Bancs i caixes a l’Alt Pirineu i Aran

Senyor director,

Tot el sistema bancari espanyol, i el català per suposat, s’ha vist sotmès els darrers anys a unes ventades que han conduït a una situació social lamentable. Sabem, com tothom, que hi ha una gran liquiditat en el sistema i que els bancs s’han vist encerclats, com qualsevol altra empresa, per problemes de comercialització. El resultat és a la vista per a qualsevol petit estalviador: les entitats, no els treballadors de banca, menyspreen els dipòsits, volen que te la juguis amb fons d’inversió que et poden conduir a qualsevol lloc menys a Ítaca. Però això sí, la ciutadania, gairebé en la seva totalitat, ha hagut de pagar amb els impostos el seu manteniment. Per impedir la desaparició de qualsevol d’aquestes grans entitats hem hagut de rascar-nos la butxaca, a través de diners públics, per evitar, ens han dit, malvestats tan profundes que arribarien a torturar les butxaques més comprimides.

Esbossat el tema general, anem ara a la situació de territoris com l’Alt Pirineu. En aquestes contrades, els bancs i les caixes han aplicat la llei del mínim esforç. Dirigides per ments privilegiades ubicades als més alts despatxos de les seves seus socials, que ja no són ni a Barcelona, han aplicat la regla de tres, la solució màgica del tres x tres: tancar oficines, acomiadar treballadors i contractar eventuals amb sous de becaris. Aquí ja no parlem de fer com qualsevol empresa, obrir mercats nous, invertir en empreses creadores de llocs de treball... per això cal suar una mica més del necessari i quan anem de mal borràs, com som tan importants i sistèmics, ja demanarem ajuts públics, que per no haver, no existeix ni una banca pública amb una mínima capacitat reguladora.

A casa nostra, altpirinenca i aranesa, plou sobre mullat. Aquí les poblacions capitals comarcals o subcomarcals, les que a tombs i reculades van aguantant, encara mantenen alguna que altra oficina, amb pocs empleats, escassos, més mal retribuïts que els seus antecessors i alguns, amb cara d’avorrits d’haver de dir a tothom sempre el mateix. Però ara pugem la nostra descripció a través de dues altures, la de l’orografia i la de l’edat. La de l’orografia: han desaparegut totes les oficines que prestaven un gran servei als pobles de muntanya. Motiu: que les despeses que produeixen són superiors als ingressos. La llei de ferro, més ben dit de l’edat de ferro. No havíem quedat que eren unes entitats sistèmiques, que havíem de fer tot el que fos possible per mantenir-les? Llavors si les hem de mantenir per raons d’economia social, han de pagar en la mateixa moneda. Hi ha oficines que no es poden tancar perquè la seva necessitat social és bàsica. I ara us direu, quina serà l’entitat que haurà de fer aquest esforç? La resposta és clara, totes, que es reparteixin el pastís de l’economia social de l’Alt Pirineu, que reobrin algunes oficines, que amb els dits del cos en tindrem ben bé prou. I si us plau, allí on no es pugui arribar amb una oficina, que s’hi arribi amb un caixer automàtic, que no crec que hi hagi cap ajuntament que no els deixi el local necessari.

I ara anem a les raons d’edat vist que el nostre Pirineu té un alt grau d’envelliment  —sobretot a les petites poblacions amb perill de desaparició. Com es tracta a la gent gran en les oficines que ens queden? En molts casos, sempre hi ha excepcions que honoren els seus protagonistes, no se’ls tracta. Se’ls remet a una màquina ubicada, aquesta sí, a la mateixa oficina, i apa espavila’t i això et passa per ser tan ruc i no haver après més informàtica. Senyors! Quin tipus de moral és aquesta! Com, entitats que encara exhibeixen altíssimes xifres de beneficis empresarials, poden arribar en aquest punt de mesquinesa?

Una vegada més elevem les nostres protestes als polítics altpirinencs, com sempre, amb una certa graduació segons la seva “culpabilitat”. Tot el tema de l’Agència del Patrimoni Natural mereixia una manifestació caòtica al Cantó? Que mereixeria tota la temàtica exposada? Després, cocodrils experimentats, plorarem unes llàgrimes gruixudes pel nostre desemparament i perquè se’ns buiden les restes poblacionals de l’alta muntanya. Reclamem amb una sola veu, la veu de l’Alt Pirineu i Aran, la rapidíssima intervenció de les autoritats catalanes i les espanyoles. On som i on són?

Amadeu Gallart
Alt Pirineu i Aran en Comú