L’any 1936, a Tírvia i Isona, com a la resta del Pallars, ningú pensava que la guerra podia arribar fins a la porta de casa seva. El conflicte, sorgit arran del cop d’estat del 18 de juliol, semblava molt llunyà. Si bé les trinxeres no es podien albirar, la violència també havia fet acte de presència. Les enveges i els odis, principalment, però també el fanatisme, van causar moltes morts innocents.
Tanmateix, les bombes i les trinxeres finalment van arribar. L’abril de 1938, l’exèrcit franquista entrava al Pallars i establia una línia de front al llarg del riu Noguera Pallaresa. Mentre els principals nuclis com Tremp, la Pobla de Segur, Sort o Esterri d’Àneu eren ocupats per les tropes revoltades, d’altres quedaven al bell mig del foc creuat dels dos bàndols.
Imatge de Tírvia abans de la guerra. Foto: ACPS
Tírvia i Isona van ser els exemples més clars, i els que, en darrera instància, pagarien més cara la seva ubicació. El primer, situat l'encreuament de tres valls, era un nus estratègic per a les tropes republicanes, que podien connectar amb la rereguarda, a Sant Joan de l'Erm. El poble, rodejat de muntanyes ocupades pels franquistes, oferia un blanc fàcil per a l'artilleria. Isona, per la seva banda, també era molt pròxima al front i un lloc de vital importància per a les comunicacions en aquest indret, encara controlat per l'Exèrcit de la República.
Els habitants de Tírvia van ser evacuats. Molts van decidir marxar a França, a Andorra o a cases de parents en altres pobles de la comarca, fora de l'abast de les bombes. Mentrestant, els carrers de la població es van convertir en autèntiques trinxeres, mentre les cases eren ocupades i espoliades pels soldats. Les bateries d'artilleria franquista, situades a Arnui (sobre Llavorsí) van bombardejar el poble en diverses ocasions. El més important va tenir lloc el 16 de setembre.
Tírvia destruïda l'any 1940 i imatge del poble en l'actualitat. Foto: ACPS / TGE
Es calcula que en cada ocasió van caure uns 80 projectils. Les bombes van provocar un incendi que va arrasar la pràctica totalitat del poble. Dels 174 edificis que hi havia abans de la guerra, 65 van quedar completament destruïts i els altres van patir danys superiors al 50%. En total, el 90% de Tírvia va quedar en ruïnes.
Per a més inri, la propaganda franquista va atribuir la destrucció de Tírvia a un incendi provocat pels republicans que es batien en retirada, tal com havien intentat fer creure un any abans amb el bombardeig de Gernika. Els habitants d'aquest petit poble del Pallars Sobirà no només van perdre les seves cases, sinó també les collites, el bestiar i, en definitiva, els seus mitjans de subsistència.
Mesos enrere, entre els dies 5 i 6 d'abril de 1938, Isona ja havia patit els primers bombardejos. Amb la població civil ja evacuada, els primers tres projectils van caure prop de l'actual plaça del Bisbe Badia. Des d'aleshores, i fins al mes de desembre, el 75% de la vila va quedar destruïda sota el constant foc enemic, especial el centre urbà.
A tall d'exemple, entre 12 i 13 cases de la plaça de l'Ajuntament estaven enrunades; 10 cases més, situades entre la plaça i la carretera d'Artesa a Tremp, també van ser víctimes de les bombes. En total, uns 1.982 metres quadrats de vivendes d'Isona van ser arrasats.
Diverses cases d'Isona destruïdes. Foto: Front del Pallars
Aquests no van ser, però, els únics edificis que patirien les conseqüències dels bombardejos. La casa de correus, el servei de telègrafs, la caserna de la Guàrdia Civil, l'església, l'ermita de la Posa, la rectoria i la xarxa de clavegueram i d'aigua també van quedar inutilitzats. Malauradament, Isona no seria l'únic poble de la Conca Dellà que pagaria cara la seva proximitat al front: Benavent, Conques, Figuerola, Orcau i Sant Romà també van quedar molt malmesos.
El Servicio (després Dirección) Nacional de Regiones Devastadas y Reparaciones va ser un organisme creat pel bàndol franquista abans d'acabada la guerra, l'any 1938, per reconstruir els pobles de les zones que anaven sent "alliberades". Tírvia i Isona, pel seu grau de destrucció, va ser els únics pobles del Pirineu on Regiones Devastadas va actuar. De fet, Tírvia fins i tot va passar a ser Pueblo adoptado por el Caudillo. Sense dubte, una gran dosi de propaganda pel nou règim.
Tírvia, poble adoptat pel Caudillo. Foto: Viquipèdia
Les primeres tasques van consistir en enderrocar aquelles cases que ja no es podien salvar i amenaçaven de caure. A Tírvia, 156 persones estaven sense llar mentre que unes 180 vivien en habitatges en molt mal estat. Pel que fa als serveis públics, eren gairebé inexistents: l'ajuntament, l'església i les escoles, entre d'altres, havien quedat pràcticament arrasades.
El procés de reconstrucció de Tírvia encara és ben visible actualment. A la plaça de l'Ajuntament, un dels llocs més castigats pels bombardejos, es pot apreciar la diferència en l'arquitectura i la manca de respecte per l'estil constructiu pirinenc. Així, mentre que les cases de la part baixa encara conserven l'arquitectura tradicional de la zona, les que es van construir a partir dels anys 40 són més baixes, i l'emblanquinat de les façanes més aviat evoca les construccions de l'interior de la Península que no pas del Pallars.
El nou ajuntament i la rectoria també plasmen aquesta estranya barreja d'estils, fruit de l'estalvi de recursos i de la pressa per canviar la imatge del poble. L'objectiu no era restaurar, sinó imposar una nova arquitectura. Un altre exemple el trobem a l'església romànica de Sant Feliu, del segle XI.
Casa Barram, a Tírvia, encara conserva els impactes de projectils a la façana. Foto: TGE
En un principi havia de ser reformada, però una tempesta l'abril de 1942 va provocar que el temple s'enfonsés completament, havent-lo de construir des de zero. Mentrestant, d'altres projectes previstos com la caserna de la Guàrdia Civil o les cases dels mestres mai es van dur a terme per manca de diners. Si bé el poble va patir una rentada de cara, l'excepció és Casa Barram, on encara es poden veure els impactes dels projectils a la façana.
En el cas d'Isona, les reconstruccions més importants van tenir lloc a la plaça del Bisbe Badia, on es va ubicar la rectoria i el nou ajuntament, construït amb la nova arquitectura "imperial", i que ocupa un lloc preeminent. D'altra banda, també es van bastir les cases del carrer Sant Vicenç per als agricultors. Ara bé, tot i ser ben rebudes, les obres no van solucionar la manca d'habitatge existent al poble.
La plaça de l'Ajuntament de Tírvia i l'església reconstruïdes. Foto: AHL
Regiones Devastadas també va reconstruir el forn, les escoles, el dipòsit d'aigua o el transformador d'electricitat. En el cas d'Isona, la reconstrucció sí que va comportar una certa modernització, com per exemple amb l'abastament d'aigua o la xarxa de clavegueram. Mentrestant, l'església, malgrat no quedar massa malmesa, també es va ampliar. El nou temple, d'estil neogòtic, va ser projectat per l'arquitecte Gabino Lagarriga, sent la darrera actuació que es va dur a terme a Isona.
L'Ajuntament d'Isona, construït amb el nou estil "imperial" del règim. Foto: AHL
Aquest article ha estat redactat gràcies a la recerca, el treball i l’esforç de periodistes. Si valores la nostra feina, ara pots donar suport al projecte:
Mostra el teu compromís amb Pallars Digital.
Subscriu-te al diari per només 3€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.
