A Viqui Pascual, In memoriam

Senyor director,

Els narcisos ja treuen el cap, i els jonquillos, i vindran les tulipes, i baixarà un riu gros i tornaran a péixer els animals al prat. S’haurà de llaurar l’hort i plantar. Tornarà la roda del temps, que mai no para, el pas de les estacions... Avui, crec que amics i veïns compartim la mateixa pena per la mort de la Viqui de casa Rita de Rialp. Se n’ha anat una persona jove, ara que començava a gaudir de la jubilació, tot just fa un any de la mort de la seva mare, a qui va cuidar molt temps.

La Viqui ha estat infermera durant molts anys. Primer a la Clínica l’Aliança de Lleida i després a l’Hospital Comarcal del Pallars Tremp. Cuidar-nos: a la família, als amics i als veïns ha estat, a més a més de la seva vocació, la seva forma de ser. Ha estat una dona generosa, com cap altra donada als altres. Acumulava la saviesa de qui ha viscut la vida tractant i escoltant les persones. Una bona veïna, una bona amiga. Despresa, alegre. Una dona sempre disposada a escoltar i a ajudar. Les seves vocacions han estat la seva professió, el bosc, les muntanyes, el paisatge, els pobles d’aquesta comarca, d’aquest “cap de muntanya”, les plantes del seu hort i del seu jardí... Casa seua sempre era oberta, per tothom. La Raval, sense la Viqui!

(...) Quan m’he adreçat i he mirat,
la muntanya, el bosc i el prat
me semblaven altrament:
tot semblava una altra cosa.

Joan Maragall, Les muntanyes

Com t’enyorarem!

G. T. Rialp