Senyor director,
Com a president del Centre de Documentació dels Pirineus (CEDPIR) vull adreçar-vos una reflexió sobre la problemàtica d’accessibilitat que tenen les persones amb discapacitat física a les esglésies d’especial interès.
En primer lloc, no existeix ja una llei que obliga a fer accessible per a tothom els edificis amb interès cultural, històric o religiós?
En segon lloc, per què tant les administracions com les institucions religioses, malgrat reconèixer la conveniència de fer les adaptacions necessàries per a eliminar les barreres arquitectòniques, dilaten i dilaten les accions en un sense fi d’excuses?
Els fidels amb discapacitat no tenen dret a assistir a l’eucaristia? I, en general, tampoc tenen dret a contemplar l’interior de les esglésies més destacades? O bé assistir a un acte, enterrament, o a un concert?
Potser si es tractés d’un cas mediàtic, el problema ja s’hauria solucionat o bé seria en vies de rectificació. Potser la problemàtica de les persones amb discapacitat física no és prou coneguda o prou valorada tant per part de les administracions com de l’església catòlica. Institució què gairebé sempre és la propietària dels temples, malgrat què tant les despeses de manteniment com les de restauració paradoxalment són a càrrec de l’administració i finalment de la societat civil.
La meva opinió personal com president d’una entitat cultural com el CEDPIR és què aquest tema s’hauria de solucionar el més aviat possible. Ans al contrari, tindria la sensació de viure en una societat avançada, però en aquest cas, molt poc sensible.
Toni Anyó
President del Centre de Documentació dels Pirineus (CEDPIR)
Avís:
Els continguts publicats a la
secció del lector Dis la teva! no necessàriament s’adiuen a la línia editorial de
Pallars Digital. Aquest mitjà no es fa responsable de les opinions que aquí s’hi expressen.
Mostra el teu compromís amb Pallars Digital.
Subscriu-te al diari per només 3€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.
Subscriu-t'hi
.jpg)
