Som esclaus del per què?

Senyor director,

Les persones humanes som éssers molt inquiets que ja des de molt petits ens fem moltes preguntes. Ja des del segon any de la vida l’infant s’inicia “l’edat del per què?”, tant que en determinats moments pot arribar a ser una “màquina incansable” de fer preguntes: “per què això i/o allò?”. Per a ell, tot és motiu de la seva curiositat i tot és una recerca constant i lògica.

Curiosament, amb el pas dels anys, aquesta font quasi inesgotable de preguntes origina, dit a grans trets, dos grans “maneres d’enfocar la vida”, o bé: 

· Es canalitza i poc a poc es va dimensionant en una determinada corrent més o menys uniforme, que fins i tot pot arribar a ser l’origen de la pròpia orientació vital i vocacional... es qüestiona la manera de viure cercant el propi per què... 

· O s’estanca i queda guardada en el record més o menys llunyà d’una infància inquieta, potser entremaliada, no massa valorada, que s’acaba conformant a no fer-se més preguntes... essent inconscient i vivint sense un per què...

Aquests dies, reclòs en el meu confinament a causa del coronavirus, m’estic adonant d’una pregunta latent en l’ambient: “per què ens està passant això?”, i estic percebent que la pregunta té una certa càrrega de “culpabilitat”.

Sembla que l’aparició de la pandèmia “sigui culpa d’algú que és un tant difós i indefinit” (si exceptuem, i no fem gaire cas, d’algunes acusacions força conspiranoiques), sembla com si tots els humans tinguéssim en la nostra consciència una veu que ens acusés com a espècie d’una responsabilitat col·lectiva i gaire bé “originària”... com si la natura ens estès passant factura de no sé quina maldat personal i/o col·lectiva.

Així que de nou el “PER QUÈ” torna a tenir protagonisme, i la resposta adequada, com passa sovint amb la que ens requereixen els infants, no és tan fàcil de donar, sinó volem reconèixer la fragilitat de la condició i de la capacitat humana: “NO HO SÉ”.

Els experts i la ciència ens constaten l’aparició del coronavirus, i amb el temps ens descriuran el seu comportament i procés, les seves diverses mutacions i esperem que aviat en puguin descobrir l’antídot i les vacunes preventives. Però sospito que a ells tampoc els hi sigui gens fàcil de respondre la pregunta: “Per què ha aparegut?”. Crec que si tots som honestos haurem d’admetre de nou: “NO HO SÉ”.

Aquí està una bona part de la condició humana: “ENS CAL ADMETRE LA NOSTRA FRAGILITAT”, ens cal adonar-nos que el progrés, la ciència i la tecnologia, per molts avenços que aconsegueixin, i que en conseqüència ens aportin majors quotes de benestar, no variaran substancialment la “DEBILITAT DE LA NOSTRA CONDICIÓ”, podem assolir més coneixement i millorar determinats aspectes de la nostra vida, només cal fer una mirada retrospectiva als últims 50 anys... De fet tots nosaltres, però, som encara aquell infant que segueix preguntant-se una i altra vegada: PER QUÈ?

Aquesta sobtada frenada que ens ha provocat el confinament forçat que estem vivint, ens posa de nou davant de dues clares possibilitats a manera de repte:

· Pot ajudar-nos a ser més persones, si acceptem conscientment la nostra pròpia fragilitat, i creixem en solidaritat real, vers aquells amb qui compartim vida.

· Podem resignar-nos una vegada més a que la dura frustració de les nostres expectatives, anestesiï la nostra consciència i en sortim igual o pitjor que abans.

Joan Pujol