Jordi Castilló: «La Vall Fosca és un dels millors llocs de Catalunya en quant a diversitat i abundància d'aus»

Des de la seva actual seu a Talarn, l'Estació Biològica del Pallars Jussà segueix dedicant esforços a la valoració del patrimoni biològic de la comarca, tal com ha fet els darrers set anys. Entrevistem el seu director, en Jordi Castilló, un enginyer forestal trempolí amb cert esperit de biòleg que demostra tenir un punt de vista pràctic i modern de la protecció i conservació biològica, molt allunyat de la imatge romàntica i bucòlica que tradicionalment s'ha relacionat amb la conservació de la biodiversitat. Com es pot desprendre de les seves afirmacions, mantenir el territori viu és beneficiós per a tot aquell ésser que hi habita.

 

Què és l'Estació Biològica del Pallars Jussà?

 

És una associació sense ànim de lucre, una xarxa on s'hi acaben encloent persones, entitats, empreses i administracions, tot i que els socis són persones. La nostra tasca consisteix en l'estudi, divulgació i conservació dels recursos naturals i el patrimoni al Pallars Jussà.

 

 

A partir d'aquí volem generar ocupació vinculada a l'aprofitament sostenible del territori. Conservar un espai vol dir gestionar-lo, custodiar-lo, donar-li un punt de relació amb les persones. Per això treballem amb els propietaris dels terrenys on hi fem projectes i mirem d'establir una relació que sigui profitosa per a ell i que se'n pugui treure un aprofitament.

 

 

Vam arribar a tenir 4.000 ha de terrenys amb acords de custòdia del territori, però degut a l'actual manca de recursos econòmics hem redimensionat la xarxa d'espais en custòdia, mantenint els acords només amb aquells propietaris interessats en la gestió dels espais.

 

 

Els quatre espais on estem treballant actualment són Collegats, la serra de Costa Ampla a Talarn, l'entorn del Castell de Mur i el riu Noguera Pallaresa des de Sant Antoni fins a Terradets.

 

 

A la majoria de projectes busquem potenciar l'ús públic i fer-lo compatible amb la conservació de la biodiversitat. Hem ajudat a recuperar xarxes de senders que segueixen antics camins de ferradura a Collegats, al Montsec de Cellers i als Arenys de la Noguera Pallaresa. L'objectiu és que el visitant de fora però també la gent del país conegui el patrimoni de ben a prop. Tot això són projectes flexibles, a vegades sobre la marxa fem modificacions del projecte de custòdia per adaptar-nos a les oportunitats que van sorgint.

 

 

Als espais en custòdia hem executat alguns petits treballs de gestió forestal, com aclarides i podes. Però degut a la despoblació i l'abandó del territori és una feina ingent. Històricament, la gestió del bosc l'havien fet de forma natural les persones que vivien al territori.

 

 

Ara la situació ha canviat. Si a mitjans del segle XX la gent vivia repartida per tot el territori, ara es concentra sobretot als fons de les valls, al Pallars aquest canvi és molt palpable. La gent feia un aprofitament del territori i potser sense ser-ne conscient n'estava fent el manteniment.

 

 

Feia llenya, menava camps i horts repartits aquí i allà i hi havia molts ramats que pasturaven totes les serres. D'aquesta manera es gestionava molt territori, es mantenien els boscos oberts i l'entorn dels pobles cultivats.

 

 

Sí, augmentava la resiliència del bosc i del territori en general, un concepte clau.

 

 

Sí, és la capacitat d'un terreny per recuperar l'estat original. Si fem un símil amb una societat podríem dir que, si gran part d'aquesta societat depèn econòmicament d'una multinacional, el dia que aquesta empresa tanqui costarà molt reactivar l'economia. Si està basada en el comerç petit, el fet que en tanquin dos o tres no suposarà un daltabaix, la societat es reactivarà amb més facilitat.

 
Això vol dir que el Pallars actualment és una zona menys resilient que fa unes dècades?

 

Des d'alguns punts de vista si. Els ecosistemes són avui més vulnerables a les pertorbacions naturals del que ho eren fa cinquanta anys. L'excés de vegetació que tenim degut a la manca de gestió provoca una competència per l'aigua, un recurs escàs. Això ja està provocant fortes mortalitat d'arbres en èpoques de sequera. Quan tenim un incendi, aquest té molt més terreny boscós amb una gran acumulació de biomassa per propagar, i apropar-se perillosament a pobles i masos. La biodiversitat també se'n ressent i s'empobreix.

 

 

Si estudies els incendis històrics del Pallars t'adones que des de fa cinquanta anys cada cop hi ha menys incendis i aquests són més petits. El mosaic de vegetació que creaven els focs d'hivern per gestionar zones de pastura s'ha perdut, i actualment la gran continuïtat de combustible facilita l'aparició de grans incendis, com els que vam viure al Pirineu al 2012. Actualment és difícil aconseguir permisos per cremes preventives.

 

 

Cada territori és un món diferent, no és el mateix un bosc d'alta muntanya que una zona metropolitana. Quan a conseqüència del foc es perden vides o aquest entra en zones urbanes passa a ser un drama, però un incendi en zones d'alta muntanya on hi ha moltes hectàrees sense activitat humana no ha de ser forçosament un desastre ecològic, fins i tot pot ser beneficiós a l'obrir espais i introduir diversitat als ecosistemes.

 

 

Si fóssim capaços de gestionar el territori minimitzaríem les conseqüències dels desastres naturals. Això suposarien molts llocs de treball locals i tindríem el territori més endreçat. Aquí al Pallars tenim recursos naturals per a generar molta ocupació, només cal aprofitar-los de forma sostenible.

 

 

La paradoxa és que els diners públics no hi són quan s'ha de fer gestió forestal, en molts casos deficitària per l'estat en que tenim els boscos, i en canvi apareixen per a l'extinció quan es declara un incendi. Hem de pensar que, a més, durant les tasques d'extinció es posen vides en perill.

 

 

Una bona comparació és amb la gestió que s'ha fet dels rius. Fa un segle, les riuades podien arribar a provocar grans catàstrofes en grans extensions del territori. Ara, gràcies a la gestió dels recursos hídrics, embassaments, etc., no només hem minimitzat les conseqüències d'aquestes riuades, sinó que també hem aconseguit treure'n profit agrícola, tenir reserves d'aigua i usos energètics i turístics. Però amb els incendis encara no hem après a aprofitar el paper beneficiós del foc per a gestionar el territori, estem totalment exposats als capritxos de la climatologia.

 

 

El problema dels bolets és que hi ha molta gent que fa ús públic d'una propietat forestal privada. No pensem que anem a buscar bolets a casa d'algú. Aquest ús comporta una despesa per al propietari i això no ho valorem. La gent té la consciència de que el bosc és de tots, si els bolets sortissin al mig d'un jardí o d'un camp, la gent no hi aniria a buscar-los perquè entendria de seguida que allò és una finca privada. 

 

 

Si el bosc és d'algú, aquest algú pot fer pagar per anar a buscar bolets a la seva finca. Si aquests diners es reinverteixen en la gestió d'aquest bosc seria positiu. A altres països ja es fa amb èxit i sense conflictes socials, i no cal anar gaire lluny: a la Ribagorça aragonesa funciona de fa anys.

 

 

El Parc Natural del Montsec és un projecte que fa 30 anys que se'n parla. Molta gent ha vist els Parcs Naturals com unes limitacions que privarien el territori de molts usos, quan, de fet, un Parc Natural no afegiria cap més limitació de les que ja tenim amb el planejament urbanístic i territorial vigent.

 

 

El que faria un Parc Natural ara mateix és afegir valor a la zona. La marca Parc Natural és molt més potent que qualsevol altra que puguem tenir ara mateix al territori. A més, aportaria una gestió que busca mantenir els usos tradicionals, com la ramaderia o l'agricultura extensiva i les activitats de lleure. 

 

 

Quan es va declarar el Parc Natural de l'Alt Pirineu hi havien molts recels, però ara la gent n'està molt contenta. S'han donat incentius per a que es mantinguin activitats que han creat ocupació. Un parc, a més de protegir la biodiversitat, també reforça tota la xarxa social que té al seu voltant, i fer això a través d'administracions locals, empreses i associacions és molt difícil. 

 

 

És molt important que el Parc es creï amb recursos econòmics al darrera des del principi, perquè els precedents aquí no han estat bons. Un mal començament seria fatal.

 

 

Sí, són una eina pel seguiment de la biodiversitat. Vam començar el 2007 a Terradets i no s'ha parat mai d'anellar. Des del 2009 anellem als Arenys de la Noguera Pallaresa, entre Vilamitjana i Tremp, una zona molt accessible que ens ha possibilitat complementar la recerca científica amb una tasca de divulgació. 

 
Què esteu descobrint?

 

Anellant a la Vall Fosca en una zona de prats de dall hem vist que és un dels millors llocs de Catalunya en quant a diversitat i abundància d'ocells, per sobre fins i tot del Delta de l'Ebre. D'algunes espècies, en els darrers tres anys, hi hem anellat més exemplars que a tot Catalunya en tota la història de l'anellament científic.

 

 

Es troben molts exemplars d'algunes espècies molt rares degut a la gran concentració d'insectes que hi ha, el que atreu gran quantitat d'ocells migratoris. Cada estiu es prenen dades que s'estan presentant a congressos i publicacions i estan despertant molta expectació. 

 

 

Es capturen els ocells amb unes xarxes que són innòcues pels ocells i els exemplars cauen en unes bosses. Es prenen dades dels ocells, s'anellen amb un codi i s'alliberen amb l'esperança que algú torni a trobar aquest ocell i puguem fer-ne el seguiment.

 

 

Sí, primer ja tenim una dada que és quants ocells tenim i quants dies s'estan al nostre territori. A més, sabem que és una zona on els ocells guanyen pes en els pocs dies que s'hi estan, la qual cosa fa adonar-nos que, la nostra, és una zona d'alimentació de vital importància pels ocells. En aquests camps, els exemplars guanyen uns pocs grams que potser els salven la vida en el seu llarg viatge que va del Nord d'Europa cap a l'Àfrica.

 

 

Sí, per exemple, hem capturat per primer cop a Catalunya una varietat de còlit gris provinent de Groenlàndia. I també s'ha capturat un mosquiter de doble ratlla, el primer cop que s'anella al Pirineu Ibèric. A part, destaca l'abundància extraordinària d'altres espècies.

 

 

De fet ja n'està portant, a les campanyes està venint gent expressament a observar aquestes espècies i això pot aportar un valor afegit a la Vall Fosca. Tenim moltes propostes en aquest sentit. En aquests moments, els grans actius ornitològics del Pallars Jussà són els ocells de muntanya i els carronyaires. 

 

 

Estem a punt de tancar un anuari de cites d'ocells més destacables del Pallars Jussà entre els anys 2010 i 2011. Això ha donat peu a que haguem iniciat la redacció d'un llibre sobre ocells de la comarca, omplint així una carència que tenim.