«Mort d’un comediant»

No és un secret que sempre m’ho passo pipa al teatre. És un art tant complert i està tant viu que sempre que hi anem, sigui quina sigui la proposta, hi podem trobar alguna cosa que ens fascini. Per petita que sigui. I només per això cal anar-hi. És una feina en equip on tothom és important. Tots els elements es necessiten els uns als altres. L’objectiu d’aquesta secció és crear neguit per assistir a les sales, en la mesura en que hi puguem contribuir, i des del cor.

Que bé m’ho vaig passar al Teatre Romea amb aquest Mort d’un comediant! La millor definició d’aquest text és la que fa el propi autor, en Guillem Clua, que explica que vol ser el que sovint es defineix com “una carta d’amor al teatre”. I ho és en tots els sentits.

La Miranda està buscant un cuidador pel seu tiet, un home gran, el Llorenç Cardona, que ha estat un dels millors actors catalans de la seva generació, reconegut amb la Creu de Sant Jordi i molt estimat per tot el públic. L’Adrià, que és fisioterapeuta, és el candidat a cuidador que està entrevistant la Miranda quan comença el relat. Sembla que accepta la feina fins que rep unes instruccions molt específiques i coneix uns minuts al Llorenç, l’home que haurà d’atendre. De seguida s’adona que aquesta vegada la feina serà diferent ja que aquest home no gira rodó i, a més, es passa el dia recitant els personatges que va interpretar mentre estava en actiu.

La Miranda informa l’Adrià que cal seguir-li el corrent sempre, no només donant-li credibilitat a la situació si no que, a més a més, cal intentar seguir el text amb el llibre de l’obra que està recitant, que segur que està a l’extensa biblioteca del menjador. L’Adrià no ha anat mai al teatre, mai. Ho confessa. Però que li doblin el sou per acceptar la feina, juntament amb el seu instint i bon cor, fa que es converteixi en inseparable del seu pacient i en un nou erudit.
Acaben creant una unió pacient i cuidador que ajudarà a comprendre quina és la veritable raó de ser del comportament del Llorenç i com se’l pot ajudar. És un text preciós, que t’enganxa d’inici a fi, que et fa ballar el cap volent identificar cada un dels personatges i que et fa prendre consciència de com ens han acompanyat d’una manera o d’una altra al llarg de les nostres vides.

Em va commoure el tractament que es dona a una temàtica de salut mental. Amb quin respecte i rigor es cuida aquest aspecte en el personatge principal i com es resol el seu trànsit intentant recuperar la cordura. Acompanyat, estimat, comprès.

Aquest procés cap a la recuperació passa per regalar-nos les interpretacions del Llorenç dels principals personatges del teatre clàssic i contemporani, del millor teatre que s’ha escrit al llarg de la història. Aquestes interpretacions són una mena de fugida de la pròpia realitat del Llorenç. A la vegada, també són una prova d’amor a tots aquests autors i evidencia les eines que ens donen tots aquests textos per comprendre el món que ens envolta.

I són també una oportunitat d’or per constatar, més que mai, la capacitat del Jordi Bosch per transmetre l’essència de cada un d’ells. El seu talent llueix en cada paraula, cada gest, cada expressió facial, corporal...És un exercici actoral de gran nivell, un goig de veure.

Sense desmerèixer el treball del Francesc Marginet com a Adrià, que està també sublim donant el contrapunt a la perfecció. I la feina de la Mercè Pons que fa una Miranda continguda, resignada, observadora i pacient, que estima el seu tiet com si fos el seu pare. El desenllaç ens ho fa comprendre, és molt bonic tot el que succeeix en aquesta obra. L’escenografia de Joan Sabaté i el vestuari de Bàrbara Glaenzel són acurats, pràctics, càlids. Juntament amb la il·luminació del Kiko Planas i la feina d’espai sonor i caracterització. Lo dit, feina d’equip en estat pur.

Personalment, anar al Teatre Romea és com anar a casa, sempre. Hi trobo l’estima amb la que et rep el Juan, tants anys ocupant-se de tot, el terra a quadres blancs i negres tant peculiar. Els miralls sobre els sofàs a la banda esquerra, l’escala cap al primer pis emmoquetada al centre. Les fotografies enormes que decoren la cafeteria que queda entrant a la dreta...tot em transporta a la temporada en que era el lloc de treball del Canut i com adorava aquest espai. 

Aneu a gaudir aquest històric teatre i aquesta obra que està en cartell fins l’1 de juny, no teniu excusa. Perquè l’experiència és una sensació agradable, que t’omple, que et provoca un enorme somriure de satisfacció. I això és important de viure, no trobeu?

Jo em vaig emportar una forta, llarga i sincera abraçada del Jordi Bosch, mentre ens miràvem als ulls i compartíem l’enyorança pel pare i l’amic, el company de professió.

Salut i teatre!

 

Altres notícies que et poden interessar