César Bosch: «El guió requereix una tècnica concreta que s'ha d'aprendre amb anys de treball»

Després de treballar com a guionista per a la televisió i com a realitzador de curtmetratges, el César va pujar fa uns anys a La Pobla de Segur, on viu amb la seva família i és professor de secundària. Ja fa uns anys va començar a treballar amb joves fent teatre musical engrescant-los en el món de la interpretació. Ara, han participat en un projecte molt més ambiciós, rodar un llargmetratge: 'La Gran Oportunitat'. Ens rep a la Pobla, davant l'ajuntament, on passa la tarda amb el seu fill. Anem en un cafè i ens explica més a fons què l'ha portat a tirar endavant aquest singular projecte.

 

D'on neix la idea de rodar un llargmetratge aquí al Pallars?

 

A mi m'agrada plantejar nous reptes, jo ja havia fet curtmetratges, quan vaig arribar a Pobla em van plantejar fer una extraescolar i vaig decidir muntar un grup de teatre amb els alumnes. M'hi vaig llençar tot i que no hi tenia gaire experiència, ja que m'havia dedicat sobretot al curtmetratge i a la televisió. Vam decidir fer un musical, cantat i ballat, 'La petita botiga dels horrors' i en els anys següents vam fer altres musicals i algunes obres de text. El grup principal d'actors s'ha anat mantenint, són gent pencaire i que els agrada la interpretació, i com que això no és fàcil de trobar havia de fer alguna cosa abans no marxessin a estudiar a fora. Jo ja havia tingut feia uns anys la idea de fer un llargmetratge i el repte m'havia quedat per complir. Els hi vaig plantejar de fer aquesta pel·lícula abans de que ells marxessin.

 

 

Sí, no estava escrit el guió però la idea ja feia anys que em rondava pel cap i no havia tingut l'oportunitat de tirar-la endavant. Un llargmetratge fa por perquè són moltes tecles a tocar i no havia aconseguit trobar el moment.

 

 

Jo ja vaig escriure el guió amb aquesta idea, volia que fossin temes en els que se sentissin identificats. És com si hagués volgut agafar una petita faceta de cadascú d'ells per posar-la en el personatge. A partir d'aquí, els he anat modelant. Els personatges no s'assemblen en res en la persona però sí que tenia clar qui l'interpretaria. La història original era per a personatges de 30 o 40 anys, i tenint aquests actors la vaig adaptar a nois de 18 o 20 per a que fos més creïble.

 

 

Jo crec que els ha resultat més fàcil. Per exemple en el paper de la Joana, ella s'ha sentit molt identificada en el personatge. Tot i que no el vaig escriure pensant en ella, l'Anna s'hi va identificar molt, tant el personatge com ella tenen les mateixes pors i els mateixos conflictes. Per això crec que té aquesta naturalitat la seva interpretació. En el cas del David i la Clàudia interpreten personatges molt llunyans a la seva personalitat i els va costar més d'arribar-hi. El David és molt humil a diferència del personatge i la Clàudia és una fantàstica persona i el seu personatge és l'antagonista a la ficció.

 

 

De fet durant l'elaboració del guió vaig treballar acuradament l'arc de transformació de cada personatge. Això és el que buscava sobretot en els principals i també en els secundaris encara que és menys evident. Els personatges amaguen alguna cosa i es tornen d'una forma o d'una altra per les necessitats. En el cas de la Clàudia, ella se sentia molt incòmoda fent el paper i per això vam fer una sessió de psicologia. Es va asseure amb mi i li vaig anar fent preguntes sobre el personatge fins que ella va acabar entenent el personatge i hi va entrar. Fins i tot hi van haver moments en què no sabia si responia com a Clàudia o com a Núria.

 

 

Aquest concretament me'l vaig inventar jo en un curt anterior i ja em va funcionar molt. L'anterior sessió la vaig enregistrar i es veu clarament un moment en què l'actor deixa d'actuar i passa a entrar al personatge.

 

 

No hi ha un referent molt clar però si que vaig pensar molt en el tipus d'ambientació i personatges pintorescos d'una pel·lícula dels 90, 'Beautiful Girls'. 

 

 

Bé, hi ha un clar protagonista i uns personatges principals i després hi ha cinc subtrames. També hi ha el grup de música que està construït com un sol personatge.

 

Fins a quin punt creus que la història és realista?

 

He intentat que ho sigui. He agafat elements dels que se n'ha parlat aquí com del camp de golf. També hi ha el tema de l'emigració dels joves del Pallars. El personatge de la Maria Gasa és totalment realista per exemple, és gairebé un personatge documental,  el monòleg que fa a la pel·lícula el fa cada any al seu poble. Ella ha demostrat tenir molt sentit de l'humor i a la pel·lícula és un personatge tractat amb molta tendresa. 

 

 

És fonamental. La música i la filosofia d'aquest grup em van donar la idea de la pel·lícula. 'Virtuts Homòlogues' fa 40 anys que toquen i ho han fet sempre sense ambició compaginant la seva carrera musical i la familiar. En el moment que els vaig conèixer estava contínuament fent viatges a Madrid buscant l'èxit i ells em van fer replantejar-ne el sentit.

 

 

A la història hi ha algun element autobiogràfic però si que realment les pors i els dubtes del personatge són molt autobiogràfics. La recerca de l'èxit i la felicitat és el tema central, jo en aquell moment buscava la felicitat i l'èxit a Madrid quan en realitat l'oportunitat de la meva vida la tenia aquí.

 

 

Tècnicament potser ha estat fins i tot més fàcil al no treballar amb un equip complert semi professional. En aquest cas, jo vaig pensar que això ho havíem de fer per passar-nos-ho bé. Vam treballar amb un equip tècnic molt reduït de dos o tres joves amb inquietuds per aprendre en aquest camp. Finalment ha estat un treball dur en que hi ha hagut moments gratificants i d'altres en que ho hem passat malament.

 

 

Jo els vaig dir des del primer dia, "odiareu el sol", el sol no espera ningú, van canviant les ombres cada deu minuts i quan arriba l'hora s'amaga, algunes escenes les vam fer a contrarellotge abans no se n'anés la llum. O sigui que va ser estressant i van aprendre la duresa d'un rodatge.

 

 

Vam treballar amb material propi gairebé tot. Les despeses bàsicament han estat de menjar.

 

 

El gran problema del film és que és amateur. Qualsevol distribuïdor el primer que et diu, el públic vindrà pagant 7 euros per entrada i esperarà els estàndards tècnics de la indústria i se sentirà estafat des del principi. Però crec que és un problema de concepte. El més important hauria de ser la història que s'explica i no la ploma amb què s'explica.

 

 

Jo no crec que el so sigui el gran problema de la pel·lícula, el que passa és que estem molt acostumats al doblatge. El problema és que en tots els aspectes de la producció es nota el to amateur, fins i tot en les interpretacions, jo no els he pogut explicar la tècnica interpretativa. Després també és molt important el nom de qui hi ha darrera, i, és clar, jo tampoc sóc el Lars Von Trier.

 

 

M'he plantejat doblar alguna escena i fins i tot hi ha dues escenes doblades, però la tècnica del doblatge és complicada i es perdria la naturalitat. A més, fora de Catalunya la pel·lícula pot funcionar subtitulada.

 

 

Si, tot i que tenim nous mitjans com el Youtube. El que li passa a aquesta pel·lícula és que està feta amb uns mitjans de Youtube però amb un format industrial com és el llargmetratge. 

 

 

De moment necessito descansar un any mínim i ja tinc alguna idea en estat embrionària per més endavant.

 

 

En el cas de la Clàudia ella ja ho tenia molt clar que volia ser actriu i espero que ho aconsegueixi. De fet, els beneficis que s'obtinguin en aquesta pel·lícula aniran destinats a les carreres professionals dels nois que s'hi vulguin dedicar. De totes formes, amb els diners que hem aconseguit amb les projeccions fins ara tot just cobrim despeses. Si tingués una mica més de volada potser els podríem ajudar més. També hi ha l'Òscar que s'ha encarregat del so que també té clar que vol dedicar-se a estudiar cinema. Aquesta pel·lícula també s'ha fet per animar als joves a que continuïn fent el que els agrada.

 

 

Primer de tot que comencin pel curt i sobretot al principi fer-ho per passar-t'ho bé, oblidar-te dels festivals i d'on pot arribar, llavors realment és quan et sortirà el que tens a dins. Després han de cuidar el guió i el ritme, el ritme pot ser causa del guió, del director o del muntatge. A més, s'ha de tenir en compte que el guió requereix una tècnica molt concreta que s'ha d'estudiar i aprendre amb anys i treball, jo fa més de deu anys que n'estic aprenent. El ritme també és molt important, quan tens cinc minuts de pel·lícula que no està passant res és que falla el ritme. Al Youtube el temps d'espera màxim sense que passi res és de 15 segons, sinó l'espectador ja canvia de vídeo. En llargmetratges es considera que cada tres minuts hi ha d'haver un petit gir de guió o passar alguna cosa interessant. En curtmetratge hi ha més marge, més ventall, hi ha molts curtmetratges que convertits en pel·lícula no funcionarien perquè se centren en una historieta que pot ser una anècdota. En el curtmetratge pots arriscar més, pots fer art i assaig, fer una cosa més estètica. En els curts del Jaume Balagueró, sense explicar grans històries, destacava la fotografia i l'ambientació que és el que va cridar l'atenció. Però el ritme sí que sempre continua sent important.