Jaime Tohá: «Allende va fer que el poble xilè es reconegués en la seva dignitat»

Jaime Tohá González (Chillán, 1938) és memòria viva de la tragèdia de Xile. Fill de pare català originari de Suterranya, a la conca de Tremp, que va emigrar a Xile el 1919, és enginyer agrònom i es va implicar en la política a través de la militància en el Partit Socialista d'Allende. És germà de l'exministre de Defensa José Tohá, col·laborador estret del president i que va morir el 1974 després de patir gravíssimes tortures. Jaime Tohá, el petit dels germans, va ser ministre d'Agricultura del darrer govern de la Unitat Popular amb Allende i va tornar al govern amb la democràcia recuperada, en els mandats d'Aylwin i Frei. Carolina, neboda de Tohá i filla del seu germà assassinat per la dictadura, és actualment ministra de l'Interior i Seguretat del govern esquerrà de Gabriel Boric.  

Jaime Tohá era al costat d'Allende quan aquest va fer per ràdio el seu darrer discurs, en què parlava de les grans alberedes que un dia es tornarien a obrir. En l'entrevista telefònica amb Nació, ens explica amb detall com va viure aquell 11 de setembre des del Palau de la Moneda, les vicissituds de la seva vida i el lligam amb Catalunya, la realitat política de la qual segueix amb interès. Als seus 85 anys, la seva mirada té elements d'autocrítica però manté viva la flama que va encendre Allende en l'ànima de molts, a Xile i a tot el món.    
 
Vostè va col·laborar activament amb Allende. 

Sí, el meu germà gran, José, era un amic entre els amics d'Allende i jo recordo de jove la presència freqüent de l'aleshores senador a la nostra casa familiar. Amb els anys, la meva relació amb ell es va anar fent més propera. Durant el seu govern em va encarregar organitzar el sector forestal del nostre país i vam engegar un programa interessant.    

Va ser ministre en el seu darrer govern.

Em va nomenar ministre d'Agricultura el juliol del 1973, dos mesos abans del cop d'estat. Era el càrrec que exercia el dia del cop militar. 

Què recorda d'aquells mesos finals de la Unitat Popular? El cop d'estat ja s'intuïa?

Evidentment que sí. Cal recordar que hi va haver un intent d'evitar que Allende assumís la presidència després de les eleccions del 1970. Van arribar a assassinar el comandant en cap de l'exèrcit, general René Schneider, en una operació que delata el paper del poder econòmic i la dreta més dura, i del govern dels Estats Units, aleshores en mans de Richard Nixon i Henry Kissinger. De manera que la possibilitat d'un cop militar ens va acompanyar durant aquells tres anys. I en les darreres setmanes el cop era un fet imminent.     

"Estava al costat d'Allende quan va pronunciar el seu bellíssim discurs final, però amb la tensió d'aquell moment no vaig captar-ne la profunditat"

Vostè és un supervivent de la Moneda. Imagino que ha reviscut aquelles hores moltes vegades. Expliqui'ns com va viure aquell moment.

Com tots els dies, m'estava preparant per sortir cap al ministeri i cap dos quarts de vuit del matí vaig rebre una trucada del meu germà José. Ell aleshores ja no era al govern [havia deixat de ser ministre de Defensa aquell juliol], dient-me que hi havia indicis molt clars que s'estava desfermant un cop militar amb moviments detectats de l'Armada a Valparaíso. Vaig anar al Palau de la Moneda perquè vaig creure que era el que em corresponia, estar al costat del president de la República. Després va arribar el meu germà i vam acompanyar Allende tot el matí. Vam assistir a tots els moviments del president, preocupat per la defensa del palau. Quan els bombardejos de la força aèria van ser imminents, un grup, amb el meu germà José, el ministre d'Exteriors Clodomiro Almeyda i altres ens vam refugiar en un soterrani de la part anterior de la Moneda. Allí vam quedar bloquejats. Estàvem en una oficina que tenia telèfon i a través d'aquest telèfon vam saber de la mort del president. 


Recorda l'última conversa amb Allende?

Són moltes coses. Com que estava bastant a prop, em va tocar escoltar les seves converses amb moltes persones, entre elles molts dirigents dels partits de la Unitat Popular, de l'esquerra radical, que havien impulsat clarament la confrontació, contrariant la política del president. Aquests dirigents trucaven aleshores per telèfon per preguntar què havien de fer. Ja es poden imaginar les respostes que els donava Allende. Després de ser responsables en part del que estava succeint, aleshores trucaven per demanar-li instruccions. Jo estava al seu costat quan va pronunciar el seu bellíssim discurs final.

Quins moments va viure vostè!

Era braç a braç amb ell, que parlava per una ràdio que no havia estat bombardejada, Ràdio Magallanes. Un discurs que jo no vaig dimensionar fins molt temps després. Amb la tensió d'aquell moment no vaig ser capaç de captar les coses que ell estava dient, la profunditat del seu discurs, que una persona davant un pas final pugui pronunciar frases de tanta bellesa.

En el moment de ser detinguts a la Moneda va témer per la seva vida?   

Sobre això, vam fer una anàlisi molt senzilla. Mort el president de la República, que morissin també alguns dels seus col·laboradors o ministres era ja una cosa poc transcendent Al voltant de les quatre o dos quarts de cinc de la tarda, una patrulla militar ens va detenir. El meu germà, que havia estat ministre de l'Interior i de Defensa, va sortir al pas de la patrulla i per sort, el tinent que anava al davant es va quadrar i va dir: "Senyor ministre". Això va destensar la situació. Aquest oficial va trucar al ministeri de Defensa i ens van dur cap allí, on va començar una llarga nit molt negra.   

Després van ser internats a l'illa Dawson. 

Sí. Vam estar tres dies al ministeri i des d'allà ens van traslladar a l'illa Dawson, a l'extrem meridional del país, amb un clima i unes condicions de vida molt extrems. Ens hi vam estar uns set mesos detinguts. Posteriorment, jo vaig ser traslladat a Santiago, al Regiment Buin, que va ser l'època pitjor perquè estava sol, en una cel·la molt petita, subterrània i fosca. Van ser tres mesos més. Va ser sens dubte el moment més dur, pitjor que a Dawson perquè a l'illa la situació era dura, però estava amb amics i companys i això ens va ajudar a mantenir viva l'esperança.      

"L'única manera d'avançar és a través de majories, encara que no sigui amb la rapidesa que voldríem, però que les millores no s'avortin com va passar a Xile"

Quan va viure per darrera vegada el seu germà José?

Va ser el gener del 1974, quan va ser traslladat a Santiago. Tinc viu en la memòria el moment en què l'embarcaven en una nau de l'Armada i ens vam acomiadar. Teníem una diferència d'edat important, 12 anys, i en part em considerava com un fill. Mai oblidaré què va dir-li al comandant del camp de concentració: "Si us plau, tinguin cura de Jaime". Va ser l'últim que recordo.

El seu germà va morir en mans dels botxins de la dictadura.

Ell va estar reclòs a l'Hospital Militar de Santiago, on va ser sotmès periòdicament a interrogatoris i tortures que van anar soscavant-lo. El 15 de març van trucar a la família per dir que havia mort i que anessin a retirar el seu cos. El govern va assenyalar que s'havia suïcidat, però la descripció del suposat suïcidi era ridícula i absurda. El meu germà feia 1'97 metres i, segons ells, s'havia suïcidat penjant-se del seu cinturó d'una barra que estava a 1,60 d'alçada. Tots els peritatges que va fer la policia quan va arribar van desaparèixer, el metge legal que va anar-hi va determinar que clarament allò no era un suïcidi sinó que hi havia hagut intervenció de tercers. Aquest metge va ser acomiadat. 

I com van poder esbrinar la veritat?

Van passar molts anys de conteses judicials. La família no va descansar, especialment la seva dona, buscant la veritat i fa uns cinc anys el seu cos va ser exhumat i sotmès a peritatges del servei mèdic legal. Aquests informes van determinar de manera concloent que les lesions que tenia al coll eren el resultat d'un estrangulament i va descartar la possibilitat d'un suïcidi. 

Com va aconseguir vostè la llibertat?

En la meva darrera etapa a Xile al principi de la dictadura vaig estar en arrest domiciliari. Vaig rebre un missatge molt dràstic d'un excol·laborador del president Allende que havia estat ministre de l'Interior i que tenia vincles amb la cúpula militar. Em va dir que era urgent que marxés del país perquè s'estaven preparant acusacions absurdes i molt severes que em posaven en perill. Aleshores vam activar contactes amb el govern de Veneçuela, que va negociar amb el règim la meva sortida i la d'alguns companys més, i vam sortir cap a Caracas amb la protecció de l'ambaixada veneçolana. Després vaig ser dos anys a Mèxic i dotze a l'Àfrica treballant a Moçambic i Angola en temes d'agricultura.

De l'experiència de la Unitat Popular, quines lliçons n'ha d'extreure l'esquerra? 

Hem de situar la Unitat Popular en el context de l'època. Existeix la tendència de col·locar els fets del passat en el context actual. En aquells temps, Xile era un país amb un nivell de pobresa altíssim, amb indicadors extrems de mortalitat infantil, amb desocupació i una gran dependència de les grans multinacionals nord-americanes, especialment en la mineria. Avui parlar de l'imperialisme nord-americà té una connotació molt diferent de la que tenia al Xile del 1970. Aquell imperialisme havia derrocat a diversos governs de l'Amèrica Llatina i fins i tot havia envaït països com Guatemala o Panamà gràcies a personatges com Kissinger. Amb la Unitat Popular es van fer molts progressos. Però per mi, el més valuós és que el poble de Xile es reconegués en els seus drets i la seva dignitat, que comprovés que la seva veu tenia possibilitats de ser escoltada.
    

"Els informes mèdics van determinar que les lesions que tenia el meu germà al coll eren el resultat d'un estrangulament i va descartar el suïcidi"

Quins errors s'ha d'evitar repetir?

Internament, hi va haver un sector important de la Unitat Popular, sobretot del Partit Socialista, el meu partit, que pensava que una minoria política podia produir transformacions d'aquest calibre sense entendre que en una democràcia l'única manera d'avançar és a través de majories, sobretot en el legislatiu, que permetin que les coses avancin. Encara que no sigui amb la rapidesa que un voldria, però que avancin. Que no s'avortin com va passar a Xile. Al meu partit, jo no tenia en aquell temps una influència significativa. Així com assumeixo amb immens dolor que no hàgim estat capaços de protegir i defensar els veritables propòsits del govern del president Allende, de fer grans transformacions aferrats a la llei i a la Constitució, altres sectors van posar entrebancs permanents als propòsits d'Allende. 

I com veu ara la situació de Xile, amb el govern de Gabriel Boric?

És una situació molt complexa. Tenim un govern al qual jo dono suport, naturalment, un govern generat per un moviment de gent molt jove, amb alguns trets similars a Podem, amb una inexperiència i manca de paciència que ha generat molts problemes. Malauradament, les situacions es repeteixen. El govern està en minoria en les dues cambres i no aconsegueixen entendre que s'ha de negociar, que s'ha de cedir en algunes coses. Sembla que això s'està produint ara. Van entrar al govern figures de centreesquerra, socialdemòcrates, entre elles la meva neboda, que estan intentant que el projecte de Boric tingui èxit. Davant hi tenen una dreta recalcitrant. No tota, però sí el sector dominant, amb trets molt similars als temps del cop d'estat. Hi va haver un procés constituent anterior. 
 
Allò no va fructificar.

No, va naufragar perquè una minoria d'extrema esquerra va pretendre refundar el país amb una nova Constitució, que va tenir un rebuig immens per part de la ciutadania. I ara estem davant un perill oposat, amb un projecte constitucional d'involució elaborat per la dreta. I si aquest projecte es rebutja ens haurem de quedar amb la Constitució actual.

Amb el que ha viscut vostè, ha conegut el pitjor i el millor del gènere humà.

És així. Els episodis dramàtics que hem viscut han fet aflorar els pitjors instints de l'ésser humà. També vaig veure com molts dels membres de l'oposició més obcecada a Allende van saber superar aquesta posició i contribuir a una aliança de centreesquerra, Concertació Democràtica. Allà hi havia democristians i socialistes que vam governar Xile més de vint anys i que ningú dubta que ha estat l'època de major progrés del nostre país en tota la seva història.

"Dono suport a Boric, que té alguns trets similars a Podem, però la inexperiència i manca de paciència han generat problemes. Malauradament, les situacions es repeteixen"

En els moments més infernals, quan estava a l'illa Dawson o al Regiment Buin, va viure també moments de compassió o de solidaritat?

És un tema interessant aquest. A l'illa Dawson tenien el control les diverses branques de les forces armades. L'Armada sempre ha representat els sectors més conservadors. L'exèrcit de terra, malgrat tenir Pinochet al davant, tenia unes característiques molt especials. Els soldats que ens custodiaven, que estaven fent el servei militar, eren la immensa majoria socialistes o comunistes. Quan estaven sense els seus caps i nosaltres fèiem treballs forçats, teníem una relació de molta proximitat, fins i tot de confiança. Alguns no tenien problema per deixar-nos les armes. Jo no ho vaig fer, però alguns companys fins i tot van fer punteria amb les armes dels soldats. Alguns havien hagut de participar en afusellaments. Evidentment que amb la direcció del camp la relació era molt més dura. Pretenien doblegar-nos. Passat un temps, la nostra situació era coneguda i hi havia hagut iniciatives de la Creu Roja i de parlamentaris d'altres països. La nostra vida semblava segura, però volien ferir-nos amb un tracte indigne. La gran diferència estava entre els soldats i l'alta oficialitat.


Va conèixer el general Pinochet?

Abans del cop, no el coneixia. Només el vaig conèixer superficialment recuperada la democràcia, quan ell va continuar durant uns anys com a comandant en cap de l'exèrcit. En algunes cerimònies, érem veïns ja que hi coincidia com a ministre. Però jo mai hi vaig parlar i tampoc ell a mi. Em vaig veure obligat a donar-li la mà en una ocasió, al Club Militar. Puc dir que, amb anterioritat al cop, ell va ser una persona molt obsequiosa amb el meu germà quan era ministre de Defensa. Ho era en un grau poques vegades vist en el món militar. Anava a casa seva amb regals per als nens i li feia tota mena d'homenatges. 

Va dissimular molt bé.

Cal tenir en compte que Pinochet no va estar en la conspiració, s'hi va afegir 48 hores abans. En la gestació del cop hi ha el món civil i l'ambaixada dels EUA, així com els sectors més durs de l'Armada i la força aèria, i alguns de l'exèrcit. Però Pinochet només va accedir a participar-hi 48 o 72 hores abans. Sostinc que era un home que, si el cop hagués fracassat, s'hauria posat al costat d'Allende. Era d'una ambició enorme i encara més la seva dona. Quan va veure que el cop era irreversible, va signar el famós document que li envia l'almirall Merino a casa.    

Amb la democràcia recuperada, vostè va ser ministre amb Aylwin i Frei, que havien estat aquests opositors a Allende als que es referia.

Aylwin va ser líder del Partit Demòcrata Cristià i fou un gran adversari d'Allende, però va ser governar des de la comprensió que des de les posicions pròpies en minoria no es pot aspirar a fer grans canvis. Va ser un gran aliat del Partit Socialista, amb qui va governar, en una línia que va seguir amb els presidents Frei i els socialistes Ricardo Lagos i Michelle Bachelet.

Vostè és fill de pare català. 

Sí, el meu pare era originari del municipi de Tremp, del poble de Suterranya, un lloc preciós, avui malauradament quasi despoblat, que he visitat moltes vegades. 

Com va anar a parar a Xile en Josep Tohà Soldevila?

Per la situació d'enorme pobresa que es vivia en aquell moment, cap al 1919, al Pallars i que va fer que decidís amb alguns dels seus germans de buscar noves oportunitats a Amèrica Llatina. Van viatjar a l'Argentina, on van estar uns anys, van arrendar una terra i van aconseguir alguns estalvis. Això li va permetre, junt amb un altre germà, viatjar a Xile i establir-se a Chillán, on va anar progressant fins a arribar a tenir una situació raonablement còmoda. L'important és que el meu pare, sense haver mantingut contactes amb cap moviment polític, sempre va ser un ferm defensor de les idees progressistes. 

"Catalunya sempre ha lluitat pels seus drets i ara torna a estar en el centre de les grans decisions de la política espanyola"

Era un home amb sensibilitat social?

Sí. Sempre va ajudar els candidats de l'esquerra i el centreesquerra, en particular a Allende, tot i que mai va pertànyer a cap partit. El pare va ser el fundador del Centre Republicà Espanyol. En les seves activitats comercials [tenia una fàbrica de cervesa i gel], després de la Guerra Civil, va tenir com a col·laboradors molts refugiats republicans.
 
A casa es parlava català?

Molt poc. El pare parlava català amb els seus germans i amb poca gent més. El meu germà José sí que va parlar una mica el català, però jo l'únic que podria dir en català seria tararejar alguna lletra de Serrat.     

Ha seguit la política catalana dels darrers anys?

Sí, per descomptat. Sobretot en els darrers anys, que han estat tan complexos i que, d'alguna manera, representen el que ha estat Catalunya en la història d'Espanya. Catalunya sempre ha lluitat pels seus drets i ha estat el motor social, econòmic i polític d'Espanya. I avui, el paper de Catalunya recupera pes a propòsit de la formació del nou govern espanyol i hi tindrà un paper fonamental. Així és que Catalunya torna a estar en el centre de les grans decisions de la política espanyola. 

"Els progressistes conseqüents han de fer que els avenços succeeixin més que la proclamació de consignes"

De l'experiència de la Unitat Popular a Xile, què podrien aprendre els polítics catalans? 

Quan es representen valors polítics i socials que són un avenç, de progrés, s'ha de privilegiar que les coses succeeixin. Potser de manera més lenta del que un voldria. Que les coses no es quedin amb crides altisonants, que no es quedin en el discurs per obtenir rèdits a curt termini. Els progressistes conseqüents han de fer que els avenços succeeixin més que la proclamació de consignes, per a la qual sempre hi ha una gran competència per veure qui és més audaç. Jo penso que l'important és que les coses vagin succeint i que la gent vagi guanyant cada vegada millors condicions de vida. Però no soc ningú per donar consells a Catalunya.

Altres notícies que et poden interessar