«L3 Fontana»

Trobo molt interessant i d’una tendresa màxima que un germà i una germana dirigeixin una obra de teatre plegats. Ella n’és l’autora i el resultat és adorable, cosa que fa que anar a veure l’obra sigui un premi per a l’espectador. Conec al Ferran Vilajosana Sesé des de fa temps – va treballar amb en Canut, segur que no ho heu endevinat-, i ja he escrit sobre la seva sensibilitat i el seu talent a l’hora d’actuar. Ell mateix, al restaurant del Teatre Lliure, el dia que el vaig anar a veure a l’Herència aquest mes de març passat, em va parlar d’aquesta feina conjunta amb la seva germana. Entusiasmat i orgullós. Em van venir ganes de conèixer, també, a la Roser Vilajosana Sesé. Personalment, no he tingut l’oportunitat de fer-ho, però sí a través del seu text i la seva interpretació a L3 Fontana.

El text de la Roser és humil o, dit d’una altra manera, gens pretensiós. Per això el trobo tan engrescador, perquè simplement et transporta a situacions en què tots ens podem sentir identificats d’una manera o altra, de forma propera, entenedora, graciosa o esperançadora. És un text madur, ben pensat, fresc, original.

Una parella té una relació preciosa que fa quatre anys que dura i, en el moment en què el Sergi (un solvent i dolç Artur Busquets) li demana matrimoni a la Nina (la Roser Vilajosana Sesé, insubstituïble), aquesta li respon que no i, a més a més, trenca la relació de forma radical. Val a dir que la Nina és una dona que es menja l’olla sense parar. I molt. Però ho fa sense toxicitat, només perquè és curiosa, vol aprendre, està creant la seva visió de com són les ruptures sentimentals i la seva visió d’entendre el món en general. És la primera vegada que viu un episodi així i busca la pau fugint de la relació amb en Sergi i fugint de Barcelona, lluny, fent un viatge en cerca de pau. Té força prejudicis sobre com ha de ser una relació o tallar amb la parella, es pregunta si és necessari patir tant per aprendre. També es qüestiona si es pot trobar a faltar tant una persona amb la qual saps segur que no hi estaràs. I crec que conclou que enamorar-se d’algú abans que d’un mateix, és complicat. La reflexió sobre què és ser valent i les diferents visions d’aquest tema em van cridar l’atenció.

El Sergi ha tingut més ruptures i ho afronta amb serenitat, patint, però molt comprensiu. Ell no li dona tantes voltes, intenta comprendre i no jutjar a la Nina i refer la seva vida, com ha fet altres vegades. És molt bonic veure l’evolució de la parella des del trencament fins uns anys després, tant en l'àmbit individual com entre ells. Durant tot aquest procés els acompanya l'Iris (una delicada Patrícia Bargalló, que em va encantar), una persona sense llar que viu al metro de Fontana i que entra a les seves vides, justament, el dia del trencament. Em sembla un encert introduir aquest contrapunt i com hi juga l’autora, ja sigui fent-la parlar o interpretar una coreografia. La mateixa Patrícia Bargalló és la responsable del moviment escènic, molt destre en aquesta feina.

Tots tres personatges i una veu en off, que narra els pensaments de la Nina, ens van llençant missatges esperançadors, malgrat el dolor que cada un experimenta individualment i que inicialment tot sembla la fi del món. Aquest pas de l’amor i la parella perfecta cap al trencament, està divinament integrat i explicat també per l’escenografia de la Yaiza Ares. L’espai es trenca, literalment, en forma de rajoles blanques amb un dibuix floral, que són les del terra del pis que han compartit, i que es dispersen desfent el conjunt preciós que decorava l’espai comú. En un moment determinat en Sergi trepitja l’espai que queda entre les rajoles escampades i un soroll molt subtil d’objecte que cau a l’aigua i s’enfonsa ens fa un efecte de profunditat, imitant el naufragi de la relació. Aleshores, farà com la Nina i caminarà gairebé sempre damunt dels maons.

També em va fascinar com les rajoles fan el camí de la selva de Cambodja, a on fuig la Nina de la realitat, ella les va traient de la motxilla i alineant-les. És una metàfora que mostra que estar bé no depèn d'on siguis, perquè t’hi enduràs segur el malestar. Si estàs en pau, hi estàs allà on siguis. Perquè tot a la vida passa, sempre. I aquest és un missatge important. Que cal transitar pel dolor per conèixer-nos, acceptar que la pau interior no s’ancora, cal treballar-la dia a dia. Penso que això fa la vida menys avorrida. Existir és avorrit. Viure és un privilegi.

La música, la il·luminació, el vestuari, tot, acompanya i és encantador, potent, suau i natural. Surts amb un somriure afable, de satisfacció. Queden pocs dies. No us la perdeu. I reserveu al restaurant de La Beckett, sublim.

Salut i teatre!

 

Altres notícies que et poden interessar