El mapa de carreteres del Pirineu està pensat per anar de Barcelona a les principals ciutats de muntanya. De la capital catalana es pot anar còmodament a Puigcerdà, a la Seu, a Sort, a Tremp, a Pont de Suert o a Vielha. El trajecte és llarg, però les carreteres acostumen a ser bones i en condicions. Ara bé, quan arriba l´hora de fer un trajecte transversal, la cosa canvia. Imaginem que un ciutadà ha de viatjar des de Ripoll fins a Pont de Suert. Ja es pot armar de paciència i carregar-se de pastilles contra el mareig perquè haurà de pujar (i baixar) com a mínim tres ports de muntanya, amb tots els problemes de seguretat que implica si es desplaça durant els mesos d´hivern o de nit.
Mentre tothom s´omple la boca parlant de la necessitat de mantenir viva la Catalunya interior, i concretament la Catalunya pirinenca, les inversions en infraestructures a la zona són nul·les. Només cal veure el desgavell i el desastre que s´ha fet a Gerri de la Sal amb l´inici de les obres de la variant només per abandonar-les pocs mesos després. El Pirineu no és una suma de realitats a disposició dels catalans de la zona metropoliatana: ben al contrari, el Pirineu és una zona unitària que ha quedat trossejada per una planificació viària radial i no pas transversal. A un veí de Pont de Suert li és més còmode anar a comprar a Lleida que no pas a Tremp, i aquest fet ja ho diu tot.
Per això el Pirineu necessita, com a mínim, cinc túnels per cosir-se a si mateix. De Ponent a Llevant, són els següents: el túnel de Xerallo (o de Viu de Llevata), el túnel de la Bonaigua, el túnel del Cantó, el túnel de Comiols i el túnel de Toses. Imaginem per un moment com seria la vida dels pirinencs si tinguéssim, avui mateix, aquests cinc túnels. Les conseqüències socials, econòmiques, turístiques, industrials i culturals d´aquests túnels serien revolucionàries. El Pirineu podria quedar teixit de manera seriosa i dotar-se, ara sí, d´una capital i d´una vegueria. També podria tenir una Universitat i escoles de formació que acabessin definitivament amb la sagnia que suposa l´èxode de centenars de nois i noies cada any. Es podrien aixecar polígons industrials que fossin nodrits per treballadors de més d´una comarca i es podria racionalitzar la despesa sanitària amb un únic hospital de nivell situat en un punt equidistant. Bombers i Mossos arribarien abans a qualsevol punt, i l´impacte turístic tindria uns efectes multiplicadors.
En temps de crisi és complicat fer inversions així. Però que no ens enredin: tampoc no s´han fet en temps de vaques grasses. La desídia i el centralisme mental dels polítics catalans també existeix a casa nostra. Cal que les institucions pirinenques facin pinya al marge de les divisions partidistes, i cal que els pirinencs es dotin d´organitzacions civils potents que en defensin els interessos. La tradicional divisió dels pirinencs ens juga en contra. No hem de defensar cadascú la seva vall, sinó que hem de pensar en el Pirineu com la unitat indivisible que sempre ha estat. Només cal canviar el xip. Som-hi?
Mostra el teu compromís amb Pallars Digital.
Subscriu-te al diari per només 3€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.
Subscriu-t'hi
