Pallars de vi: el ressorgiment de la terra de la vinya

Si el Pallars hagués sigut terra pagana, segurament la seva gent hauria fet les ofrenes i sacrificis a Bacus i Dionís, el déu del vi en la mitologia grecollatina. La vinya, sense oblidar l'olivera, va ser durant segles el pal de paller de l'economia a les nostres comarques, especialment al Pallars Jussà, i en concret a la Conca de Tremp. En un territori aïllat físicament i eminentment dedicat a l'agricultura, el comerç entre la plana i la muntanya era fonamental per a garantir la subsistència.

Així, el vi produït al sud s'intercanviava, juntament amb l'oli, per la fusta, el ferro, les pells i el bestiar de peu rodó del Pallars Sobirà. Un sistema, doncs, que mantenia vives les dues comarques, i que feia de la vinya un dels béns més preuats entre els seus habitants. Sense anar més lluny, a finals del segle XVIII, la producció de vi a la Conca de Tremp oscil·lava entre quinze i vint milions de litres anuals.
 
Per aquest motiu, si els nostres avantpassats haguessin sigut grecs o romans, la crisi agrària del tombant del segle XIX i les seves conseqüències s'haurien percebut com un càstig diví. La incapacitat de l'agricultura tradicional d'augmentar la producció, les pràctiques extensives obsoletes, i les males collites causades per la climatologia van ser el principi de l'ocàs de la producció vinícola al Pallars.

El coup de grâce per al sector, però, no tindria lloc fins al 1900 amb l'arribada de la fil·loxera. En aquest mateix any, la plaga vinguda des d'Amèrica del Nord ja va provocar la destrucció de les primeres vinyes a Isona, i en només tres anys, ja havia envaït la major part de la Conca, especialment Salàs de Pallars, Figuerola d'Orcau i Conques. 
 
Amb la mort de la gallina dels ous d'or, a molts pallaresos no els va quedar més remei que emigrar, en molts casos a Amèrica del Sud i especialment a Argentina, a la recerca d'una vida millor. A més, i com un peix que es mossega la cua, durant els anys seixanta, els habitants que van quedar a casa, fruit de despoblament, i davant l'avenç de la industrialització i la reconversió econòmica, van assistir a la pràctica desaparició de la vinya com mitjà de subsistència.

La recuperació de la vinya

 
En aquest panorama força desolador, a mitjans dels anys vuitanta, l'Enric Vila, propietari del celler Vila Corona, va decidir reprendre la producció de vi i la comercialització a gran escala. "A casa nostra hem treballat el vi i la vinya des de fa 20 generacions, almenys fins al 1750", explica. Després d'acabar els estudis d'enologia, l'Enric va decidir tornar a plantar vinya, concretament set hectàrees i mitja. "Aleshores hi havia petits productors que revenien el raïm, però cap era una empresa ni tenia permís per envasar", apunta.

Així doncs, l'any 1993, Vila Corona va ser un dels primers al Pallars en tornar a potenciar el negoci del vi, seguit per la família Torres. Des d'aleshores, avui en dia les comarques pallareses compten amb un total de 14 cellers. Onze d'aquests es troben al Pallars Jussà: Castell d'Encús (Talarn), El Vinyer (Fígols de Tremp), Mas Garcia Muret (Llimiana), Miquel Roca (Sant Cristòfol de la Vall), Sauvella (Orcau), Terrer de Pallars (Figuerola d'Orcau), Solana Roivert (Salàs de Pallars), Vidavins (Tremp), Xic's Cal Borrech (Figuerola d'Orcau) i Vinyes Vitipirineu (Pessonada). 

Per altra banda, el Pallars Sobirà també ha assistit al naixement de quatre cellers durant els darrers anys. Fa 15 anys, El Batlliu de Sort (Olp) va ser el primer a demostrar que en aquesta comarca de muntanya també s'hi podia fer vi, concretament vins d'altura. Al Batlliu l'acompanyen actualment els cellers Costers del Monteixo (Àreu) i Cota 730 (Rialp), mentre que a Esterri d’Àneu ha sorgit el celler de més altura del Pallars, Esterri1030. Una aposta clara, doncs, per a la recuperació de la vinya en una zona amb poca tradició vinícola però amb una gran perspectiva de futur.
 

És possible una DO del Pirineu?

 
Per a Enric Vila, el sorgiment de tots aquests cellers és una molt bona notícia per al Pallars. "Jo no volia estar sol, no me'n sortia". A banda dels productors pallaresos, d'altres empreses, en especial la família Torres, han apostat per la vinya de la comarca, en part per buscar una alternativa davant l'escenari del canvi climàtic. De fet, l'empresa del Penedès va ser una de les primeres a adquirir finques a Tremp durant els anys noranta.

Per altra banda, diversos cellers pallaresos formen part de la Denominació d’Origen  (DO) Costers del Segre, un mosaic vinícola format per set territoris lleidatans, entre els quals el Pallars, creat amb l'objectiu "d'agrupar i dotar d'entitat pròpia la vitivinicultura a Lleida". Ara bé, durant els darrers anys ha sorgit la idea de crear una denominació d'origen pròpia per als vins del Pirineu, la qual inclouria a aquells produïts a les comarques pallareses.

"El Pallars és bastant diferent, tant geològicament com climàticament", explica Enric Vila, que exposa que tot i que “les varietats són iguals a les dels altres territoris, els vins són diferents”. Tanmateix, per a ell una possible DO del Pirineu és un projecte "bastant llunyà". "És un calvari administratiu", lamenta. "S'hauria de fer una petició a Catalunya, enviar-la a Madrid, després a Brusel·les i viceversa... el procés podria durar fins a 10 anys", declara.

El canvi climàtic, la principal amenaça

 
Pel que fa als reptes i problemes per al sector vinícola pallarès, Vila assenyala que el principal és el canvi climàtic. La temperatura mitjana anual des del 1986 ha augmentat considerablement, un fet que ha provocat la desaparició de les gelades. Aquestes, habituals aleshores, provocaven que tot i que l'aigua es gelés, la planta podia continuar treballant i que s'allargués la maduració de la planta, aconseguint vins més frescos i aromàtics.

Actualment, però, el procés és contrari: la maduració és més curta per culpa de l'augment de temperatura. A més, la sequera i la manca de pluges han generat una planta més feble. En aquest sentit, Vila apunta que si la situació empitjora i la tardor no és humida, d'aquí a uns anys el sector podria veure's greument afectat. De fet, i a l'espera de dades oficials, la verema d'enguany es preveu molt fluixa a causa de la sequera. A més, en alguns casos les pedregades també han perjudicat diversos cellers.

Del Pallars al món

Si bé l'emergència climàtica suposa la principal amenaça per al sector, els cellers del Pallars i del Pirineu tenen en l'horitzó un futur prometedor, i que passa, en part, pel foment de les seves singularitats. Un dels casos més rellevants és Castell d'Encús, impulsat durant els anys noranta per l'enòleg Raül Bobet, antic director general de Torres. El celler de Talarn, reconegut internacionalment, compta amb un mètode que els permet ser autosuficients energèticament: la geotèrmia. És a dir, l'aprofitament de la calor emmagatzemada al subsol. 

Un altre dels elements de projecció de futur passa per la recuperació de les varietats de vinya pallareses i pirinenques anteriors a l'arribada de la fil·loxera. En aquest sentit, l'Institut Català de la Vinya i el Vi (INCAVI) té als terrenys del celler El Batlliu de Sort una finca experimental amb prop de 30 varietats autòctones encara no explotades i que accentuarien encara més la singularitat del vi a les comarques pallareses.

Amb l'objectiu d'anar guanyant encara més presència internacional i de fer-se lloc en un mercat cada cop més competitiu, el que és innegable és que en les darreres dècades el Pallars ha sigut testimoni de la renaixença d'un sector que anys enrere semblava tocat de mort a causa de les plagues, el despoblament i la industrialització. El vi i la vinya, però, són avui en dia uns autèntics ambaixadors del Pallars al món, i el resultat de la unió entre un entorn natural privilegiat i l'esforç d'uns productors per mantenir viu aquest saber ancestral a les nostres comarques.