El petó celta, el potxó gal

Senyor director,
 
Una d'aquelles frases típiques per als turistes que arriben a Irlanda és "Póg mo thoin". És allò tant conegut de fes-me un petó al cul... en fi, d'aquí surt el nom del conjunt musical The Pogues. És una dita estesa per totes les llengües i cultures, algunes de forma molt semblant, i d'altres vés a saber. Sigui com sigui, el to provocatiu de la frase vol desvetllar instints força amagats o desconeguts. No només en qui ho diu, sinó també en el receptor del missatge. Una comunicació de vegades poc clara o estranya, i que de fet, ens porta a reconèixer que tothom pot encertar-la, o al contrari, equivocar-se força en els diferents significats de les paraules. 

Per exemple, el cas debatut anteriorment del nom dels celtes, i dels gals. Celtes era el nom que van donar a aquestos pobles els grecs, keltoi, i es diu que gals era el nom que es donaven ells mateixos. Però cal aclarir bé aquestes paraules. Les quals són certament equivalents, gairebé sinònimes. I dic gairebé, perquè gal vol dir estranger en llengua celta, i per tant, són els estrangers els qui van donar-los-hi el nom de gal. Perquè quan venia un poble de fora, els celtes, és clar, deien que els altres eren estrangers o gals. De fet, és una paraula mirall, com passa en altres fenòmens lingüístics, per exemple el cas del cangur, perquè els nadius deien cangur per dir que kan go rú té el significat de "no t'entenc!". 

Bé, si ara hem aclarit una mica el nom de gal, cal anar a veure la paraula "celta". El significat cal trobar-lo en el celta kelch, que vol dir cercle, o comunitat, doncs es refereix als pobles celtes encerclats, i format per diferents cases que acullen les famílies que conformen la comunitat. Parlem de clan, o llinatges, més o menys enllaçats per la sang. D'aquí les típiques construccions dels turons, sigui a Catalunya, o com diuen a Galícia, els castres o castros. És el mateix procés social que configura una etapa en l'evolució cultural d'una civilització. On el cercle o comunitat es fa amb les casses mirant enmig de la rotllana, precisament com es fa en les danses de rogle. 

Això és típic també de les construccions anomenades iberes a Catalunya. La gent que hi viu escriu en un alfabet semblant d'altres llocs, però on la traducció s'acosta a la celta o gal·la. Per veure quin camí vull agafar, ens anirem a l'etimologia de la paraula catalana petó. La qual no prové certament del llatí, i si no neix del llatí, d'on surt? Estirarem el fil, i trobarem que al Rosselló es diu també potó. I que al Pallars, fa potxó, i a l'occità, ens trobem amb la forma poton. Diem fer un petó, o un potó, o un potxó, i on trobarem paraules semblants?. Doncs en una llengua celta continental, com és el bretó, que per dir petó fa pok, acabat en k. Mar enllà, en el celta insular, com és el cas del gaèlic irlandès, ens trobem amb la paraula póg o poig que es pronuncia gairebé igual. Massa coincidències etimològiques per adonar-nos que el català també fa petons amb el celta. Com fa aquella cançó "Eleanór, a run".

Sergi Turiella Gómez