«El principi d’Arquímedes»

Fa goig veure el teatre de l’Espai Texas ple de gom a gom per un text d’autoria catalana com és aquest El principi d’Arquímedes, de Josep Maria Miró. És autor de més d’una desena de textos en català que han rebut premis nacionals i internacionals, traduïts a una quinzena de llengües i posats en escena a molts països. Aquest text en concret, que data de l’any 2011, ha tingut un gran ressò internacional. De fet, és considerat un dels grans èxits del teatre català contemporani ja que s’ha pogut veure en 43 muntatges fora del principat i s’ha traduït a 20 idiomes. 

Vaig conèixer l’actual Espai Texas com al cinema Lauren Gràcia, anomenat així fins al seu tancament el 2013. El cineasta Ventura Pons el va reobrir com a Cinemes Texas, amb l’objectiu de fer una exhibició de pel·lícules de reestrena estrictament en català, doblades i en VOSC, que va tenir una acollida espectacular. L’any 2020 tanca les seves portes. I no és fins el 2023 que un grup de professionals en gestió cultural aposten per aquest complert i fantàstic espai multidisciplinar amb una treballada cartellera de cinema i teatre. I un espai gastronòmic i un entorn que respira il·lusió, ganes de fer-ho bé i amb identitat pròpia. Continua sent el referent en el cinema en català.

L’obra és colpidora perquè retrata una realitat molt dura, ens enfronta a un dilema molt d’actualitat, malgrat estar escrita fa una dècada. Un professor de natació consola un des seus petits alumnes –que està espantadíssim per llançar-se a l’aigua sense bombolla per primera vegada– fent-li un petó i una abraçada. Fins aquí, em sembla un gest molt tendre i molt espontani, molt humà. El problema és quan la mirada de qui el contempla està plena de pors, de prejudicis, deshumanitzada. El pare d’un nen anomenat Arnau demana explicacions d’aquest fet. Se n’ha assabentat perquè la mare d’un altre alumne, una nena, ho ha posat al grup de whatsapp de pares: “m’ha dit la meva filla que el Jordi ha fet un petó i una abraçada a l’Àlex”. Imagineu-vos, en els temps que corren, una frase així en un grup de whatsapp de pares, sense contextualitzar. 

Comencen aleshores a disparar-se les pors i, amb elles, el comportament humà pot traspassar límits que no s’haurien de traspassar. Entrem en el joc de la desconfiança. Ningú confia en ningú i una mateixa persona per la qual hauries posat la mà al foc en relació a la seva bondat i honestedat, es converteix en sospitosa de fets que, en cas de ser reals, serien greus. El que més m’inquieta és com l’imaginari col·lectiu i la por fan que perdem l’objectivitat. I molt més encara si estem davant d’un grup de persones amb les que suposadament ens hi hem d’entendre.

A la vida ens trobem en mig de molts grups de persones amb un punt en comú però absolutament desconegudes i, probablement, molt diferents a nosaltres: els pares dels nens de la classe del nostre fill, els pares de la canalla que participa a un grup extraescolar, companys de feina, companys d’una activitat pròpia com per exemple el cant coral. En tots els casos el whatsapp em sembla una eina letal per a les relacions sanes. No tothom té la mateixa capacitat de comunicar quan escriu ni la mateixa comprensió lectora. He vist, en diverses relacions socials, autèntiques situacions dramàtiques per culpa d’interpretacions subjectives d’un mateix text. Si a més a més el text no és clar i algú llança una frase que pot donar peu a interpretacions diverses, creieu-me que ho tinc comprovat: sempre s’alçarà com a creïble la interpretació més perversa.

El Jordi, el monitor “acusat” de no se sap què en concret, està interpretat amb molta solvència pel Marc Tarrida Aribau. Deixa veure amb enginy les dues versions d’una mateixa persona, les que tots tenim, en la intimitat i socialment. I gestiona amb molta dignitat una situació que ens pot portar a embogir.

El personatge de la Sandra Monclús és el que més m’interessa i està genialment interpretat per l’actriu. La posició com a directora de la piscina junt a l’experiència personal vital, que ja descobrireu, és molt complexa, fa que ella s’ofegui, respiri amb dificultat. No voldria estar al lloc de cap dels protagonistes, però especialment, no voldria estar al d’ella.

El pare que va a parlar amb la directora de la piscina està interpretat per en Jordi Coll que ho fa molt bé, com en tot el que li veig, incloses les sèries de televisió i m’agrada molt. Aquest personatge, que a més a més és homòfob, es fa insuportable. Tots coneixem alguna persona com ell. Tots.

I el company de feina del Jordi, que és discret i més reservat, vol creure al Jordi però es veu empès per la força del col·lectiu que acusa el seu company, per la força de les actituds desconcertants de la directora, que observa atordit. Molt ben executat per l’Enric Balbàs.

Al final segueixes donant voltes al tema. T’ho permet. Tot i que jo ja m’he posicionat. De fet, només sortir del teatre ja m’havia posicionat. Utilitzant pel veredicte, estrictament, el que havia vist i intentant no anar més enllà. Hi ha un element distorsionador de tot plegat i és que fa poc s’han produït uns fets horribles en un esplai proper a la piscina. I és clar, la maldat s’encomana per proximitat, oi?

L’escenografia i especialment els efectes sonors, són molt adients i contribueixen al clímax d’angoixa i indignació que vius. Però també d’incertesa. Perquè els que som carinyosos i potxoners hem de coartar la nostra expressivitat per por a ser acusats de...de què? El Jordi hauria d’haver procedit amb l’Àlex sense cap tipus de caliu, llençant-lo a l’aigua sense bombolla? Aleshores l’acusarien de ser una mala persona i de crear un trauma al nen. En què ens estem convertint?

Salut i teatre!

 

Altres notícies que et poden interessar