«L'Herència»

No tinc memòria d’haver viscut la homosexualitat des de cap altra perspectiva que no sigui la naturalitat. Molts amics i amigues del pare en són i hi he conviscut des de xica, més d’una vegada ho he comentat, fins i tot crec que en aquest espai que compartim.

El que sí és cert és que, a la vegada, pertanyo a una generació i un país on hem viscut el començar a “sortir de l’armari” més com un drama que com una alliberació. Ens ha fet falta molta cultura exterior pel que fa a la tolerància o a la comprensió en molts temes, també en la llibertat sexual. He viscut el procés d’acceptació de l’homosexualitat en persones properes. També he observat aquest procés d’acceptació en els pares, familiars o amics i, sovint, les reaccions de les persones de l’entorn m’ha escandalitzat.

I ara el que m’escandalitza és el gir que està donant aquesta tolerància vers el col·lectiu LGTBI+ als EEUU i altres països on, anys enrere, es van iniciar els primers moviments de lluita a favor dels seus drets. 

Recordo l’impacte al cor que em va generar la pel·lícula Filadèlfia, protagonitzada pel Tom Hanks. Jo estava iniciant la vintena i era molt fan de l’Antonio Banderas, per això em va cridar l’atenció la pel·lícula. Em va colpejar la magnitud de la tragèdia, de quantes persones estaven morint pel virus de l’VHI, de l’estigma de ser gai al país de les llibertats, de com se’ls girava l’esquena. Vaig arribar a pensar que el film exagerava. Però no ho feia.

El text de Mathew López està inspirat en la novel·la Howards End d’E.M. Forster, a la qual s’hi fa referència durant el relat. També és omnipresent la novel·la Maurice del mateix autor, una història d'amor homosexual a l'Anglaterra de principis del segle XX. L’obra es situa a Nova York i al voltant dels principals llocs puntals en la lluita per la llibertat sexual, com el famós bar Stonewall Inn, un punt de trobada crucial per a la comunitat LGBTQ+ durant els anys 80. Com alguns altres que també s’esmenten, va ser un lloc de resistència i solidaritat en la lluita pels drets i la conscienciació sobre el VIH/SIDA.

L’Herència està presentada en dues parts de més de tres hores. Jo només he vist la segona. Segons he pogut saber de primera mà i ho constato en el cas de la segona, pots gaudir d’una part o l’altra sense que et sembli inacabada. A la segona part estem ja als anys dos mil deu i escaig, durant el primer mandat de Donald Trump. Es fa palesa l’homofòbia d’aquest personatge i de com pot empitjorar.

Tot gira al voltant de tres personatges principals, el Tobby Darling (Carlos Cuevas), l’Eric Glass (Albert Salazar) i el Leo (en Marc Soler, que també interpreta l’Adam), amb una interrelació entre ells que és complexa: a estones bonica, a estones lletja. Hi ha força més personatges, com el Henry Wilcox (Abel Folk) i d’altres que són interpretats en ocasions pel mateix actor: en Dafnis Balduz (com a Jasper i Paul Wilcox), en Francesc Cuéllar (Walter de jove i Tucker), o en Carles Martínez  Morgan i Walter Poole). Finalment, en Ferran Vilajosana fa de Charles Wilcox, en Lluís Marquès de Jason 2, la Teresa Lozano de Margaret, en Víctor G. Casademunt de Jason 1, l’Eudald Font del Henry jove, i en Ricard  Boyle de Tristan.

Malgrat ser tants, he volgut anomenar a tots i cada un dels actors i els seus personatges perquè destaca una feina coral de primer nivell, una orquestra perfectament dirigida on tots els instruments estan afinats i sonen compassats. Personalment hauria fet el càsting una mica diferent, però no hi entraré. Perquè el resultat en conjunt és magnífic. Tots molt diferents entre ells, els actors i els personatges, però aquests darrers comparteixen el pes de pertànyer a la generació gai posterior al drama de l’aparició de la SIDA, amb la responsabilitat que aquesta herència suposa també de cara a les generacions futures.

L’escenografia està perfectament orquestrada, també. Mobles que empenyen els mateixos actors quan entren i surten. Els actors, com els mobles, quan no són a escena sovint es queden als laterals de l’escenari asseguts a terra fent costat a l’actuació principal, fent com si no hi fossin, però hi són.

Els recursos i el talent s’han unit per crear un producte colossal que, ho reconec, anava a veure amb poques expectatives - per allò de que te l’han posat fins a la sopa, contràriament al que passa amb espectacles petits-, però que mereix el reconeixement i l’aplaudiment més sincer d’aquesta humil espectadora.

A tall d’anècdota, jo estava a la fila 20. Tot i que amb les ulleres i que la visibilitat de la sala gran del Lliure és excepcional, les cares dels actors perden una mica de definició en aquesta distància. Va ser interessant poder prestar més atenció, en aquesta circumstància, al moviment corporal dels actors. Mans, cames, cintura, peus, esquena...tot era molt visible a falta de la definició del rostre. Els moviments del cos també donen molta informació de com està vivint l’artista la incursió al personatge. Mai ho havia pogut observar amb tanta nitidesa.

Crec que les entrades per la primera part estan exhaurides. Intenteu veure la segona, si més no. Passa d’una volada.

Salut i teatre!

 

Altres notícies que et poden interessar