Dies de cinema al Pallars

Esmorzo al Cafè Modern d'Isona, un cafè modern de quan l'arribada del segle XX era la modernitat. Prenc cafè. El cafè de bar se’m posa millor. I al Cafè Modern especialment bé. Prenc cafè compartint taula amb un projector OSSA VI que presideix la sala i em fa companyia cada matí. Un projector que encara té un fragment de pel·lícula. Una pel·lícula de les d'abans. Una pel·lícula de 35 mil·límetres de quan el cine era cine. El projector també és dels d'abans, dels anys 40, quan el segle XX ja no era tan modern i aquest país va deixar de ser modern de cop. Un projector fabricat per l'empresa Maquinaria Cinematográfica SA que estigué activa entre 1928 i 1982 i que dedicada inicialment a la fabricació de maquinària cinematogràfica, més tard va voler córrer més i va passar a fabricar icòniques motocicletes.

El meu projector no està sol, té un germà que dóna la benvinguda al cinema la Lira de Tremp. Està jubilat però és com aquells jubilats que troben a faltar treballar i de tant en tant es passen per l'empresa a saludar. A la Lira ja no projecten en 35 mil·límetres, ara tot és digital. El projector OSSA 60A de la Lira és d'una altra època, de l'època que el 1947, a Tremp s'anunciava el programa doble Es Peligroso Asomarse al Exterior i Todos a Una. Un cinema que era allò que hi havia abans de Netflix, de Youtube, del Laser Disc, del vídeo Beta i del canal UHF, i era tan bo que fins i tot feien programa doble perquè una sola pel·lícula era incapaç d'omplir les ànsies de viure altres vides.

A La Lira, aquell dia, per tancar la temporada de cinema 1946-1947, un llavors encara desconegut Robert Mitchum, que s'iniciava com a actor potser cansat d'actuar de busca-raons a la vida real, va il·luminar la pantalla de polsades infinites i la gran platea allunyada de les malaltisses agorafòbiques i anorèxiques multisales actuals de centre comercial. Una platea fruint de begudes gasificades que no prometien res més que calmar la set i lliure de crispetes que no estaven incloses a les cartilles de racionament. Programa doble que en realitat era programa triple, ja que incloïa el NO-DO. El Noticiero Español que era molt útil perquè permetia arribar tard i no perdre't la pel·lícula.
 
La pel·lícula Todos a Una, que en realitat es deia Gung Ho però la tradició d'inventar títols de pel·lícules en aquest país s'hauria d'estudiar a la facultat, s'havia estrenat anys abans, el 1943. És una pel·lícula basada en fets reals. Avui quan veiem “basada en fets reals”  és sinònim de diumenge a la tarda i telefilm soporífer. Todos a Una és una pel·lícula de bèl·lica, com si aquí no haguéssim tingut prou guerra. Potser però, és que a la gent li agradava perquè en aquesta guanyaven els bons no com a la de veritat. La gent acabava de perdre una guerra que no era pas la seva, sinó la d'uns militars que van voler fer la guerra, que és l'única feina que saben fer i ni això saben fer realment bé.

Tanta guerra i tanta dictadura i no sé què pensaria el dictador que en el programa doble el bel·licós protagonista Randolph Scott, en qui diuen que Ian Flemming va inspirar-se per crear James Bond, fos un amant dels clandestins Ménage à trois amb Cary Grant i l'alcavot de les estrelles de Hollywood Scotty Bowers. Més que això, possiblement la de Randolph i Cary Grant va ser una de les històries d'amor més maques i duradores del Hollywood daurat. Les fotos de la parella que l'agost de 1933, el fotògraf Ben Maddox els hi va fer per a la revista Modern Screen, a la piscina de la mansió de Malibú que compartien denota que tampoc s'amagaven gaire. Però aquesta és una altra història.

Todos a Una és una pel·lícula farcida de secundaris de luxe, que mai van guanyar un Òscar, però molts tenen avui la seva estrella al passeig de la fama de Hollywood. Actors de caràcter que es deia abans, manllevat de l'anglès que poc té a veure amb tenir un fort caràcter. Potser per això el franquisme havia aprovat el 1941 la Ley de Defensa del Idioma que exigia que tota pel·lícula fos doblada al castellà. Quant li devem a aquesta llei l'anglès nivell mig que tots i totes exhibim al nostre currículum! Un repartiment molt poc igualitari, on només despuntava una actriu. Llavors la guerra no era cosa de dones, com tampoc ho era la societat. De fet l'actriu Grace McDonald Green, quan a La Lira es va projectar la pel·lícula, ja no actuava. Grace, el 1945 va casar-se i deixar de cop la seva carrera cinematogràfica per fer de mare abnegada de tres fills. Mai va tornar a actuar.

Però aquell dia a La Lira era programa doble, teòricament d'una pel·lícula de sèrie B que donava pas a la superproducció de sèrie A. Un programa doble que sovint combinava pitjor que les ratlles amb els quadres. I la teòrica pel·lícula de sèrie B era, teòricament, una d'aquelles "espanyolades" de postguerra. Teòricament. Es Peligroso Asomarse al Exterior era més que una pel·lícula que col·leccionava tipismes patris. Molt més. S'havia estrenat al cinema Fantasio de Barcelona el gener de 1946. Per començar era l'adaptació al cinema de l'obra de teatre del mateix nom i notable èxit d'Enrique Jardiel Poncela. Era una obra representativa de l'estil del seu autor. Humor intel·ligent i humor proper a l'absurd. Tant intel·ligent era el seu riure que el franquisme no el va saber entendre i va morir jove, oblidat i pobre. L'Espanya franquista no estava per riure i la intel·ligència era sospitosa. Jardiel, malgrat morir jove, va tenir temps de fer una obra prolífica, fins i tot a Hollywood on va conèixer Chaplin i Groucho. Potser per això el seu humor va tenir un toc Marxista (de Groucho Marx). Un marxisme que la República tampoc va saber entendre.

El títol de la pel·lícula, Es Peligroso Asomarse al Exterior, estava pres de l'avís que hi havia a les finestres dels trens. Quan les finestres dels trens podien obrir-se en una Espanya que era l'únic vent de llibertat que podies gaudir però que representava com res el reflex d'un país on si buscaves vents de llibertat, corries el risc d'acabar ofegat. Avui que ens creiem més lliures, les finestres dels trens ja no es poden obrir, tampoc les dels hotels, avui ni viatjant ens sentim ja lliures.
 
Jardiel va escriure aquesta obra en taules de cafès, com jo escric aquest article al Cafè Modern d'Isona sota la mirada del vell projector OSSA. Curiosament quan a Jardiel a Hollywood li van assignar un sumptuós despatx no va poder escriure fins que li van construir el decorat d'un cafè on sentir-se a gust.

En l'argument d'Es Peligroso Asomarse al Exterior una dona s'enamora de tres homes, un pare i els seus dos fills a Buenos Aires, Nova York i la Costa Blava. Llavors viatjar sí que era sinònim de llibertat, fins al punt que les dones del pati de butaques havien de demanar permís al seu marit per tenir passaport. Per la dictadura realment sí que era perillós treure el cap a l'exterior. És una pel·lícula plena de joves actors i actrius que en el futur marcaran una època com Fernando Fernán Gómez i Maria Dolores Pradera que amb ella s'iniciaren en el cinema i que també van iniciar un projecte junts. Es van casar en acabar el rodatge després de festejar a l'antiga, llargs passejos, xerrades de cafè, sempre un cafè, i petons a la galta i van separar-se a l'antiga sense poder divorciar-se fins 1980 perquè al franquisme que també era a l'antiga, tampoc li agradaven els divorcis. Per això aquest país no va poder divorciar-se del dictador fins que el dictador va morir al llit d'un hospital i el franquisme li va sobreviure.

Fernando Fernán Gómez i Maria Dolores Pradera es van separar però els unia un munt de coses. Com a Fernando li unien amb Enrique Jardiel a qui de manera anònima li passava diners quan el dramaturg era massa incomprès.

Avui el cinema La Lira ja no és el de 1947, s'ha renovat i ha substituït les pel·lícules de 35 mil·límetres per les digitals, com les muscleres i els pantalons nevats van substituir els pantalons de campana. És curiosa la voluntat del cinema d'innovar cada vegada més i allunyar-se del cinema per semblar més real, millor imatge, millor so, 3D fins i tot. Com si la gent anés al cine a veure la vida real. Segurament la gent va al cinema per viure altres vides no pas la seva. Potser per això no triomfa el 3D. Massa real. Massa avorrit. Potser per això la gent ja no va al cinema tant com abans. Ara La Lira és una sala polivalent on no només es fa cinema i que quan es fa cinema només es projecta una pel·lícula. Deu ser que la gent ja no té temps per a programes dobles de cinema, però sí per a maratons de sèries de Netflix en pantalles de SmartTV de polzades infinites.

Jose Luis Muñoz
Historiador
 

Com participar al Dis la teva?