I Marxa Antimilitarista Tremp-Figueres

Senyor director,

L'estiu del 1990 -ara fa trenta anys- vam fer la I Marxa Antimilitarista per Catalunya (Tremp, 27 de juliol - Figueres, 5 d'agost; passant per Lleida, Manresa, Berga, Vic, Caldes de Montbui, Girona, Sant Climent...), que es va anar succeint durant quatre estius. Si fem memòria, hem de pensar que la primera presentació d'insubmisos va ser al febrer del 1989 i que va començar la repressió selectiva (en un any i mig ja havien passat per presó -en períodes variables- més de 50 joves).

Els trams amb bicicleta, els àpats populars, les xerrades, els concerts i les festes... i, evidentment, els actes de denúncia del militarisme van ser una experiència meravellosa. Agraíem que algú que anava de vacances, ens fes crits d'ànim des del cotxe, que en arribar a la majoria de localitats, ajuntaments o entitats ens deixessin un lloc per dutxar-nos i dormir... però no a tot arreu va ser així.

A Tremp, inici de la marxa, ens van negar el pa i la sal i l'aigua (de la dutxa). L'exposició que durant una setmana precedia l'inici de la marxa, es va haver de clausurar per pressions de no se sap qui, però es pot intuir. La policia local de Tremp va arrencar els murals que la canalla havia pintat (en paper, davant la negativa de l'ajuntament de cedir una paret). 

Quan el dissabte vam pujar a les bicis per anar a Gurb (i passar cívicament per la carretera que travessava la instal·lació militar) ja 100 metres abans de "la barrera" havia crescut -allí al mig- un bosc de pins de color verd, tots amb la inscripció GC (no sabem si GC són les inicials d'una parella enamorada que fa senyals als arbres o una altra cosa). Algú va recordar el refrany castellà "si a mal árbol te arrimas..." i vam decidir canviar de rumb, així arribaríem abans a Lleida. 

A Lleida també ens vam sentir vigilats, sobretot a la xerrada (algú, en un racó no parava de parlar per telèfon i, una parella, que no havia vingut amb bicicleta, s'amagava sota la butaca quan algú feia una fotografia). La presentació del llibre Amb raó, insubmissió en una sala "institucional", també va tenir la seva cosa, perquè s'hi van colar Pujol i Juan Carlos, en forma de retrat. Els vam posar la manta al cap, perquè no veiessin res que els ofengués i, sobretot, perquè ningú no pogués fer una foto bíblica comprometedora de "la crucificada Insubmissió entre els dos...".

Quan vam pujar les bicis al tren per anar cap a Manresa, algú, a Ponent, va poder començar les vacances... La festa-cercavila davant la caserna de Berga; les escridassades a la Creu Roja, perquè explotava els objectors-prestacionistes; l'enganxada de cartells a la base americana Loran a l'Estartit o les pintades a Sant Climent... són figues d'un altre paner (o d'altres contrades) que potser no interessen, o que potser no és bonic fer comparacions.

Aquell 2 d'agost vam conèixer la notícia que l'Iraq havia envaït Kuwait; se'ns tornava a girar feina... i al cap de poc, la guerra dels Balcans. 

Ah! La premsa parla molt d'aquells dos (penjats a la sala institucional), però parla poc de l'efectivitat d'Hisenda que no els trobava irregularitats fiscals; la gent que fem Objecció Fiscal sabem que l'Agència Tributària és molt eficient, perquè ens reclama, amb interessos, aquells eurets que desviem -que no defraudem- a causes per la pau i el desenvolupament.  

Es poden continuar organitzant marxes, motius no en falten.

Josep Manel Fondevila