Confinament i deures: on queda la inclusió en el mètode d’educació en línia?

Senyor director,

Arran de l'anomenada Covid-19 o millor dit, confinament del coronavirus, ens veiem obligats a complir una quarantena que ja fa més d'un mes que està en funcionament.

La flamant preocupació de què s'efectuïn, a tota costa, les competències curriculars que dicta el sistema educatiu, ha promogut que milers d'escoles del nostre país engeguin una campanya de tasques en línia, perquè els nostres infants i adolescents compleixin aquestes expectatives.

Com adulta i estudiant d'un Grau universitari a distància, sóc conscient de la complexitat de tenir al dia les tasques que se m'encomanen. Sovint, amigues em diuen que serien incapaces d'organitzar-se i treballar tancades a casa de manera autònoma i autodidàctica, sense compartir els dubtes amb els companys i companyes, i encara pitjor, sense la guia d'un docent que t'expliqui la lliçó cara a cara.

No vull que es pensi que l'escric per parlar-li de mi, l'objectiu d'aquesta carta és la d'expressar la meva disconformitat amb els deures en línia i que la gent entengui com n'és de complicat per a un infant responsabilitzar-se, de manera autònoma i tancat a casa, de l'organització d'una quantitat abusiva de feina i exercir-la en un límit de temps determinat. Al meu entendre una bogeria, tenint en compte l'edat madurativa d'aquest.

Ara imagini’s per un moment, aquells alumnes de l’escola ordinària amb necessitats educatives especials. Aquells que, per la raó que sigui, han de tenir el suport constant d'un adult a l'hora d'aprendre a l'aula. Com bé sabem, el Govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar el 2017 el Decret 150/2017 d'atenció educativa a l'alumnat, en el marc d'un sistema educatiu inclusiu. Decret que contempla l'equitat i igualtat d'oportunitats per a qualsevol alumne, amb discapacitat o no, garantint tot el necessari per obtenir una educació de qualitat que asseguri l'èxit escolar.

Així és que, d'acord amb aquesta llei, jo em pregunto: on queda la inclusió durant el confinament? Qui es fa càrrec de l'acompanyament educatiu i emocional d'aquests alumnes? Es respecten els seus ritmes, capacitats i adaptacions de manera individualitzada? Creu que es contempla això als centres educatius? Perquè no ens enganyem, tots som conscients que assumir aquesta funció ha de ser molt estressant i difícil per als i les docents. Ara bé, que les famílies s'hagin de responsabilitzar de l'educació dels seus fills i filles, sense ser professionals de l'educació i sense eines per a les dificultats d'aprenentatge, és correcte, oi?

Insisteixo, donem-li voltes i pensem durant uns minuts en la salut emocional d'aquestes criatures, en l'angoixa d'haver d'estudiar en circumstàncies diferents de les habituals, en l'ansietat d'haver d'exercir tasques sols i el desavantatge educatiu que això els suposarà. Raons de pes per prohibir els deures en línia, raons suficients per ressaltar que un ordinador no és l'escola dels nostres infants!

Sandra Benet Arnau
Estudiant del Grau d’Educació Social