L'alcaldessa, potser, em segueix

Senyor director,

En un poble (amb títol honorífic de ciutat) com Tremp, no és rar fer supo-supo amb l'alcaldessa: de cara, quan anem a la feina; a la cua del pa, del peix o de la carn...

En un poble (amb...) com ..., no és rar fer supo-supo amb persones que tenen escó al Parlament; potser és el poble (ciutat) amb ràtio més alta de diputat/diputada per habitant (amb tot el respecte per a la diputada isonenca).

Com deia, trobar-te l'alcaldessa en llocs/espais/àmbits... diversos, sobretot en època electoral (sempre s'està en època electoral) no és un fet extraordinari, però que en alguna ocasió a mi em fa pensar.

És així com vaig saber que, a recer del campanar, l'alcaldessa feia un acte preelectoral acompanyada de dues primeres espases (permeteu-me que repeteixi la metàfora/metonínia sense haver-ne esbrinat l'origen; no sé si ve de les conteses medievals, l'esgrima o els toros): la portaveu del partit i el president Aragonès (amb majúscula, perquè fa uns anys va venir el Marcelino, president aragonès, amb minúscula), acte conduït pel Sito. Permeteu-me, altre cop, que us digui que el format de 3 té el seu encant, sex appeal com algú en diria: la Santíssima Trinitat, el tricorni, la nostra i el super3, o un triangle de quan érem joves (Tú, Yo y Cambio16)...

Aquest format, petit format, em va agradar; potser és que he escoltat massa Dylan i els temps que canvien. La política ja no és omplir La Lira, La Lira d'abans, amb el Guti, Paco Frutos, Verde Aldea, Joaquim Arana... ara tot és més reduït.

Vaig escoltar, com qui es fa el desmenjat, la intervenció de l'alcaldessa als peus del campanar i em va semblar una mica una carta als reis (però de nen o nena que ja ha descobert que els reis són... i que descaradament demana a la cara, a veure què cau). Com dic, com que estava una mica als núvols (potser més a prop de les campanes que de les bases del campanar), no recordo massa cosa: la demanda clàssica de Tremp, el municipi més extens de Catalunya que ha d'acontentar pocs habitants en molts Km2 i una xarxa infinita de camins, carreteres, pistes, senders... però una cosa sí que em va quedar gravada: "President, ens cal una piscina coberta i el pressupost per mantenir-la". Bravo, estupend... i em vaig sentir una estranya sensació, un calfred.

De manera científicament inexplicable, l'espurna del llamp que sortia de la proposta havia desafiat la gravetat i havia corregut pel fil del parallamps amunt i amunt del campanar, havia arribat a la Lluna de València i havia tocat una neurona que jo hi tenia desplaçada, fent una becaina; aquesta havia activat el servei d'alarmes com les torres de guaita d'Erbull, de Viacamp... El missatge havia retornat cap al meu cap i m'havia fet tocar de peus a terra, ara amb un altre inexplicable xoff, com si em tirés de peus a la piscina. ¡Que diferent, quan tantes vegades m'he tirat a la piscina, de cap, i s'ha sentit un croc!

Fa uns 20 anys, quan la premsa era només en paper i aquí al Pallars es publicava Lo raier, vaig gosar escriure un article que penso que vaig titular "Carta als reis", suposo que en època electoral, i demanava per a Tremp (escric de memòria, però amb temps podria trobar el retall):

-que la Torre dels militars passés a habitatge social (desig concedit)

-que els blocs de Sant Bonifaci (les oruses, aquí sí que puc demostrar l'origen de la metonímia) anessin a terra, no per efecte catastròfic sinó per raonada planificació urbanística (espero veure-ho)

-una piscina coberta per a Tremp (això segur que arriba aviat). (No vull saber ni la meitat dels tripijocs públics i privats de la piscina coberta del campament que durant tant de temps ja ha donat servei a la comarca).

Tinc la impressió, tot i que no és demostrable, que l'alcaldessa em segueix; encara que sigui a anys de distància i desmenjada.

Acabat l'acte, vaig poder fer cua entre nombrosos joves de mirada atenta, amb auriculars, i que de vegades semblava que xerraven sols, i vaig poder parlar un moment amb el president (no sé si en aquell moment portava el barret de Molt Honorable President de Catalunya o el casc d'obra de treballador per a una opció política). Si continuem estirant els tòpics, digueu-me català, perquè li vaig donar una carta en mà (no sé si només per estalviar-me el Sello de Correos).

Nota de l'autor de l'article afegida a posteriori: Divendres a la nit (19/05) escrivia un article en què, sense dir el teu nom, m'hi referia una mica. Aquest dilluns (22/05), a la tarda de Santa Rita, corria la veu i els whats que havies mort de manera sobtada. Tonyo, company, amic i veí ja no farem supo-supo ni et veuré d'esquitllentes a la tele. Que el destí et sigui propici i puguis endur-te una mica d'escalf. Una abraçada per a la teva família i per a la gent que et trobarem a faltar.
  Josep Manel Fondevila
Professora de l'Institut de Tremp