Publiquen un llibre sobre la història de gairebé un segle i mig d’activitat minera al Pallars

El Pallars compta des de fa unes setmanes amb una nova publicació sobre la seva història i, concretament, (sobre) un sector que va ser un dels pals de paller de la seva economia. Es tracta de Mines i miners (Garsineu Edicions), un exhaustiu recull, realitzat a quatre mans per la directora del Museu Hidroelèctric de Capdella, Eva Perisé, i l'enginyer Miquel Bailac, sobre les més de 720 concessions mineres que es van demanar a la zona entre el 1833 i 1975.

El llibre recorre, doncs, la història de les diferents explotacions que van estar actives a la Vall Fosca, com per exemple la mina Eureka de Castell-estaó, la mina Solita de Peramea, o les de Sossís, Vilamitjana, Isona i Conca Dellà o Llimiana. La investigació, però, també s'ha centrat en altres comarques, com la Noguera, l'Alt Urgell i l'Alta Ribagorça, on l'activitat minera també va ser-hi força present. És el cas del Montsec de Meià o de Rúbies, Corçà (Àger), Coll de Nargó o Malpàs.

Durant el període de temps estudiat, es van demanar concessions per extreure multitud de materials, sobretot carbó i coure, i més anecdòticament, de cobalt, urani, or i petroli. Les mines es van explotar amb certa intensitat durant tres períodes: primer, a mitjan segle XIX, quan trobem una mineria tradicional; el segon, a finals del segle XIX i la primera dècada del XX, en el qual va arribar capital estranger i canvis tecnològics i en les infraestructures; i, per últim, durant el franquisme, en què la necessitat de recursos minerals era imperiosa, fet que va portar a explotar unes mines de les quals, a priori, se sabia que el mineral era escàs i de mala qualitat.

L’aprofitament dels migrats recursos minerals en aquestes zones va ser, doncs, pel que fa a l’explotació, una activitat de supervivència econòmica i social i, al mateix temps, un negoci per als buscadors de mines. I és que el benefici estava més en l’especulació per la venda de les concessions que no pas en l’extracció de mineral. L’activitat minera va donar feina temporal a homes -durant el franquisme es podia treballar a la mina en lloc de fer el servei militar-, nens i dones. La femenina va ser una activitat menystinguda; tant és així que una dona cobrava la meitat que un home i, fins i tot, menys que un menor.

Durant dècades la mineria en aquestes contrades va ser gairebé una aventura, ja que no es disposava de mitjans tècnics per poder quantificar ni la quantitat ni la qualitat del mineral que hi havia als afloraments. Més que de mineria, afirmen els autors del llibre, podríem parlar de "micromineria", perquè l’explotació, a excepció de les mines de Malpàs, Coll de Nargó, Corçà, Sossís i la Torre de Capdella, va ser escassa i temporal. L’impacte social i econòmic va ser baix i, des del moment de la paralització, les mines van restar abandonades i oblidades.

Altres notícies que et poden interessar