Any 2014: esperances i paranys

 

I bé, ja som a l´any 2014. Semblava que no havia d´arribar mai i sembla que serà l´any de les meravelles. Veurem coses que no creuríem. Per exemple, un referèndum d´autodeterminació de Catalunya en la qual els catalans decidirem si volem tenir un Estat català. Si a qualsevol independentista ens ho haguessin dit fa tres o quatre anys no ens ho hauríem pas cregut. Per als separatistes de sempre, entre els quals m´hi compto, és una utopia feta realitat. Ser independentista avui (o fa tres o quatre anys) és molt fàcil, i que no se m´interpreti malament. Ser independentista avui és absolutament mainstream perquè l´independentisme ha guanyat la batalla de les idees i s´ha convertit en socialment majoritari. Fa 20 anys, per contra, ser independentista no era tan fàcil. Només hi havia un grapat de diputats sobiranistes al Parlament de Catalunya, CiU pactava invariablement amb el PP i reclamar el concert econòmic era poc menys que una demostració d´insolidaritat i egoisme. Perdíem inevitablement totes les votacions, inclosos els referèndums contra l´Estatut i contra la Constitució Europea. Ara que ho penso fredament, tot plegat era molt cansat. Qualsevol que fos independentista als anys 80 o 90 ho recordarà fàcilment perquè vivíem en una innegable incomprensió social.

 

És per això que ara cal reconèixer la feina feta a tota la gent que ja ho era llavors i que va treballar dur per afavorir la victòria social i política de l´independentisme. Molts d´ells ja no hi són, com els avis que van fer la guerra contra Franco i que han mort sense veure la llibertat del seu país. Molts d´aquests van morir a l´exili, lluny del batec de la terra. D´altres, més joves i no tan joves, han mort també a causa d´accidents o malalties. És a ells, per damunt de tot, a qui devem la consecució final del nostre objectiu. La victòria en homenatge, que dèiem cada vegada que un d´ells emprenia aquest viatge. Sovint es diu que la independència s´ha d´assolir precisament per donar un futur millor als nostres fills i néts. Evidentment, hi estic d´acord. Però penso que, per damunt d´aquesta raó fonamental, hem d´alliberar el nostre país perquè l´esforç i el combat de tantes generacions de catalans no hagi estat estèril. Els ho devem i ho esperen, com ho esperarem nosaltres si no ens en sortim. És la nostra obligació moral que el sacrifici de la companyia de la Coronela formada per estudiants de lleis i dirigida pel seu catedràtic Marià Bassons, exterminada al baluard de Santa Clara a mans dels borbònics el 1714, no fos estèril. Hi ha un fil roig que ens lliga des de fa 300 anys als defensors de Barcelona, Cardona o Lleida.

 

Caldrà, doncs, que tot el país s´uneixi per acabar de tombar l´estaca. Ens voldran enredar i caldrà preveure-ho. A la Val d´Aran, després d´un intent barroer de dividir-nos i enfrontar-nos, ja no hi ha cap dubte que els aranesos seran mil vegades més respectats en un Estat català que no pas dins del Regne d´Espanya. Però atiaran altres greuges territorials. Faig un vaticini: Tarragona. Caldrà respondre i rebatre arguments estúpids. Imagino que algú també voldrà sembrar zitzània al Pallars. Algú avisarà que amb la independència marxaran els militars espanyols i que això perjudicarà l´economia comarcal. També aquí caldrà estar amatents i rebatre-ho. No podem donar res per guanyat perquè l´enemic fa 300 anys que ens coneix i sap atiar les nostres misèries. Guanyarem!