«Guateque»

Veure Guateque al teatre Akadèmia és una festa en molts sentits.

Tots aquells que comencem a tenir una certa edat sabem que els nostres pares o avis, quan es referien a les festes que se celebraven a casa, en deien “guateques”.

He llegit que aquest terme va arribar al nostre país, a finals del segle XIX procedent del Carib, de la mà d’aquells “indians” que havien marxat unes dècades enrere per a “fer les Amèriques”, i que van poder tornar amb un bon capital.

En inici es tractava d’una gran festa on el menjar era el protagonista. Després va passar a l'àmbit més íntim de les festes familiars que es realitzaven a casa, per  acabar convertint-se, ja entrat el segle XX, en la típica festa juvenil que se celebrava amb amics i on es ballava les cançons de moda, prenent uns refrescos i canapès.

El títol és molt suggerent: qui no té al seu imaginari la imatge d’un divertit “guateque” dels anys seixanta, amb aquella música distesa, els balls dissonants i aquells vestits i pentinats tant de l’època? Una etapa en la que cada vegada quedava menys per assolir la llibertat tan desitjada, sobretot per part del jovent.

Així que ja et plantes al teatre amb ganes de gaudir de la festa. I renoi, i tant que assistim a una bona gresca! L’espectacle es presenta com una interpretació lliure de les “Noces de Fígaro”. I tan lliure, tant hi fa si estàs al cas o no de la trama del llibret convertit en una de les òperes més representades de la història. Sí que hi ha un casament i els noms dels personatges protagonistes coincideixen, però no m’atreveixo a dir massa cosa més perquè soc de les que no coneixien el llibret quan vaig a veure l’obra. Ara que m’he informat, constato que en Jaume Viñas, el dramaturg, fa i desfà com li sembla, cosa que aplaudeixo.

El més destacable és la capacitat, el carisma, el do de tots i cada un dels quatre intèrprets de la companyia jove Epidèmia Teatre. Tots ells ben diferents, però tan talentosos i preparats que són capaços de defensar qualsevol repte que se’ls posi al davant. Canten, ballen, interpreten diferents personatges, diversos accents, s’ho passen pipa i els acabes adorant.

L’Aida Llop té una presència extraordinària i és divertidíssima. El Joan Sáez és impecable, amb una veu encisadora que em va traslladar a algun personatge de Disney (espero que s’ho agafi com una floreta, perquè ho és). En Gerard Franch em va semblar molt especial, únic, i tinc ganes de veure’l en altres registres. I la Mireia Lorente-Picó té una veu i un tarannà delicat molt bonics.

Junts fan una feina que t’atrapa, amb ritme, que arrodoneix el compositor i pianista Joel Riu, que els acompanya al teclat a la majoria dels moments musicals, que n’hi ha molts.

Tot el conjunt del que succeeix a l’escenari és simpàtic, fresc, sorneguer puntualment. A vegades l’humor peca de tòpic, però fas com que no te n’adones, perquè, com us deia a l’inici, ja formes part de la festa que han organitzat a l’Akadèmia. I no és habitual compartir alegria i oblidar-te de tot, durant una hora i mitja. Aquesta és la màgia del teatre i, en aquesta proposta, ho aconsegueixen. Té molt mèrit.

El disseny del vestuari és màgic i dona molta llum a tot, així com tota la utilleria que va apareixent i desapareixent juntament amb els diversos personatges i situacions que se’ns presenten.

El No-Do, aquest gris informatiu tant de l’època és la nota en blanc i negre. I així és com se’ns presenten algunes imatges mentre els actors es preparen per continuar, durant uns breus minuts. I quan apareixen torna la llum i el color. I la música.

El festival d’Eurovisió que va guanyar la Masiel amb la famosa cançó La La La, és un moment àlgid al relat, succeeix al mateix temps que el nucli de la trama i està molt ben representat, és un moment hilarant. Hi ha moltes altres peces i artistes punters de l’època que són interpretats tot fent-nos picar de mans i fent-nos bellugar els malucs al seient: Els Sírex, el Nino Bravo, el Manolo Escobar, la Marisol... tot molt llunyà i proper a la vegada.

Estan programats fins al 23 de març. Doneu-li una alegria al cos, que el ritme no s’aturi i a continuar.

Salut i teatre!

 

Altres notícies que et poden interessar