«L'últim viatge de Rudolf Nureyev»

Han coincidit dues coses més en l’espai temps en que torno a escriure un article sobre un espectacle petit, de creació, direcció i distribució pròpia. 

Per una banda, el Departament de Cultura de la Generalitat fa aquesta piulada, tot just fa 48 hores:

"Fem arribar la cultura de primer nivell a tot el país! El @teatrenacional, el @teatrelliure, el @Liceu_cat, l'@auditoribcn i el @mercatflors giraran arreu de Catalunya aquest 2025. L’articulació de gires i circuïts és una prioritat".

Per altra banda, el Martí Peraferrer escriu una carta al Diari de Girona on explica, fugint del victimisme, coses com aquesta: "Ser actor professional a comarques, sense padrins, sense amics instal·lats als «centres de poder», i sense capacitat de remenar la cua i riure les gràcies a qui no me’n fa, tot això, et posa al davant un camí de molta pujada i molt solitari, però al mateix temps aquest esforç i aquesta incomprensió et fa doblement creatiu".

I és en aquest punt de no trobada on m’explota el cap. Perquè puc dir de primera mà com n’és de complicat programar espectacles als teatres a Catalunya. 

Els espectacles de “primer nivell” -detesto l’associació que es fa, dins la cultura, entre els conceptes “recursos” i “nivell” – sovint requereixen espais amb una infraestructura determinada de la qual no van sobrats la majoria de teatres de municipis petits. La mena d’ espectacles del que parlarem a continuació no tenen el reconeixement massiu dels de “primer nivell” i és una quimera aconseguir que els programin a teatres o espais que es poden adaptar perfectament al que ofereixen. És un peix que es mossega la cua. 

Amb tot, alguns actors i actrius no donen abast amb tots els projectes que se’ls ofereix i d’altres, amb talent però pocs followers, han d’abandonar la professió doncs esgoten la resistència, la resiliència, i han de viure, com tots nosaltres. 

Associar recursos a primer nivell és com associar fama a talent. Un error irrevocable que està portant les coses al punt on estan ara mateix en aquest ofici.

He tingut l’oportunitat d’escriure sobre tot tipus d’espectacles en aquesta secció. I crec que és un insult que la Generalitat parli de cultura de primer nivell en els termes que ho fa, és una mostra de la ignorància infinita de qui se suposa ha de vetllar per la nostra cultura.

I anant al que toca. Aquesta vegada vaig anar fins a Girona a veure l’Últim viatge de Rudolf Nureyev. Concretament a l’auditori del centre cultural La Mercè, un espai meravellós en un entorn preciós.

La història que se’ns presenta gira al voltant del relat en primera persona de l’experiència de Viktor Petrovich, un fotògraf poc conegut que ha d’acompanyar al mundialment famós ballarí en un viatge de 48 h al seu país d’origen. L’excusa és la malaltia de la mare, amb qui vol retrobar-se després d’anys de deserció. Està condemnat a Rússia per aquest tema però, aparentment, el règim s’humanitza en concedir-li aquest permís especial. Res més lluny de la realitat doncs els serveis secrets s’encarregaran de deshumanitzar tota l’estància de Nureyev, sigui on sigui que vagi.

Està perfectament planificat a on ha d’assistir. I arreu el tracten amb una desafecció pròpia del que consideren un traïdor a la nació. Inclosa la família, a qui no ha pogut assistir ni tan sols econòmicament, malgrat ser un home immensament ric. En Viktor Petrovich té la missió d’immortalitzar aquestes visites. El fotògraf té un desig ocult: el de fer una fotografia que el catapulti a la fama, el retrat que el traurà de la seva humil existència per obrir-li les portes de la capital, Moscou, dels diners i del reconeixement. Però ni el ballarí ni el fotògraf assoleixen els seus anhels. La realitat és molt crua i els colpeja a cada situació. No obstant, l’amistat que es genera entre ambdós és la recompensa a tanta fredor. És esperançador saber trobar la part bona a tot el que aparentment no ho és. 

L’espectacle compta, a més a més de l’actor principal, un novament excels Martí Peraferrer, amb la participació de dos ballarins, en Joel Clarós i en Dante Gil, commovedors.
 
També podem gaudir d’imatges projectades de la trajectòria de Nureyev, uns documents molt interessants pels qui no en teníem massa informació. Un personatge curiós, estimulant i únic. Ple de llums i d’ombres, com la majoria de nosaltres.

Des d’aquí faig una crida, a tots els ajuntaments que disposin d’un mínim equipament, a contractar aquest espectacle i tants d’altres de petites companyies amb un talent desbordant, que lluiten per sobreviure a comarques. Si us plau, no malmetem tanta capacitat i enginy. No calen massa recursos, només cal empenta i una mica d’interès.

Salut i teatre!

 

Altres notícies que et poden interessar