Creure’ns el territori

Senyor director,

L’espectacle que algunes de les nostres autoritats territorials ens varen oferir respecte la creació de l’Agència del Patrimoni Natural i la Biodiversitat, va ser radicalment explicatiu del funcionament polític de les comarques de l’Alt Pirineu i del territori d’Aran. Es va produir un guirigall de declaracions que semblaven competir a veure qui la deia més grossa i qui posava encara més en relleu, el segons alguns, terrible enfrontament entre la nostra ruralitat i les comarques metropolitanes. No cal dir que aquest joc de despropòsits va ser convenientment amplificat per molts mitjans de comunicació, que veuen en el tema un filó regular de notícies que complauen en gran manera i a la vegada, els nostres cridaners i els  pacífics receptors metropolitans.

De la mateixa forma podríem parlar dels grans temes que afecten aquest sector de la muntanya catalana. Despoblament, urbanisme, iniciatives empresarials, foment del turisme, coordinació dels equipaments culturals... Qualsevol d’aquests punts aixecarà un sense fi de suggeriments, d’idees resplendents, de crides lacrimògenes pel nostre abandonament. I a més, ho farem des de les més variades institucions comarcals i locals, associacions que apareixen i desapareixen segons els interessos més variats, ciutadans i ciutadanes que a títol particular miraran de dir-hi la seva i quedar-se tan satisfets. Som capaços de fer tots els papers de l’auca menys reclamar la formalització institucional de l’Alt Pirineu amb la necessària coordinació amb l’Aran.

A l’any 2006, l’Institut de Desenvolupament de l’Alt Pirineu i Aran –IDAPA-, publicava el Pla Territorial de l’Alt Pirineu i l’Aran. Ja fa uns quants anys, sí, però en aquests treballs es recollia un estudi aprofundit de les estructures i les infraestructures de l’Alt Pirineu i Aran, així com unes propostes urbanístiques i de desenvolupament territorial molt encertades. Quants responsables institucionals de l’Alt Pirineu i Aran han llegit o senzillament, coneixen, aquest magnífic treball? Malauradament, aquest Pla, vist com estem i el que s’ha fet, o el que no s’ha fet aquesta darrera dècada i mitja, és plenament actual. Suposo que deu ser un dels llibres campions mundials del pols que acumulen els seus lloms en alguna posella oblidada.

Any rere any anem sentint les lamentacions, les elegies, els planys pel nostre paradís perdut, la fugida dels nostres joves... Si us plau, comencem per la base, el que ens deia el Pla Territorial esmentat, aquest territori serà molt difícil que sigui si no té una veu pròpia. Una veu pròpia no vol dir que només parli un, o només una tendència política determinada, vol dir que de la mateixa manera que una província, per posar un exemple, té unes institucions que la defineixen, que la promouen, que parlen en nom de la seva demarcació, a l’Alt Pirineu i l’Aran, no les tenim i ens fan molta falta per vertebrar-nos socialment, econòmicament i políticament.

És una vergonya que en aquestes altures de la història no disposem de les delegacions territorials de las diverses conselleries de la Generalitat de Catalunya. És una vergonya que la Llei Veguerial, formalment aprovada, dormi el somni dels justos en els calaixos de l’oblit. És una llàstima que gairebé totes les veus públiques que se senten en aquest racó de muntanyes des de l’Aneto al Puigmal, no reclamin la formalització d’aquestes instàncies imprescindibles per possibilitar-nos existir. És una llàstima que diversifiquem tant les nostres veus que en lloc de semblar un conjunt semblem, el que alguns volen que siguem, el jardinet malgirbat de la casa catalana, les cues de les províncies de Lleida i de Girona.

Tots estimem molt el nostre poble, la nostra comarca: la Cerdanya, l’Alt Urgell, el Pallars Sobirà, el Pallars Jussà, l’Alta Ribagorça, i com no, els aranesos, el seu país, l’Aran. I com estimem, encara potser més, Catalunya! Llavors, perquè no deixem un raconet de tantes estimacions per a una àrea geogràfica, ja força coneguda després de la Covid-19, com a àrea sanitària? L’àrea de l’Alt Pirineu i l’Aran. Ens hi va el ser o el no ser!

Amadeu Gallart
Alt Pirineu i Aran en Comú