15 d'abril de 1938. La 62a Divisió del Cos d'Exèrcit de Navarra arriba a Esterri d'Àneu i ocupa la majoria del Pallars Sobirà. Qui la comanda és el general Antonio Sagardía, un militar que ha passat a la història com el Carnisser del Pallars. Aquest trist sobrenom no és casual, ja que Sagardía va ser un dels principals responsables de la repressió ferotge i despietada que van patir els civils de la comarca.
En total, durant aquells mesos tràgics 72 persones innocents van ser arrestades i assassinades a sang freda sense judici previ. Sagardía i els seus soldats, però, només van ser el braç executor. Tal com explica l'historiador Manel Gimeno al llibre Revolució, guerra i repressió al Pallars (1936-1939), qui va denunciar aquells homes, dones, ancians i joves que serien afusellats van ser els seus propis veïns, que van assenyalar-los entregant a les tropes franquistes les llistes amb els seus noms.
Antonio Sagardía Ramos, amb boina i ulleres, a Rialp. Foto: ACPS
Antonio Sagardía Ramos havia nascut a Saragossa l'any 1880, fill d'una família d'origen basc i navarrès. Militar des de jove, l'any 1921 era ascendit a coronel i anys més tard assoliria el grau de general. Amb l'arribada de la Segona República, Sagardía es va acollir a la Llei Azaña, que permetia la jubilació a aquells alts comandaments i oficials que no volguessin prestar jurament al nou règim.
El mateix dia que la 62 Divisió arriba a Esterri l'onada de repressió comença. La primera víctima és un home desconegut, que és arrestat pels franquistes a la corba de Salt, damunt de València d'Àneu, i afusellat allà mateix. Simultàniament, a Àrreu, també és detingut i assassinat un home conegut com "el Mantegaire". El dia 15 encara es cobra tres víctimes més, veïns de València, que són afusellats al prat de Ton d'Aiguan.
L'endemà, un carrabiner és mort pels franquistes prop del santuari de la Mare de Déu de les Ares, mentre que el dia 18 d'abril, a les quatre de la matinada, es produeix un dels assassinats massius més sagnants, però no l'últim que tindria lloc. Fins a 10 homes, veïns de Borén, Isavarre i Àrreu, són afusellats al prat de Fuster, prop de Sorpe. Detinguts dos dies abans i tancats a la capella del Roser i després a la borda d'Aspà, els van obligar a cavar la seva pròpia tomba. La fossa va ser oberta l'any 2020.
Detall d'un dels cossos trobats a la fossa del Prat de Fuster, a Sorpe. Foto: Departament de Justícia
Més al sud, al prat de Gori, entre Rialp i Llavorsí, sis veïns d'aquest darrer poble corren la mateixa sort. Cauen sota les bales al costat de la carretera, i són enterrats a la cuneta en una fossa improvisada. La por per aquests assassinats va ser tal que cap familiar va gosar anar a buscar els cossos per temor a possibles represàlies. A partir d'aleshores, sembla que la violència contra els civils s'atura, però el pitjor encara està per venir.
El 14 de maig, la repressió arriba al seu punt àlgid. De manera gairebé simultània, 8 veïns d'Escaló i 11 de Rialp són afusellats al cementiri de Montardit i a la guixera de Sort. En el cas dels primers, un jove testimoni va poder veure com els cadàvers eren llençats a un barranc proper. L'endemà, els militars van obligar la gent del poble a recollir les víctimes i enterrar-les en una fossa del cementiri.
En el cas dels de Rialp, havien estat detinguts el dia abans i tancats a la presó de Sort. Havien estat assenyalats pels seus propis veïns. Així i tot, explica Manel Gimeno, en aquest episodi gent conservadora de la capital pallaresa van intentar salvar-los. De fet, mossèn Cisco fins i tot es va agenollar davant del general Sagardía per demanar clemència per als arrestats.
Placa recordant els afusellats al cementiri de Montardit i a la guixera de Sort. Foto: Ajuntament de Sort
El militar només parcialment va cedir a la petició, assegurant que només s'afusellarien aquells que estaven afiliats al sindicat CNT, mentre que els de la UGT tan sols romandrien empresonats. I així va ser. Sis dies més tard, el 20 de maig, l'antic president del Comitè de Rialp, Alfred Freixa, que s'havia amagat en una cabanya, també va ser assassinat prop del pont de Pedra després de topar-se amb un grup de militars franquistes pensant-se que eren republicans.
Però si un episodi demostra a la perfecció l'arbitrarietat i la brutalitat de la repressió franquista és la matança de l'Hostal d'Aidí. El 23 de maig, 9 persones provinents d'Unarre, Escalarre i València d'Àneu eren arrestades i confinades en aquesta casa aïllada, situada al peu de la carretera entre Esterri i Llavorsí. L'endemà, prop d'allà, a la zona de l'Enraiador, totes elles van ser afusellades.
Però la cruesa d'aquest fet pren encara més magnitud amb dos detalls: per una banda, algunes de les víctimes, joves i grans, eren allà perquè els franquistes no havien pogut trobar i matar els seus fills, pares o marits. Per l'altra, hi ha el cas de Nativitat Ginesta i Ribó, una noia de només 17 anys que va voler acompanyar la seva mare en ser detinguda perquè no entenia el castellà.
Monument i placa en memòria de les víctimes de l'Hostal d'Aidí. Foto: Memorial Democràtic
Tal com va poder testimoniar-ho una veïna d'Aidí, la jove Nativitat no només va ser l'última en ser afusellada, sinó que abans de rebre el tret de gràcia va ser violada pels soldats, just al costat d'on reposava el cadàver de la seva mare. "Quan van tornar, els falangistes venien rient i comentant satisfets l'èxit de l'execució", relatava un altre testimoni de la matança.
Només un dia més tard, el 26 de maig, i com a represàlia per un suposat atac de guerrillers contra soldats franquistes, 7 veïns dels pobles de Cerbi, Escalarre, Llavorre i Gavàs eren arrestats i assassinats al prat del Coixet d'Estaron, prop del pont del Caragol. La darrera víctima d'aquell mes va ser afusellada el 29 de maig al prat de la Casilla de la Guingueta d'Àneu.
Antonio Sagardía: «Fusilaré a diez catalanes por cada hombre muerto de mi guardia»
Placa en records dels assassinats a la Molina de Josepet, prop de Rialp. Foto: Memorial Democràtic
Amb aquestes últimes morts finalitzava un dels episodis de repressió més ferotges de la Guerra Civil al Pallars, i que durant anys va romandre en l'oblit per culpa de la por i la repressió. Paradoxalment, l'estiu de 1936, la violència revolucionària havia estat molt menor al Pallars Sobirà en comparació amb el Jussà. Tanmateix, tant les delacions dels cacics del nord com l'actitud implacable d'Antonio Sagardía van desembocar en un autèntic bany de sang.
Què va moure la gent dels pobles de la comarca a denunciar els seus veïns? Els motius ideològics i el sentiment de revenja sense dubte van influir-hi, però no van ser la causa principal. Tristament, l'espurna que va desencadenar aquesta tragèdia i es va endur tantes víctimes innocents van ser les enveges i els interessos econòmics. El caciquisme, que havia perdut poder durant la República, va voler afiançar de nou la seva hegemonia gràcies a les bales dels que van venir de fora.
El general Sagardía, quart per la dreta, durant una visita a Berlin l'any 1940. Foto: Narodowe Archiwum Cyfrowe
I què se'n va fer del Carnisser del Pallars? L'any 1940, Antonio Sagardía era nomenat inspector general de la Policia Armada. Aquell mateix any, va formar part de la delegació que visitava l'Alemanya nazi, i poc després fins i tot va ser una de les personalitats que va rebre Heinrich Himmler, el despietat cap de la Gestapo i un altre cèlebre carnisser d'infausta memòria. Sagardía va morir a Madrid el 1962, amb 82 anys.
Mentrestant, les 72 víctimes -64 homes i 8 dones- assassinades per ordre d'aquell sanguinari general franquista van romandre durant anys a les fosses, els prats i les cunetes on havien trobat la mort de manera tan injusta. Algunes d'elles han pogut ser recuperades i homenatjades. D'altres -com les assassinades a l'Hostal d'Aidí- encara són sota terra com a mostra d'una ferida que encara no s'ha aconseguit tancar del tot.
Si voleu més informació sobre els crims del general Sagardía, podeu veure aquest documental del programa 30 minuts de TV3, titulat Les fosses del silenci.
Aquest article ha estat redactat gràcies a la recerca, el treball i l’esforç de periodistes. Si valores la nostra feina, ara pots donar suport al projecte:
Mostra el teu compromís amb Pallars Digital.
Subscriu-te al diari per només 3€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.
