El Ton Negre, com tots els personatges mitològics, va néixer amb dues característiques només reservades als déus: la immortalitat i la possessió de poders sobrenaturals. Va viure els seus primers anys en un immens espai de sostres alts on el pare hi construïa carros, un dels oficis més antics del món vinculat a l'origen de l'agricultura i a la domesticació dels animals. A l'igual que Vulcà va ser expulsat del paradís de la infància el dia que es va mirar al mirall i es va adonar que aquell cervell meravellós, capaç de processar en segons complicades operacions matemàtiques, necessitava una immensa carcassa per sostenir-se. Una carcassa que no es podria treure mai i que hauria de portar permanentment. Una carcassa que li feia particularment nosa els dies de Festa Major. Mentre s'abeurava a la barra del bar, esperant menjar-se les despulles de la nit, observava com els cignes blancs de la pista de ball picotejaven el coll de pàl·lides nimfes amb la mirada tova.
Quan els pneumàtics de goma del Pepín van substituir a les rodes de fusta del negoci familiar va marxar a la gran ciutat. Aviat hi va descobrir habitacions fosques i tuguris infectes on hi esclataven llums metàl·liques i espurnes elèctriques. Però el seu cervell tenia prou neurones per fer conviure la taula periòdica amb la química experimental. Una convivència difícil on la part apol·línia, que es presentava sota la bellesa perfecta d'una fórmula de termodinàmica, acabava sempre sucumbint a l'impuls dionisíac habitat per líquids de colors i cants de sirena.
Al tornar a casa, la immensa sala de sostres alts estava buida. Va intentar omplir-la de focs artificials que encenia a les nits amb la perillosa guspira de la lucidesa líquida. Però no sospitava que la lucidesa és la ferida més propera al sol i es va cremar. A l'habitació de l'hospital va haver de conviure amb animals de dues dimensions que estampaven ombres llefiscoses a les parets. Però els metges no sabien que el Ton era immortal i que, a l'igual que l'au Fènix, renaixeria amb els seus dos òrgans vitals, fetge i cervell, renovats.
Va ser aleshores quan va decidir substituir la buidor del deliri per la materialitat de les coses. Arrapat a la realitat va omplir l'immens magatzem, on el pare havia exercit un dels oficis més antics del món, de milers d'objectes. Una mena de catedral barroca amb desenes d'altarets plens de relíquies que els devots adquirien amb devoció, mentre ell observava orgullós la seva obra d'orfebreria. En un dels altars, davant la mirada atenta dels seus joves acòlits, hi exercia de sacerdot transmutant incomprensibles problemes numèrics en senzilles solucions.
Quan sortia d'aquell immens casalot passejava pels carrers de Tremp, com Diògenes ho feia per la ciutat d'Atenes, buscant, a l'escalfor dels bars, converses balsàmiques. Sovint aprofitava aquelles estones per vendre loteria. Ell, que controlava la lògica interna dels números, sabia que l'atzar no acudia mai a rescatar a persones que caminaven amb sabatilles de quadres i una barba de cinc dies.
Per fer front a la sort esquiva, alguns dies tornava a buscar respostes impossibles a l'interior d'unes ampolles que havia rescatat de "El Tulipán Negro". L'endemà reparava la trencadissa esmorzant sucs de fruites, pujant i baixant muntanyes, nedant a l'embassament o engolint truites a la francesa i iogurts naturals, mentre mirava el Barça.
Una calorosa tarda d'estiu va sortir del llac amb una onada de foc al cervell i la cara tibant. Quan es va veure amb el rostre asimètric va recordar el dia que va perdre la innocència. Ara ja no tenia res a perdre. Conviuria amb aquella cara esvaïda i difuminada que recordava les fesomies pintades per Francis Bacon. Unes faccions que l'atzarós curs de la malaltia renovava contínuament. Es va tornar a mirar al mirall per seguir, amb precisió geomètrica, l'evolució del volum i el perímetre del seu cap. A l'interior, però, la bola de foc s'estenia fins que un dia es va despertar submergit en una blancor de llençols.
A l'hospital, impregnat d'olors de drogueria i envoltat de sirenes esmunyedisses, enyorava la bijuteria barroca del casalot i el caminar enfebrat per la muntanya. Dins d'un petit armari hi guardava allò que per gairebé tothom és essencial i que per ell era pura faramalla: una llibreta de "La Caixa" sense fons, bitllets de loteria envellits, rebuts sense llegir, D.N.I. caducat i números de telèfon de familiars i amics desapareguts. Tot plegat, el perfecte manual de l'home invisible.
Van passar uns pocs mesos i l'exèrcit de tèrmits que el minava per dins va acabar de corcar la delicada carcassa. Amb un ull ressec i tapat semblava un ciclop derrotat i abandonat pels déus. El dia que es va adonar que ja no podria aixecar més el vol i que, abatut i net, havia de romandre permanentment postrat en un llit o estacat a una cadira, va decidir anar-se'n a dormir en un nínxol del cementiri. Des de dins podria sentir el pas dels trens que li marcarien les hores del dia. A la nit sortiria d'amagat a buscar rampoines pels carrers i a escurar els gots de les terrasses.
