel i l’escenografia que ha creat.

Estaran al Teatre Goya fins el 6 d’abril. Els hi desitjo tot l’èxit que es mereixen. I que segur tenen. Vull fer menció d’una cosa que em va deixar astorada: el dissabte que jo hi vaig anar, els actors feien tres representacions. Em sembla una heroïcitat. Perquè l’entrega dels artistes és màxima i tots els personatges requereixen d’un gran esforç. Un aplaudiment especial per a tots ells. Tots quatre són molt grans! Un luxe.

I una menció especial a la figura d’un hàmster, un personatge essencial, responsable que tot comenci a esmicolar-se. Aneu-hi i ho comprovareu.

Salut i teatre!

 

Altres notícies que et poden interessar