Diumenge, 24 de novembre de 2024
L'Entrevista

Josep Rosell: «La millor escenografia d'una pel·lícula és la que no es nota»

Conversem amb l'escenògraf i director d'art trempolí, professional amb una llarga trajectòria i reconeixements dins el món del cinema

Tomàs Garcia Espot Tremp | 27 de gener de 2024 a les 07:33
L'escenògraf i director d'art Josep Rosell, a Tremp | TGE
Josep Rosell Palau (Tremp, 1950) ja està jubilat, però com és costum en la seva generació de prolífics amics i intel·lectuals pallaresos, continua més actiu que mai. La darrera pel·lícula en què ha participat com a director d'art -El mestre que va prometre el mar- li ha valgut una nova nominació, en aquest cas als Premis Gaudí.

Però Rosell no és amant de catifes vermelles ni de gales pomposes, i desconfia de les acadèmies i les seves votacions a porta tancada. Per a mostra un botó: l'any 2007 no va anar a recollir el premi Goya a la Millor Direcció Artística per L'Orfenat. Ni altars, ni floritures. "La millor escenografia és la que no es nota", Rosell dixit.
 
- Les nominacions i els premis són importants, però per a tu no ho són tot, oi?

- Tenir un Goya, un Oscar o un Gaudí pot representar un valor real, econòmic o social, però profund? Aquella pel·lícula que serà premiada és la millor pel·lícula que s'ha fet respecte a la direcció d'art, per exemple? Tindrà el millor actor? No ho sé si és veritat, això.

- Quan et van donar el Goya, per què no vas anar a la gala?

- Quan em van nominar les cinc vegades anteriors tampoc hi vaig anar.

- No ets massa amant del glamur d'aquests actes.

- Gens. A mi l'alfombra vermella m'interessa molt poc.


- Vas posar l'estatueta en una estanteria del Bar Roure de Gràcia.

- Va ser idea del mateix amo del bar, que era amic meu. Jo vivia a la Riera de Sant Miquel i era el bar de sota de casa. Quan em van donar el Goya ell va dir: "baixa'l que el veure'm". I es va quedar allà cinc anys o sis.

- El mestre que va prometre el mar ha agradat força. Tu quina valoració en fas?

- És una pel·lícula que està bé. A mi m'agrada molt la història, és molt potent i està ben feta. I funciona molt bé, especialment a nivell de taquilla i de públic, i això també és molt important donar-li un valor. El cine es fa perquè el vegi la gent. Si fem cinema perquè no el vegi ningú, perquè el vegin quatre amics, doncs té poc interès.

 
- Com ha estat treballar amb tres pallaresos més (Albert Val, Maria Armengol i Ivan Caelles)? Els coneixies?

- A l'Albert Val no. Havíem coincidit en alguna pel·lícula, però ell treballava (i treballa) en el món del guió, que és anterior al de la producció, on treballo jo. Sí que coneixia a la Maria Armengol; quan ella era ajudant havíem fet potser vuit, 10 ó 15 pel·lícules plegats. 

- Fa poc l'alcaldessa de Tremp, Sílvia Romero, va dir que mai es farien suficients pel·lícules sobre la Guerra Civil. Què n'opines?

- Segurament estic d'acord amb la Sílvia. Sobre la Guerra de Successió dels americans quantes pel·lícules s'han fet? Milers. Sobre la Segona Guerra Mundial? Centenars. Sobre Roma i les guerres púniques? Centenars. Les guerres són moments de conflicte social i explicar-los forma part del drama, i el cine és drama. La memòria possiblement tanca més ferides que no pas les obre. Si no tens memòria, no tens res.
 

Josep Rosell, en una foto recent a l'estudi de Ràdio Tremp. Foto: TGE


- Què ha de tenir l'escenografia d'una pel·lícula perquè sigui atractiva?

- És difícil, però segurament la millor escenografia d'una pel·lícula és la que no es nota. Si tu surts del cinema i dius "una pel·lícula collonuda, la fotografia és el que més m'ha agradat", malament. La pel·lícula ha de ser millor que tot el que l'acompanya. La fotografia, l'escenografia, els actors... tot acompanya la pel·lícula. 

- Mirem una mica enrere. Com entres en contacte amb el món del cinema?

- Quan vaig acabar el Batxillerat em vaig matricular a Filosofia i Lletres, però mai vaig anar a cap classe. I després em vaig matricular a l'Escola EINA i tampoc la vaig acabar. Després vaig anar a París, on hi havia el meu cosí, Benet Rossell, un artista plàstic. M'hi vaig estar sis mesos perquè havia de fer la mili a Madrid.

«Explicar les guerres forma part del drama, i el cine és drama»
 
- Allà coneixes al director de cinema Francesc Betriu.

- El meu cosí també hi era per escriure un guió amb el Paco Betriu. Jo estava a la Companyia d'automòbils i em podia escapar amb el meu jeep Willys -com els de la guerra de Corea- i anava a veure al Benet. I així el vaig conèixer.

- I amb ell participes en la teva primera pel·lícula, Fúria española (1975).

- Jo era molt cinèfil i veia molt cinema espanyol, del que avui se'n diu espanyolades. M'agradava molt. Un any i mig després d'acabar la mili, Paco Betriu ve a Barcelona a rodar Fúria española. El director d'art era el Benet i em van cridar per preguntar-me què volia fer. Jo no sabia que al cinema hi havia una divisió del treball tan específica. El que tenia més a prop era el departament de decoració perquè havia estudiat a l'Escola EINA.

- Com era fer cinema durant el Franquisme? A Fúria española li van passar molt la tisora.

- Li van tallar 10 minuts. Com moltes pel·lícules de l'època, va patir la censura. En total, 21 talls

 
- Un fragment que no van censurar és un curiós moment on un guia turístic parla de l'estàtua de Colom i diu: «...el almirante Cristóbal Colón, natural de Tremp, província de Lérida» [Al vídeo, minut 29:36]. De qui va ser obra això?

- Això al guió no hi és! Suposo que es va afegir a postproducció perquè és una veu en off. Em sembla que és un homenatge del Paco Betriu al Benet, i potser també a mi. També és un homenatge a Tremp, tenint en compte que el director (Paco Betriu) era d'Organyà. D'alguna manera reivindicava que molts o alguns de nosaltres érem lleidatans.

- L'any 1981 participes en un altre film, El vicari d'Olot, de Ventura Pons, mort recentment. Com recordes aquell rodatge?

- En tinc molts records prou curiosos. Per un costat, en aquella època s'havien consituït dos cooperatives de cinema, Cop-Nou -que era la nostra-, i Germinal Films. Sorgien com a dos extensions dels sindicats Comissions Obreres i la CNT. Jo era de CCOO. 

La pel·lícula va ser produïda per Josep Maria Forn, però no tenia prou diners per fer-la. Ens van demanar a les dos cooperatives que hi participéssim aportant el 50% del sou. És un fet prou curiós i interessant. Avui en dia ningú es planteja fer una cooperativa per fer una pel·lícula. S'ha perdut. Potser la indústria té unes altres mirades...

 
Jo m'ho vaig passar molt bé. Amb el Ventura m'hi vaig entendre perfectament bé, i amb l'Enric Majó, ja no cal dir-ho. I amb tots els personatges: Núria Feliu, Rosa Maria Sardà, Pere Tàpias, Mary Santpere... no t'ho pots ni imaginar.

A la pel·lícula es fa un congrés de sexualitat catòlica. Vam pintar unes pancartes que possiblement avui es criticarien molt. Una deia: "Juntarse mucho es bueno pero correrse es mejor". Ara segurament ens la prohibirien on ens la farien treure.

- Quin director de cinema t'ha marcat més?

- Paco Betriu i Vicente Aranda. Amb Aranda és amb qui he tingut una carrera més llarga. Amb Betriu, per raons de la indústria, només vam fer cinc pel·lícules i després jo vaig anar a Madrid. Però vam continuar sent molt bons amics. Els dos em van marcar i ensenyar molt. Els directors m'han ensenyat l'ofici. Jo no vaig anar a cap escola de cinema.

«El cinema és literatura»
 
- De quina pel·lícula et sents més orgullós?

- És com si li preguntes a un pare que té quatre fills quin s'estima més. Si ho enfoquéssim d'una altra manera, et diria que a la primera pel·lícula de la meva vida, Fúria española, li tinc un especial afecte i valoració. És una gran pel·lícula, i a més l'he tornat a veure fa poc a la Filmoteca de Catalunya, i sense els talls de la censura.

Després, si vaig mirant les pel·lícules de l'Aranda, m'interessen moltes, per no dir totes. Mira, m'interessa molt una pel·lícula seva que a ningú li agrada que és La mirada del otro. És d'una valentia tremenda, que sap passar una línia vermella i explicar la vida des d'una altra mirada. I aquesta valentia em va agradar, tot i que no sigui la millor pel·lícula de l'Aranda. També hi ha Amantes, IntrusoLa pasión turca, una pel·lícula estupenda, o Libertarias... I si deixem el Vicente Aranda, podríem parlar de La lengua de les mariposas, o fins i tot El mestre que va prometre el mar.
 
- Vas ser un dels impulsors del festival Mostremp. El Pallars és terra de cinema?

- El món és terra de cinema. A tot el món hi ha històries per fer cinema. Fer un festival de cinema no és fàcil.

- Quina escenografia triaries per rodar una pel·lícula al Pallars?

- Jo sense un guió no sé treballar. I després es necessita algú que l'interpreti, que és el director. Llavors entro jo. I jo puc opinar o puc proposar que per explicar allò que vol explicar el director ens n'anem al Foradot. Però és igual dir el Foradot o el Barranc de Finestrelles. Per triar un lloc primer necessito una història. No existeix l'espai sense història. No existeix un actor, primer existeix el personatge.

- Tens una pel·lícula preferida?

- No la tinc, però te'n diré una: El apartamento.

- I ja l'última: què és el cinema per a Pep Rosell?

- El cinema és literatura.



 
  Col·labora!

Aquesta entrevista ha estat redactada gràcies a la recerca, el treball, el temps i l’esforç de professionals periodistes. Si valores la nostra feina, ara pots donar suport a Pallars Digital:



 Fes clic aquí per veure totes les entrevistes de Pallars Digital


Altres notícies que et poden interessar







 

Mostra el teu compromís amb Pallars Digital.
Subscriu-te al diari per només 3€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Subscriu-t'hi

Participació