Vides creuades: Manel Dalmau, Sisco Borrell i Rafel Beperet

Senyor director,

En poc temps de diferència ens han deixat tres pallaresos que, malgrat ser molt diferents, coincidien en el valor que atorgaven a la terra i el paisatge, en l’ètica del compromís i, sobretot, en la creença que la felicitat es concentrava a l’entorn d’una taula de bar.

Manel Dalmau observava el paisatge amb els ulls d’una càmera de cinema. A la Vall Fosca li costava localitzar els amplis horitzons de l’oest americà que el seu admirat John Ford filmava amb tanta sensibilitat. S’havia de conformar amb plans generals amb pendents d’herba i pobles aturonats o amb plans curts amb branques d’arbre o flors insignificants. Durant el confinament va filmar, des del balcó de casa seva, el creixement diari de les plantes d’un hort veí. Per ell la terra era un gegantesc plató de cinema on actors i comediants representaven cada dia el delirant espectacle de la comèdia humana.

Sisco Borrell, en canvi, provenia d’una família on la poesia de la terra es mesurava en quilograms de blat i en litres d’oli. Una poesia que explicava als alumnes de l’Escola Agrària amb càlculs numèrics, visites a explotacions agràries, afectuosos copets a l’espatlla i algun que altre exabrupte. El seu somni agrari consistia en construir a Salàs el canal de reg que, un segle abans, la Canadenca havia promès. En els darrers temps, potser cansat de velles utopies, visitava les seves propietats i covava projectes de concentracions parcel·làries per fer més rendible les explotacions. Una mena d’Arcàdia feta amb el rigor de l’Excel i la rauxa del visionari.

Rafel Beperet, en canvi, contemplava la naturalesa amb la fascinació d’un nen. Quan donava classes a l’INS de Tremp, a l’hora del pati, s’escapolia al Pinell per observar l’agilitat dels esquirols que saltaven d’un arbre a un altre. Admirava tant aquests animals que va adoptar la intel·ligència i el somriure dels rosegadors. Un somriure contingut que acompanyava sempre amb un ji ji ji inconfusible. La seva gran passió, però, era anar a plegar bolets. Acompanyat del seus incondicionals amics escodrinyava el sotabosc amb una insòlita delicadesa. Els bolets eren una bona excusa per compartir l’esmorzar i observar les capçaleres dels arbres mentre feia un traguet amb la bota.

El segon tret definitori d’aquests tres prohoms era la noció de compromís. El Manel Dalmau sempre va estar compromès amb la cultura en el sentit més ampli del terme. Cap àmbit cultural li era aliè: cinema, fotografia, música, poesia, literatura, art... Quan fa uns anys va tornar de Medellín, on havia participat activament en la vida cultural de la ciutat, portava la maleta plena de projectes. Uns projectes que va intentar trasplantar a un país culturalment endormiscat, a una societat que preferia consumir sèries a la butaca de casa que assistir als festivals de poesia o als cinefòrums que mai va deixar de programar.

A diferència del Manel, el Sisco Borrell va optar pel compromís polític, entenent la política com l’eina més útil per transformar la realitat. Des de jove es va implicar en la política municipal de Salàs i, seguint l’estela dels dos alcaldes que el van precedir, Salvador Puig i Josep Maria Bertran, va culminar la transformació d’un poble gris i ensopit en un indret dinàmic i vital. La seva política, allunyada de paraules i gestos altisonants, es concretava en actuacions relacionades amb l’aigua, les clavegueres, els camins, la llum, l’escola, els carrers, la fira, la festa, la cultura... Una mena de programa regeneracionista bastit amb paraules humils però de profund contingut transformador.

Pel que sembla, Rafel Beperet també havia assumit un fort compromís polític en la seva joventut. Desencantat d’aquella experiència s’havia refugiat en el silenci. Tanmateix, una vegada es va adonar que no podia canviar el món va decidir envoltar-se d’amics per explorar la nit, inspeccionar les obres, ballar pasdobles i tangos amb l’elegància i el ritme de l’esquirol,  asseure’s en una terrassa per contemplar la vida que passa i relegar l’èpica als partits del Barça. Tota una declaració d’intencions d’un home escèptic i lúcid que va saber gaudir, amb amics i familiars, dels petits plaers de la vida.

El darrer aspecte que compartien aquests tres prohoms era la convicció íntima que els bars constituïen els espais més propers al paradís. El somni del Manel Dalmau hauria estat gestionar el Cafè de Rick que apareix a la pel·lícula Casablanca. Es va haver de conformar, però, en seure, amb  vestimenta i posat  d’actor de cinema negre, a la barra d’un bar de la Pobla. Quan arribaven els amics desplegava sobre la taula de marbre les seves eines de treball:  les poesies completes de Machado, la llibreta espiral, la copa de Campari i la càmera fotogràfica. Compartir l’emoció d’un poema, apuntar les idees que suraven a la taula, brindar per projectes irrealitzables, fixar l’instant amb la càmera, vet aquí la fórmula adoptada pel Manel per vèncer la malenconia.

En la vida del Sisco Borrell la relació amb els bars també va ser fonamental. La seva extraordinària humanitat es desbordava a l’entrar en aquests establiments. Després de dirigir unes paraules afectuoses als responsables del local demanava una Voll-Damm, fullejava el diari i intentava enganyar l’atzar de “La Primitiva” amb complicades combinacions matemàtiques. La seva taula s’omplia de seguida d’amics i coneguts amb els que mantenia unes acalorades tertúlies on les paraules assolien una volada espirituosa que anava de l’esperpent als grans ideals. En mig de la discussió cridava al Josep: “cobra’m tot això”.

A l’igual que un rendista, Rafel Beperet també acudia puntualment als bars dues vegades al dia. Al migdia, demanava un vermut, acompanyat d’una tapa, que consumia amb l’elegància d’un senyor de Barcelona. A les nits d’estiu s’instal·lava amb els vells amics a alguna terrassa on recordaven els temps en què havien estat els reis de la nit. Tots plegats havien viscut l’evolució històrica dels establiments d’oci de Tremp: cafès, bars, snacks, discoteques, clubs, pubs... Uns locals on, la generació nascuda en la immediata postguerra, va aprendre l’ofici de viure.

Aquest hivern, si algun dia us refugieu del fred en un bar no dubteu de brindar, amb Campari, cervesa o vermut, per aquests tres homenots. 

Sisco Farràs Grau
Historiador i promotor de les Botigues Museu de Salàs de Pallars