​Escola de Pastors: un model actualitzat que xoca amb la tradició

A la sortida de Rialp, en direcció a Sort, s’aixeca l’Escola de Pastors i Pastores, l’única de Catalunya. Va néixer el 2009 amb la intenció de garantir la supervivència d’una professió que semblava (i que encara sembla) a punt de desaparèixer. La idea bàsica és garantir el relleu amb noves fornades de pastors, ben preparats. Però també amb una versió actualitzada, més moderna.

En les seves quinze edicions, per l’escola han passat ja prop de 250 alumnes, dels quals 187 han finalitzat els estudis. El centre ha rebut en la seva història unes 600 sol·licituds, però per raons d’espai no les ha pogut atendre mai totes. La seva capacitat òptima és de poc més d’una dotzena d’alumnes per curs, tot i que reben mig centenar d’inscripcions cada any. La majoria es queda sense plaça.

La il·lustradora i activista rural Vanesa Freixa va ser la impulsora de l’escola. Ella no es considera ni molt menys una visionària. "Vam atendre una demanda que hi havia dins el sector primari del Pirineu", assegura. Va ser durant unes jornades organitzades l’any 2008 a Llessui on els membres de l’associació Rurbans van adonar-se de la necessitat d’ajudar a garantir el relleu generacional.

L'any següent, després d’assolir finançament i conèixer models semblants a Euskadi, Astúries i, sobretot, a França, van engegar el primer curs a tot gas. Des d’aleshores, no hi ha hagut interrupció.
 

Una edició amb més dones

El gener passat va encetar-se la 15a edició del curs, amb una durada de sis mesos (dos de classes teòriques i quatre de pràctiques). Enguany, hi ha tretze alumnes. El seu perfil és molt similar a anys anteriors: joves d’uns trenta anys, amb nivells d’estudis de grau mitjà i procedents de la demarcació de Barcelona, sobretot de l’àrea metropolitana. Davant l’elevada xifra de sol·licituds, l’equip directiu busca sempre un perfil vocacional, que de debò vulgui dedicar-se al sector.
 
Enguany, a les aules hi ha més dones que mai (nou alumnes), però asseguren que no hi ha hagut discriminació positiva. Es tracta d’una realitat cada cop més freqüent a l’escola. 

Freixa, que va ser la responsable del centre durant set anys, assegura que malgrat que el pasturatge és un sector molt masculinitzat, la presència cada cop més freqüent de la dona “ha servit d’efecte mirall” perquè en vagin apareixent cada cop més.

De fet, la persona que va rellevar Freixa al capdavant de l’escola és una altra dona, Laia Batalla, que insisteix en el mateix. “La dona sempre ha estat present en el nostre sector, però sense la visibilitat que comença a tenir ara”, argumenta.
 

Models confrontats

El centre compta amb una borsa d’oportunitats laborals i dona suport a diversos models de bancs de terres. Durant els darrers catorze anys, el centre assegura que 147 exalumnes han aconseguit una feina a través d’aquests canals. Però no a qualsevol preu. L’equip directiu ho té clar: “Volem una feina digna i una bona qualitat de vida, per garantir d’aquesta manera la seva resiliència”, reivindica Batalla.
 

L'Escola de Pastors parteix d’un discurs poc realista.

I aquí s’origina la confrontació de models. Els promotors de l’escola reclamen una ramaderia extensiva, de pocs caps de bestiar, apostant per la venda directa i de proximitat i amb unes condicions de feina i vida dignes. “No volem pastores treballant 365 dies l’any amb un salari de 300 euros”, destaca amb vehemència l'actual directora.

“És un discurs poc realista”, contesta Xavier Ribera, president de la Federació d'Entitats Catalanes d'Oví i Cabrum (Fecoc). Ell, com una gran part del sector, assegura que les explotacions petites (de menys de 600 caps) no són rendibles i que els alumnes que surten del centre ho fan amb un discurs que no encaixa amb el mercat. Lamenta que la mà d’obra que el sector necessita per pasturar el bestiar s’hagi d’anar a buscar a l’estranger, la majoria entre pastors de nacionalitat romanesa. 

“Desconec on són tots aquests exalumnes que diuen que han trobat feina”, comenta Ribera. David Moli, un pastor de 42 anys de Sant Joan de Vinyafrescal (la Pobla de Segur), lamenta la manca d’esperit treballador que surt de l’escola. La seva granja va acollir estudiants en pràctiques durant els primers anys del centre, però ja n’ha tingut prou. No en vol més. 

A part de la manca de temps per dedicar-s’hi, reconeix que ja no combrega amb el seu ideari. “Els estudiants surten d’allí enganyats, volen tenir la seva pròpia cabanya sense abans conèixer l’ofici”, lamenta Moli, que disposa de 2.600 ovelles. “Volen muntar-se pel seu compte amb 150 ovelles i 30.000 euros d’ajudes”, diu, “i això no és viable”.
 

Per una qüestió de dignitat, s’ha d’aspirar a millorar la qualitat de vida i de treball dels pastors.

Laia Batalla replica: “Òbviament, és molt difícil viure sols de la carn de les ovelles, per això reivindiquem vies paral·leles com la prestació de serveis ambientals per a la prevenció d’incendis i la transformació dels derivats com el formatge”. A més, per garantir uns horaris dignes, aconsellen que “els projectes siguin a partir d’ara col·lectius”. 

La visió dels productors és més aviat pessimista. “Com a discurs polític està bé”, opina Xavi Ribera. “Però per pasturar s’ha d’estar realment preparat”, afegeix. David Moli és molt més derrotista. “Ja no queden pastors i ens estem convertint en simples ramaders”, determina. Recorda que durant les primeres edicions de l’escola, hi havia joves amb vocació i inquietuds. Ara no els veu enlloc. 
 
Eric Rollans, que té 32 anys, va ser un alumne de la primera fornada de l’escola. L’any 2009 sols tenia 18 anys i va fer les pràctiques amb el mateix David Moli. “En vaig quedar molt content”, recorda. Procedent d’una família de pastors, l’Eric va sortir de l’escola amb la fixació de tenir la seva pròpia cabanya. Ho tenia molt clar. Va començar amb set ovelles i ara ja en té 400. Però reconeix que el ramat li dona ben just per viure ell sol. “Si tingués parella i fills, seria inviable”, reconeix.

Del seu temps a l’escola, en té un record positiu. Tant a la teòrica com a les pràctiques, diu que en va aprendre molt. Però després es va adonar de la crua realitat. Les dures condicions meteorològiques, l’amenaça de l’os al Pirineu, la burocràcia administrativa i l’obligació de treballar de dilluns a diumenge són aspectes de les que no n’havia sentit a parlar a les aules. “Molts dels meus companys de classe ho van deixar estar poc després d’intentar-ho”, assegura. Per a aquest jove ser pastor és una manera de viure, una decisió que condiciona per sempre. “Però jo no ho canviaria per res”, adverteix.
 

Ni un pam de terra

Aina Solana és una jove de Barcelona que va anar a l’Escola de Pastors l’any passat i, per raons diferents, també està decebuda amb la realitat. Ha patit molts problemes per trobar una feina. Des que va obtenir el títol de pastora, va treballar sols un mes per a una ramadera del Pallars Sobirà la tardor passada. Ara, tot just fa unes setmanes, ha aconseguit un altre contracte temporal a la vall occitana de Losera, al sud de l'estat francès.
 

S’ha de treballar per un sector més amable i sostenible laboralment.

Aquí a Catalunya, ha desestimat ofertes amb unes condicions laborals que ella considera injustes i, fins i tot, ha estat descartada per ramaders que no la consideren apta per a la feina. “Molts no es creuen que una dona de Barcelona pugui portar cada dia el bestiar a pasturar”, lamenta. “S’hauria de treballar per un sector més amable i sostenible laboralment”, demana l’Aina.

El seu somni és aixecar també la seva pròpia cabanya. Té plans, però els veu molt complicats. La seva família és originària de San Chuan de Plan, a la comarca aragonesa de Sobrab, molt a prop de Benasc. Allí li agradaria aixecar el seu projecte. “Però l’accés a la terra està molt difícil”, denuncia.
 

No hi ha un pam de terra disponible a tot el Pirineu.

Vanesa Freixa li dona la raó: “No hi ha un pam de terra disponible a tot el Pirineu”. Pensa que el traspàs de finques d’una generació a una altra està sovint bloquejat per “inseguretats i malfiances” i lamenta que a l’actual llei d’espais agraris no hi hagi una sola menció als bancs de terres. Recorda que el model francès es troba a anys llum del català. “Som un país amb sols un 1% de la població dedicada a la pagesia”, un índex que considera irrisori davant la urgent necessitat d’una sobirania alimentària.

Malgrat tot, tant Freixa com l'actual directora volen ser positives. “Projectes com el de l’escola estan canviant el paisatge agrari i han de ser el mirall de molts més en el futur”, reivindica la fundadora de projecte.

Altres notícies que et poden interessar