«Company»

Quan era adolescent flirtejava amb la idea de ser actriu. No era res vocacional, simplement que, vivint amb el Carles Canut, suposo que era una opció natural. En una ocasió em vaig assabentar que es feia el càsting d’una producció important a TV3 (no hi ha manera que recordi quina), i em vaig voler preparar un monòleg. Ni més ni menys que l’inici del guió de Shirley Valentine. El vaig estudiar i li vaig demanar al pare que me’l dirigís.

No s’hi va posar massa de cara, les coses com siguin, però va donar peu que m'expliqués la seva visió del món de la interpretació: “Carlota, hi ha tres tipus d’actors: els que mai arribaran a fer una bona actuació per molt ben dirigits que estiguin, els que ben dirigits poden actuar prou bé i, en darrer lloc, els que han nascut amb el do per actuar”. A mi em va situar en el segon supòsit. Mai he sabut si això em va afalagar o prendre les ganes de ser actriu professional per sempre. Això i el fet que no em van seleccionar al càsting.

Aquí al Pallars he descobert dos grans artistes que van néixer per actuar, com deia el Canut. Un cas és el de la Jana Serra, d’Application Rejected, de la que ja us en vaig parlar en un dels primers articles d’aquesta secció. I un altre cas és el del trempolí Ferran Castells Ferrer. Aquest jove és talentós en moltes disciplines, però l’espai escènic i el dibuix són el seu fort. El vaig veure actuar de jovenet en alguna composició en l’àmbit escolar, i em va cridar molt l’atenció. Perquè poca gent des de ben infant focalitza la seva atenció en una disciplina o en alguna cosa en particular si no és que hi ha una vocació molt prematura i, en la majoria dels casos, un talent innat que els aboca a aprofundir i concentrar-se en allò per què han nascut. Recordo el Ferran com un nen especial, amb una sensibilitat fora del comú, com un savi petit amb ulls d’explorador del món sencer.

Per això no m’ha sorprès aquest muntatge de Company que ha dirigit i presentat a La Lira de Tremp. M’ha impactat, això sí. Perquè té molt mèrit i, sobretot, una feina en equip que és difícil de trobar al teatre amateur perquè no sempre és la prioritat en la nostra vida. I parlo per experiència. Perquè el que vaig veure va ser una feina d’equip meravellosa. Quan el Ferran em va dir que tenia la intenció de fer el muntatge, em va semblar un repte només a l’alçada de persones com ell. I ara veig que, a més a més, a l’alçada de tot l’equip artístic i humà que hi ha col·laborat, des de l’elenc principal a totes les persones de Teatremp, A Galet, Mai Tant Teatre, Escola Municipal de Música de Tremp... i tants d’altres. És un exemple admirable de feina en equip, tot amalgamat pel talent del jove Castells.

Company és una obra que coneixia per la versió dirigida pel Calixto Bieito estrenada el gener del 1997.  L’elenc era una meravella: Carles Sabater, Nina, Muntsa Rius, Noel Olivé, Lluís Homar, Pep Antón Muñoz i el Carles Canut, entre d’altres. El text no té una trama molt definida, són esquetxos que presenten les situacions amoroses de diverses parelles amigues del protagonista, que celebra els seus 35 anys i es manté solter.

Ambientada a la Nova York dels anys 70, aquesta condició de solteria crida l’atenció, i tots els amics li donen una versió diferent dels avantatges i desavantatges del matrimoni. Són esquetxos que van plantejant diversos punts de vista i que el personatge principal va observant. Té la companyia dels seus grans amics emparellats i està sortint amb tres noies ben diferents que li donen també altres versions de com pot ser estar en parella. I no acaba de veure clar si el matrimoni és el que vol per a ell.

Tot amanit per la particular partitura de l’Stephen Sondheim, unes melodies que et poden agradar o fer ballar el cap, i que a mi em fascinen. Les cançons van farcint les diferents escenes i donen peu a que tots els personatges es puguin lluir. I en aquest muntatge tots els actors ho fan, d’una manera o d’una altra. Et pot agradar més com ho interpreta un o altre, perquè la dificultat del text i la música és extrema i potser més val deixar-se endur i gaudir. Això es palpa en aquest muntatge: com gaudeixen tots els qui hi han participat. Són bons tots i tenen un talent o altre que destaca.

La música en directe del Lluís Roy suma moltíssim, el so d’un piano, d’un violí, i la percussió que sovint els acompanya estan molt ben afinats. Igual que l’escenografia, el vestuari i la il·luminació, un bravo bravíssim per tot el conjunt que té poc a envejar a algunes produccions professionals. Estic més que contenta d’haver pogut veure aquest espectacle i desitjo que es pugui programar de nou ben aviat. És imprescindible. Perquè és el reflex de com la passió, la motivació, la il·lusió i la feina en equip, fan possible l’aparentment impossible.

Salut i teatre!

Altres notícies que et poden interessar