La llengua catalana: entre l'amabilitat i la renúncia

Senyor director,

Per tot arreu de Catalunya trobem persones que hi resideixen i que han vingut de fora, des de centenars d'orígens. A Barcelona, per exemple, hi han alguns sectors on es percep que la gent de procedència exterior és en alguns casos, quantitativament molt significativa i fins i tot majoritària: construcció, mercats, serveis sanitaris, hostaleria, neteja, residències geriàtriques, fitness, a l'espai públic i d'oci...

Són persones residents que han vingut a buscar-se la vida i que estan construint el seu present i el seu futur individual i familiar, integrades a la societat catalana, que ocupen llocs de treball a les plantilles de les empreses i que són imprescindibles per posar en marxa en el dia a dia la maquinària vital de la ciutat. Si no hi fossin, el nostre sistema de vida entraria en fallida i descomposició. Es pot ben bé dir: les persones vingudes de fora són imprescindibles i ens ajuden a respirar, com l'oxigen, valgui l'exageració.

I des d'aquí vull aturar-me una mica a veure si com qualsevol medicina necessària, l'emigració té virtuts evidents, si també te contraindicacions evidents. Amb la mateixa fermesa que pensem i diem que gràcies a l'emigració vinguda a Catalunya es van suportant les amenaces del dèficit demogràfic latent, es pot afirmar que l'emigració, tantes cultures, tantes llengües d'origen, amb les que hem de conviure en el nostre territori, posen en qüestió i dificulten la cultura autòctona, i la llengua catalana perd presència pública i practicants dins de la societat catalana, per més que l'administració pública i la societat civil s'esforcin en iniciatives organitzatives i econòmiques a fi de que la llengua pròpia no s'esfonsi cada dia més.

Però se sap que els resultats pràctics no són satisfactoris i que la llengua catalana es troba en franca decadència. Reconec que és una simplificació perquè hi contribueixen també altres factors, però crec que sí que es pot enunciar una situació ben objectiva: ens interessa l'emigració, necessitem l'emigració; però l'emigració inunda i ofega la nostra cultura, la nostra llengua.

I què fem els catalans enmig d'aquesta Arca de Noè d'idiomes i d'un idioma castellà que no cerca res més que l'assimilació? Hem de renunciar a la nostra llengua perquè els emigrants ens ajudin? Els catalans som persones amables i solidàries i volem estar bé amb tothom, si és el cas, el primer que fem una gran majoria, és deixar de banda la nostra llengua catalana, renunciar-hi, i posar-nos a parlar en castellà o a xapurrejar l'anglès, tot sigui per congraciar-nos amb l'interlocutor foraster i que tingui una bona impressió de nosaltres.

Els explico una vivència personal que al meu entendre il·lustra aquest escrit. Fa una setmana, en una visita mèdica, a la sanitat pública, després del "Bon dia", el metge que estava acompanyat d'una senyoreta mexicana en pràctiques internacionals, em va deixar anar: "Josep, parli si us plau en espanyol perquè la senyoreta ens entengui". Li vaig contestar. "D'acord, intentaré fer-li cas, però abans he de fer una precisió per respecte a ella mateixa i a nosaltres. Si ometo absolutament el meu idioma català, li falsejaré la nostra personalitat col·lectiva i tornarà al seu país amb la impressió que a Catalunya es parla castellà, aquesta idea de l'Espanya castellana i colonial dels 500 milions de castellanoparlants, i jo no hi puc, ni he de participar en que s'ignori i s'amagui la nostra llengua".

Una altra constatació ben fàcil també és parar l'orella i fixar-nos en els idiomes de comunicació que s'empren a l'escola, a la feina, en el carrer, en el lleure, a Catalunya. Una part exigua parla el català, una part majoritària parla el castellà i l'altra part parlen les llengües d'origen. Vaig fer aquesta mateixa observació fa uns mesos a Euskadi i me'n vaig endur una impressió molt diferent, la llengua basca, sona arreu. Sense cap dada objectiva que ens podria ajudar, la meva percepció és que la llengua basca es parla més a Euskadi, que la llengua catalana a Catalunya, vaig observar que parelles joves autòctones o emigrants parlaven amb els seus fills en la llengua pròpia, amb un orgull evident. Sembla que la llengua basca s'ha posat de moda allí i que les famílies i la societat en general la consideren un atribut social i de progrés individual.

Els catalans estem en una situació preocupant, de cara a l'opinió pública és un tema present en el dia a dia i recurrent per part de la política i de les entitats socials, sembla que tots estan a favor de la llengua catalana, però és ben evident que no s'ha sabut trobar el punt d'equilibri eficient entre incorporar les persones emigrants a la producció i alhora preservar la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra identitat.

A Catalunya no es pot viure parlant només la llengua catalana. A Catalunya sí que es pot viure parlant només la llengua castellana. Aquest fet que hom pot comprovar fàcilment, no el contradiu ningú, ningú, i avalua i classifica la presència d'ambdues llengües. És un problema diàfan i greu que els catalans ja no sabem com explicar, mentrestant converteix a les persones de parla catalana en residents de segona en el seu propi territori i als catalans que no ho consenteixen, en militants de la llengua. Un treball ingrat i extenuant que no aconsegueix aturar la depreciació de la llengua catalana.

Josep Leon Colomina