Guerra/Guerres

Senyor director,

Tanta i tanta guerra! El 24 de febrer l'exèrcit rus envaïa Ucraïna i ens deixava gelor al cor. Escric un 8 de Març, conscient de dues coses: la primera, que en qualsevol moment tot pot anar a millor, o a pitjor i, la segona, l'admiració i estima per aquelles dones que s'han implicat al moviment antimilitarista i pacifista, que tant ens han ensenyat, i amb qui tant hem dit que incorporar la dona a l'exèrcit, lluny d'un progrés, és una acció desafortunada.

Vaig començar en el pacifisme a principi dels 80, amb l'amenaça dels míssils amb ogiva nuclear. Aviat vam entendre que eren dissuasoris, que només un boig o un accident els podien activar. Era fàcil mesurar el grau de bogeria entre els presidents de dues potències que, tot i el teatre, tenen fil telefònic directe; el problema és quan altres milhomes volen entrar al club i l'Índia, la Xina, el Pakistan, Israel... diuen que tenen la bomba atòmica i l'Iran, que la prepara. Hem tingut sort amb els accidents, si se'm permet obviar noms coneguts més tard com Txernòbil o Fukushima. Alhora, el perill més proper eren els sabres que feien remor al nostre clatell.

El desmembrament de l'URSS també va deixar molt material sensible (llegiu nuclear) en llocs molt diversos i inestables com la gran Ucraïna.

El pacifisme tenia bons mestres, com l'Arcadi Oliveres que, si trobava algú que li fes de xofer, no dubtava a venir a les recòndites terres del Pallars. Ens deia, entre d'altres: "d'ençà la II Guerra Mundial no hi ha hagut un dia sense guerres i el nombre de morts s'ha superat en escreix". Denunciava tantes injustícies i, una de les més greus, la indústria militar.

Ens vam fer grans, teníem força i vam desafiar l'Estat amb la insubmissió. Vam escoltar i vam aprendre del Pepe Beúnza, primer objector que es va enfrontar obertament a l'Estat, als anys 70. Va passar per presons militars i batallons disciplinaris. ¿Qui recorda aquests anys 90 i qui recorda quin paper hi tenien noms que després s'han fet molt coneguts?

A l'estiu del 1990, mentre fèiem la I Marxa antimilitarista (Tremp-Figueres) en suport, entre d'altres, a insubmisos que dormien entre reixes, en un bar de poble vam veure com els tancs iraquians entraven a Kuwait. Se'ns girava feina. Al cap de poc, havíem de cridar a la deserció, perquè el govern socialista enviava soldats de lleva al Golf.

Ben aviat, 1991, una altra guerra ens esclatava als nassos. A Iugoslàvia, que poc abans havia organitzat uns Jocs Olímpics d'Hivern, hi havia un genocidi fratricida. El govern espanyol, encara socialista, hi envià La Legión, a posar-hi pau, i objectors-prestacionistes per ensenyar, a la societat benpensant, que els objectors eren àngels i els insubmisos dimonis, a més de fer una reserva en el pastís de contractes per a la reconstrucció, per exemple, d'Srebrenica. Itàlia, país fronterer, no parava d'acollir desertors. Segons algunes veus la pau no hi va arribar fins que els avions de l'OTAN, sense cap avís ni autorització, no van cosir a trets el territori.

Les guerres i els conflictes continuaven i continuen, molts sense sortir per televisió: Banya d'Àfrica, Sahel, Sri Lanka, guerrilles a Sud-amèrica, Tibet, Kurdistan, Iemen, Síria... i l'Aznar, que mentia amb les armes de destrucció massiva, ens va posar de ple a la Guerra del Golf. Grans mobilitzacions. Espanya hi va aportar algun cadàver, sobretot de serveis secrets.

Aquests dies de Carnaval, mentre Putin parlava amb Macron i envaïa Ucraïna, han saltat moltes caretes: Alemanya envia armament a Ucraïna, Pedro Sánchez desfulla una margarida i acaba dient que sí, que Margarita Robles enviarà "cascos, chalecos y equipos de protección bacteriológica" i "armas no letales"(oxímoron); que Espanya és "un modelo de democracia", però les imatges de la Guàrdia Civil a Melilla ho posen en dubte com així les porres policials de Rajoy i Santamaría. L'OTAN diu que no hi pot intervenir, però que farà d'apuntadora entre bambolines, potser ensinistrant un exèrcit de 100.000 voluntaris, vinguts d'arreu del món, àvids d'Hazañas bélicas, mentre l'exèrcit ucraïnès penja tutorials per llençar míssils antitancs. Què se'n farà d'"aquest" exèrcit, potser finançat per mans privades, que no ha d'obeir les convencions ni els tractats internacionals dels estats?

La societat civil també fa coses. Alguna mani. Hi ha sectors molt actius: pancartes Stop War al futbol i rescissió de contractes a artistes russos... En alguns punts de recollida demanen "cascos i armilles"... ¿qui no diu que també accepten fusells? L'escalada bèl·lica està servida. La guerra informativa també. Putin prohibeix algunes paraules (invasió, guerra...) sota pena de 15 anys de presó, i se'n fan creus aquells que aplaudien que, en una democràcia occidental, es prohibís dir "exili, presos polítics, referèndum".

A la gent del moviment pacifista ens torna la decepció. Sabem i diem que cal denunciar Putin, però no volem combregar amb les veritats, massa simples, que ens diu l'altra part. Ens arriben veus que tant a Rússia com a Ucraïna hi ha organitzacions d'objectors que criden a la deserció i els anys de presó que s'hi juguen. Tothom veu que hi ha manifestacions d'oposició a la guerra, que acaben en detencions. Tornem a dir que es dediquen molts esforços, intencionadament, a la guerra (indústria militar, adoctrinament) i ben pocs a la pau: resolució de conflictes, pensament crític, no-violència... perquè, a les guerres, qui més hi perd és la societat civil.

Per anar acabant, només algunes preguntes.

-Quins són els motius "reals" d'aquesta guerra? Geopolítica? Recursos energètics? Superegos?

-Què dirà la dreta, sobretot espanyola, quan vegi Biden comprant petroli a Veneçuela o a l'Iran?

-Com és que a la Coca-Cola li ha costat tant marxar de Rússia?

-Espanya vol "pastís" de reconstrucció a Ucraïna, potser també d'una factoria alimentària que va posar en funcionament un enginyer trempolí a Kíev, ara Kíiv?

-Com és que es fa una guerra "convencional" (amb mitja amenaça de nuclear) i no he sentitni una paraula de les armes químiques o bacteriològiques, a part dels equips de la ministra Robles?

-Com és que el president Sánchez, amb anorac sota la neu de Letònia, ens adverteix d'una crisi llarga i dura escortat per tropes espanyoles en territori estranger?

-Ucraïna pot ser un territori devastat, una mena de Marca Hispànica altomedieval entre dos mons?

-Hi ha racisme, entre les persones refugiades?

-Per què els EUA diuen que atacar civils és crim de guerra i no parlen d'aquell tanc que alça el canó, apunta cap a un hotel i mata el periodista José Couso, a Bagdad?

-Se sap d'atacs de falsa bandera? Trump ha explicat alguna gracieta.

-Què saben els serveis d'intel·ligència occidentals i no troben el moment d'explicar-ho?

-Putin només té tres demandes? En quin grau les negociaria/rebaixaria?

Cada projectil que esclata és una llosa al progrés col·lectiu, un homenatge a la imbecil·litat humana, i potser és la llavor d'una guerra futura; mentre, algú sembla que hi treu molt profit. Cada guerra és diferent, el dolor les iguala.