Tremp 1980: l'atracament del paquet bomba, l'estufa i la plastilina

Tremp, dijous 20 de març de 1980. La capital del Pallars Jussà es desperta en plena jornada electoral. Dia històric. Són les primeres eleccions al Parlament de Catalunya des de la Segona República, que donaran la victòria a Jordi Pujol i Convergència i Unió, però també un diputat del Pallars, el trempolí Miquel Verdeny i Enrich.

Aliens encara a aquests resultats, a les vuit del matí els trempolins comencen a acudir al col·legi electoral per escollir els seus diputats 48 anys després. A la mateixa hora, el director de la Caixa de Pensions de la ciutat, Marcel·lí Iglesias, es disposa a sortir de casa per obrir l'oficina, situada al número 11 de la rambla Doctor Pearson, a pocs metres del seu domicili.
 
Normalitat aparent, el director sempre fa el mateix recorregut a peu. Aquesta vegada, però, en pic surt del portal, un home l'aborda i l'encanyona amb un revòlver. Sense temps a reaccionar, li col·loca una argolla a la mà, de la qual penja un petit paquet. El desconegut l'adverteix que és una bomba, i que explotarà en 10 minuts. A continuació, li dona unes instruccions per escrit: ha d'entrar a la sucursal, obrir la caixa, endur-se'n quatre milions de pessetes i anar fins al lloc on l'home l'estarà esperant.

L'empleat, paralitzat per la por, acata les ordres. Marcel·lí Iglesias recorda en aquell moment les morts violentes, un parell d'anys abans, de l'empresari José María Bultó i de l'exalcalde franquista de Barcelona Joaquín Viola. Tots dos van ser assassinats amb el mateix procediment: una bomba enganxada al pit i una demanda de diners milionària que no s'arribaria a satisfer. Ell, pensa, no vol córrer la mateixa sort. 
 
Després d'agafar els diners, es dirigeix al lloc pactat amb l'home. Aquest agafa el paquet bomba, torna a programar el petit temporitzador que té incrustat, i l'endarrereix. Tot seguit, l'obliga a pujar al seu vehicle i surten de la ciutat direcció Lleida. Arriben a Balaguer, i prop de l'ermita del Sant Crist, el desconegut fa baixar el director del banc, li treu la manilla i se'n va. Afortunadament, l'atracador no l'ha ferit, s'ha comportat de manera educada i fins i tot han estat tot el trajecte conversant política. "Quin atracador més estrany", devia pensar Marcel·lí Iglesias. 
 

La prova està a l'estufa

Salàs de Pallars, dimecres 16 d'abril de 1980. La plaça del Mercat està completament acordonada per efectius de la Guàrdia Civil. Alguns d'ells entren i surten d'un bloc de pisos que fa cantonada amb el carrer Sant Pere. Al supermercat que hi ha sota l'edifici, un client informa la botiguera que han detingut un jove que feia setmanes que no se'l veia pel poble. El seu nom: Antonio Pellicer Guinart.

Pel poble diuen que podria ser l'atracador que 25 dies abans s'ha endut una gran quantitat de diners de La Caixa de Tremp. "Aquell noi ha fet això?", pregunta la botiguera, mig sorpresa mig foteta. Certament, la seva reacció no està pas fora de lloc, ja que qui coneixia aquell jove, baixet i una mica somiatruites, poc es podia imaginava que seria capaç de cometre una acció semblant.
 
Però així és. Antonio Pellicer Guinart, de 28 anys i natural de Riudoms (Baix Camp), és l'autor de l'atracament i del segrest de Marcel·lí Iglesias. Ara bé, com ha pogut descobrir la Guàrdia Civil qui havia robat prop de quatre milions de pessetes d'un banc de Tremp? La resposta es troba en una vella estufa de llenya de l'edifici de Salàs on residia Pellicer.

Pocs dies després de l'atracament, un militar que vivia al mateix bloc es fixa en aquella estufa, situada al replà de l’escala, i l’obra encuriosit. A l’interior, el capità Fernández Lega troba dos objectes que el deixen astorat: una pistola i una perruca. Ràpidament, ho explica a A.M., també militar i veí de l’immoble, que quaranta-tres anys després confirma els fets a Pallars Digital.

La curiosa troballa és comunicada ràpidament a la Guàrdia Civil, que comença a lligar caps i a relacionar l’antic inquilí del pis amb l’atracament de la Caixa de Pensions de Tremp. Després de tenir proves suficients, procedeixen a la detenció d’Antonio Pellicer. En total, li comissen dos pistoles, un revòlver de fogueig, dos perruques i, segurament el fet més rellevant, el paquet que es corresponia amb l’explosiu que va col·locar al canell de Marcel·lí Iglesias.
 
La Benemèrita descobreix, però, que la suposada bomba en realitat està feta de plastilina i filferros. Durant el judici, Pellicer va declarar que "amb la rapidesa amb què vaig actuar, sabia que [Marcel·lí Iglesias] no tenia per què pensar si era o no de veritat l’artefacte" La trampa, sense dubte, va ser efectiva. La Guàrdia Civil també aconsegueix recuperar 2.340.000 de pessetes del botí. En menys d’un mes, l’atracador ja se n’havia gastat 1.010.000. Què havia fet Pellicer Guinart des del 20 de març i on s’havia amagat?

Segons la seva versió, després del robatori, va guardar part del botí a casa d'uns amics de Riudoms, i va deixar una nota que deia "Nois, tot ha anat bé". Posteriorment, Antonio Pellicer viatja a París -on s'allotja en un hotel de dos estrelles- i després se'n va a Portugal. Entre els desplaçaments i alguns articles i peces de ceràmica que compra, diu, es gasta un milió deu mil pessetes.
 

El judici

Si en aquest punt de la història les peculiaritats del cas -i del detingut- ja són notòries, durant el judici que se celebra un any després, el març de 1981, l'episodi adquireix ja un to ratllant en la tragicomèdia. Després d'enviar una carta de disculpa al director del banc des de la presó -"per la mala estona que li devia fer passar"-, Pellicer compareix davant l'Audiència de Lleida. La Fiscalia li demana sis anys de presó per robatori i 10 anys i un dia per detenció il·legal.

La principal pregunta que plana sobre la ment del jutge, l'acusació i tot el públic assistent és què en volia fer l'acusat dels diners robats a la Caixa de Pensions de Tremp? Què va motivar a un home -aparentment normal, però sí amb antecedents- atracar un banc? Per drogues? Per deutes? Els dubtes, però, queden esclarits quan l'acusat respon amb sinceritat i amb tota mena de detalls a les preguntes del ministeri fiscal.
 
Antonio Pellicer relata que havia treballat en una companyia d'assegurances, on havia obtingut una plaça per mitjà d'oposicions. Posteriorment, havia realitzat diversos treballs agrícoles a Salàs de Pallars, i fins i tot havia cursat estudis d'arquitectura tècnica. A continuació, explica com va planejar l'atracament. La idea li va sorgir 15 o 20 dies abans. Prèviament, havia estudiat els moviments de la persona que obria el banc cada dia, suposant-se que era el director, i després només va necessitar el llistat de telèfons per saber-ne el seu nom.

Però l'acusat encara no aclareix per quin motiu volia els diners. No és fins que la defensa li ho pregunta, que Pellicer deixa anar la bomba -aquesta sí, de veritat- que deixa tota la sala muda i amb un pam de nas. Amb els prop de quatre milions de pessetes, el jove tenia la intenció de muntar una explotació ramadera a Esterri d'Àneu. 
 
Ningú dona crèdit. "O bé ens pren per idiotes o bé és un autèntic somiatruites", deuen pensar tots. Tanmateix, un altre acusat del cas, Javier Bonet, amic de la infància de Pellicer i detingut -juntament amb la seva parella- al pis de Riudoms, ratifica aquesta versió. "Un dia em va comentar la possibilitat de comprar una finca molt gran a Esterri d’Àneu i per obtenir els diners em va parlar de demanar un crèdit o bé de fer un atracament, a la qual cosa vaig contestar que molt bé, perquè creia que allò de l’atracament anava de broma", declara.

La tesi de l'atracador somiatruites, doncs, pren consistència. Bonet explica que tenia l'acusat "per una bona persona, un home normal, tot i que una mica idealista, i que tenia molts projectes i il·lusions". Diversos testimonis que van conèixer Pellicer ratifiquen anys després aquestes característiques a aquest diari.
 

«No estic malament del cap»

Això és que exclama Pellicer davant del jutge. De fet, s'ha negat a sotmetre's a qualsevol prova per estudiar la seva personalitat. Diu que d'alteració mental no en té cap. El psiquiatre que assisteix al judici, senyor Pigem, ho confirma. "El processat reconeix que ha delinquit i, per tant, demana que se li apliqui la llei", exposa. El qualifica, a més, com una persona "amb un coeficient mental normal superior".

El psiquiatre alerta, però, que l'únic anormal que troba és la normalitat amb què actuava, i assenyala que té "un afany d'aventura". A més, assegura que el relat dels fets tan detallat s'explica perquè "se sentia orgullós de la seva obra, com si es tractés d'un artista". Al seu torn, l'advocat defensor, Primitivo Borjabad, planteja: "Si una persona normal llença la carrera i el treball per la finestra i se'n va a delinquir, la resta que som?". La pregunta queda a l'aire. Defensa -contradient el seu client- que Pellicer té les facultats mentals alterades, la qual cosa seria un atenuant de cara a la condemna.
   

La sentència

Finalment, Antoni Pellicer Guinart és condemnat a quatre anys i sis mesos de presó menor per un delicte de robatori amb intimidació, i a 10 anys i un dia de reclusió major per detenció il·legal. A més, se'l condemna també a indemnitzar la Caixa de Pensions amb 1.010.000 pessetes, la quantitat que s'havia gastat després de l'atracament. Al seu amic, Javier Bonet, com a encobridor del delicte, se l'imposa una multa de 40.000 pessetes, mentre que el tribunal absol la seva parella. Així mateix, si Pellicer no pot pagar la indemnització per insolvència, ho haurà de fer ell.

Gairebé 9 anys després, el Reial Decret 263/1990 del 23 de febrer indulta el protagonista d'aquesta història tragicòmica. Dos mesos després de la sentència de Lleida, l'Audiència de Barcelona també l'havia condemnat per un altre atracament, i quatre anys més tard, per un nou delicte de robatori comès anys abans. L'autor de l'atracament del paquet bomba, de la perruca i la plastilina, quedava lliure. Malauradament, es desconeix on para actualment aquest personatge -o si encara és viu-, considerat per alguns com un boig i per altres com un il·luminat. 

 

---

  Col·labora!

Aquest article ha estat redactat gràcies a la recerca, el treball i l’esforç de periodistes. Si valores la nostra feina, ara pots donar suport al projecte:

 Fes clic aquí per veure tots els reportatges de Pallars Digital