Diumenge, 24 de novembre de 2024
memòria històrica

José Tohá, el ministre de Salvador Allende amb arrels pallareses

Hi ha un fil històric que uneix Catalunya i el Pallars amb la figura de l'expresident xilè, des de la rebuda que va fer als exiliats el 1939, sent ministre, fins a la memòria de molts represaliats

Pep Martí Suterranya | 12 de setembre de 2023 a les 08:23
José Tohá, vestit de carrer, al costat d'Allende | Viquipèdia Commons
Com a la resta de països del món, el cop d'estat militar a Xile l'11 de setembre del 1973, del qual en recordem els 50 anys, va tenir un fort impacte a Catalunya. L'experiència de la via xilena al socialisme trobava fortes simpaties en molts sectors de l'antifranquisme, que combatien una dictadura que es trobava a les acaballes. Molts catalans van entendre perfectament el que suposava per als xilens el cop d'estat militar d'Augusto Pinochet, un dels pocs caps d'estat que el 1975 assistiria als funerals de Francisco Franco.

Els vincles entre Catalunya i Xile sempre han estat forts. Ho van ser especialment amb motiu de la Guerra Civil i el triomf franquista. Aleshores, una iniciativa del poeta Pablo Neruda davant del president xilè Pedro Aguirre Cerda va facilitar que molts exiliats republicans trobessin acollida en la república andina. Ho recordava en aquest article a Nació Josep-Lluís Carod-Rovira. Des d'aleshores i fins a l'etapa de la Unitat Popular, i després sota la dictadura, són moltes les connexions catalanes amb el món del Xile progressista i generós. Aquí teniu alguns exemples dels que podem anomenar els catalans d'Allende. 
 

Una rebuda a Valparaíso

Neruda va viure de molt a prop la Guerra Civil. Diplomàtic de carrera i comunista d'ideologia, va ser cònsol a l'Espanya republicana els anys 30. Destinat després a París, va decidir intervenir a fons per ajudar els refugiats que fugien de Franco i arribaven a França, just quan l'espectre d'una imminent Segona Guerra Mundial es feia dia a dia més evident. Neruda va trobar un clima propici a Santiago. Feia poc que s'havia format a Xile el Front Popular, que havia guanyat les eleccions. Pedro Aguirre Cerda, el president, va acollir la iniciativa de Neruda: el govern organitzaria la travessia d'un vaixell, el Winnipeg, per dur més de 2.000 exiliats -una quarta part catalans- fins a Xile.


El trajecte entre França i el port de Valparaíso va durar un mes, del 4 d'agost al 3 de setembre. Es pot dir que van estar de sort perquè feia dos dies que havia esclatat la guerra a Europa. Hitler acabava d'envair Polònia. Quan van desembarcar a Valparaíso, els republicans catalans i espanyols es van trobar rebuts amb escalf per les autoritats. Potser no van conèixer alguns dels dirigents polítics que anaven a rebre'ls. Un d'ells era un metge de poc més de 30 anys que acabava de ser nomenat ministre de Salut. El seu nom era Salvador Allende. Molt aviat aquest ministre esdevindria una de les figures ascendents de la política xilena.  


José Tohá, metralleta en mà

Un dels polítics més destacats del Xile de la Unitat Popular va ser José Tohá (1927-74). Dirigent del Partit Socialista, va ser un dels col·laboradors més propers a Salvador Allende. Era fill de Josep Tohà Soldevila, que va emigrar a Xile des de Suterranya, a la Conca de Tremp. En un Partit Socialista que a finals dels 60 es va radicalitzar molt, Tohá formava part d'un nucli allendista més moderat juntament amb Orlando Letelier o Carlos Briones. Va exercir els ministeris més delicats: Interior i Defensa, transmetent imatge d'autoritat. Però la situació al país es degradava. El 29 de juny del 1973, dos mesos i mig abans del cop de Pînochet, es va produir un intent de derrocament del govern que va ser sufocat. Tohá, aleshores a Defensa, va sortir al carrer junt amb el general Carlos Prats, cap de l'exèrcit. Hi ha moltes imatges d'aquell dia, en què en algun moment Tohá va agafar una metralleta. Després de l'11 de setembre, va ser empresonat a l'illa Dawson, on la seva salut es va deteriorar. Ingressat a l'Hospital Militar de Santiago, fou brutalment torturat i una autòpsia va apuntar com a probable causa de la mort un estrangulament.
 

El ministre José Tohá, de pare català, s'obre pas a Santiago de Xile durant un intent de cop al juny de 1973. Foto: Wikicommons


La seva filla, Carolina, presidenta del Partit per la Democràcia (PDD), ha seguit el camí del pare i és actualment ministra de l'Interior i Seguritat Pública al govern del progressista Gabriel Boric, que és, per part de mare, descendent de catalans, concretament de Badalona. El germà petit de Tohà, Jaime, que encara és viu, va ser uns mesos ministre d'Agricultura amb Allende, i després de l'exili va tornar al seu país per ocupar diversos ministeris amb el Partit Socialista. Aquesta entrevista recent a la CNN xilena recorda aquells dies i la trajectòria de Jaime Tohá.   

Cristian Aguadé i Roser Bru, fills de l'exili

Cristian Aguadé va arribar a Xile en el vaixell Formosa, el següent que va salpar després del Winnipeg. Era fill de qui va ser alcalde de Barcelona, Jaume Aiguader, que el va acompanyar al port. No es trobarien mai més. Cristian havia conegut a l'exili l'artista Roser Bru, amb qui es casaria a Xile el 1942.  Bru era filla d'un altre polític republicà. Tots dos es van obrir camí al país andí i van ser testimonis del procés polític de la Unitat Popular. Roser Bru va ser una pintora molt reconeguda. Cristian Aguadé va presidir el Gremi de Fusters de Xile. En el moment del cop d'estat, va ser l'únic gremi que no es va adherir al cop militar. Un fet que li va costar el càrrec. Durant uns dies, va dormir a casa d'un amic de dretes per evitar ensurts. La família era coneguda com a simpatitzant de les esquerres i ningú estava segur a Xile aquells dies. Aguadé i Bru van morir fa uns anys. En aquest document del Banc de la Memòria es pot conèixer el seu testimoni.

Contactem amb la família gràcies al delegat de la Generalitat al con sud, Josep Vives. Des de Santiago, Agna Aguadé Bru, la seva filla, reviu amb Nació d'aquells dies: "Eren uns moments de molta tensió. La mare s'havia compromès amb el món de la intel·lectualitat xilena. Recordo la por que es respirava a casa davant la possibilitat de tornar a viure el que ja havien viscut els pares amb la guerra i l'exili". L'Agna recorda perfectament les hores del cop: "Tothom el donava per fet, el que no sabíem era el dia. I el que tampoc imaginàvem era la brutalitat amb què es va produir. Recordo el xoc que ens va produir veure Pinochet a la televisió", recorda. 

L'Agna havia fet 24 anys cinc dies abans del cop. Sortia amb un noi brasiler, amb qui compartia apartament en un barri on eren coneguts com a militants d'esquerres. Van abandonar l'apartament i van fer bé perquè la policia va efectuar un registre buscant-lo a ell. "Van ser dies de tensió enorme, d'anades i vingudes. Però en moments així no fèiem preguntes. Recordo una trucada de l'arquitecte Josep Lluís Sert des dels Estats Units interessant-se pel nostre estat i per si calia que fes alguna gestió en favor nostre. Sortosament, no va passar res".

Un fons d'art robat

L'Agna i la seva filla, Amalá Saint-Pierre Aguadé, expliquen a Nació quina és en aquests moments la batalla que lliuren per la memòria familiar. Roser Bru va donar un important tapís per al Centre Cultural Metropolità de Santiago, erigit el 1972, en temps d'Allende, per acollir la Conferència Internacional de Comerç i Internacional. Molts altres artistes ho van fer. Després del cop, Pinochet va convertir el centre en l'Edifici Diego Portales per acollir la junta militar. Passats els anys i acabada la dictadura, l'edifici torna ser una instal·lació cultural, el Centre GAM. Però moltes de les obres van desaparèixer

L'any 2000, la família de la Roser Bru va descobrir astorada que un col·leccionista privat s'havia fet amb l'obra, que encara conserva. En temps del govern de Michele Bachelet, es va fer un intent per recuperar la pintura per a Xile, però sense èxit. L'Agna i la seva filla lluiten perquè la peça torni a l'Estat, fins ara sense èxit. "És un cas similar al dels fons d'art saquejat pels nazis. Però si hi ha un moment clau per recuperar-lo és ara, quan se celebren els 50 anys del cop". Una història en què conflueixen memòria, exili català i saqueig feixista.    
   

Joan Alsina, de Xile al cor a víctima del cop

La diòcesi de Girona celebrarà aquests dies diversos actes de record a Joan Alsina Hurtós (1942-73), un sacerdot que va viure i morir a Xile. El 16 de setembre, se li farà un homenatge a Castelló d'Empúries, on va néixer. Salesià influït per la teologia de l'alliberament, que defensa una Església socialment compromesa amb figures com ara el bisbe Casaldàliga, va marxar a Xile com a missioner i va treballar a l'Hospital de Sant Joan de Déu de Santiago. Xile al cor, d'Ignasi Pujadas, mostra les cartes enviades a casa on descrivia la situació del país. Alsina va ser elegit cap de personal de l'hospital i és possible que aquesta activitat el fes sospitós als grups més reaccionaris del centre. Pujadas relata com es va viure el cop a l'hospital. Tothom va pujar al terrat perquè des d'allí es veia la Moneda. Quan els avions van començar el bombardeig, els contraris a la Unitat Popular ho van manifestar amb crits d'eufòria, mentre Alsina i altres es mostraven abatuts. Però el pitjor havia de venir

El 19 de setembre, Alsina va ser detingut al centre. Va ser colpejat. Se'n coneixen els detalls perquè el cas va ser jutjat i hi ha el testimoni del soldat que el va assassinar, Nelson Bañados, en una operació dirigida pel comandant Donato López Almarza. Conduït al pont Bulnes, sobre el riu Mapocho, el soldat va voler embenar els ulls del sacerdot. Aquest li va dir: "No ho facis. Vull mirar-te a la cara per donar-te el perdó". Bañados va dir que mai oblidaria aquest fet i va acabar suïcidant-se. López Almarza va ser condemnat temps després a cinc anys de presó. Aquí podeu trobar més informació sobre la mort de Joan Alsina.

El diaca Lluís Cortada, de Castelló d'Empúries, que va conèixer Joan Alsina i és un dels impulsors de l'homenatge, recorda l'impacte que va tenir la família en conèixer el seu assassinat: "El que mai ens vam creure és que s'hagués enfrontat amb armes als soldats que l'anaven a detenir, tal com van voler fer creure les autoritats xilenes del moment". I assenyala que un dels capítols més emotius del cas és la carta de perdó que el pare d'Alsina va escriure per al seu assassí. "Va ser la investigació que va fer el sacerdot Miquel Jordà, que també vivia a Xile i coneixia el Joan, la que va permetre saber la veritat".


Altres notícies que et poden interessar







 

 

Mostra el teu compromís amb Pallars Digital.
Subscriu-te al diari per només 3€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Subscriu-t'hi

Participació