Dimarts, 24 de desembre de 2024
Aixaldes

Els crims del general Sagardía, el Carnisser del Pallars

L'any 1938, aquest militar va orquestrar un episodi de repressió indiscriminada contra la població del Pallars Sobirà amb l'ajuda dels cacics locals

Tomàs Garcia Espot Pallars | 20 d'abril de 2024 a les 08:00
El general Sagardía saludant amb el braç en alt les tropes de la 62a Divisió, l'any 1938 | ACPS / fons Agustí López Pla

 Aquest mes d'abril a la secció de reportatges Aixaldes tornem a centrar-nos en la Guerra Civil per analitzar la figura d'Antonio Sagardía, un militar franquista que l'any 1938 va desencadenar un episodi de repressió indiscriminada contra la població civil del Pallars Sobirà, provocant la mort de desenes de víctimes innocents per culpa de les denúncies dels seus mateixos veïns.

 

15 d'abril de 1938. La 62a Divisió del Cos d'Exèrcit de Navarra arriba a Esterri d'Àneu i ocupa la majoria del Pallars Sobirà. Qui la comanda és el general Antonio Sagardía, un militar que ha passat a la història com el Carnisser del Pallars. Aquest trist sobrenom no és casual, ja que Sagardía va ser un dels principals responsables de la repressió ferotge i despietada que van patir els civils de la comarca.


En total, durant aquells mesos tràgics 72 persones innocents van ser arrestades i assassinades a sang freda sense judici previ. Sagardía i els seus soldats, però, només van ser el braç executor. Tal com explica l'historiador Manel Gimeno al llibre Revolució, guerra i repressió al Pallars (1936-1939), qui va denunciar aquells homes, dones, ancians i joves que serien afusellats van ser els seus propis veïns, que van assenyalar-los entregant a les tropes franquistes les llistes amb els seus noms.
 

Antonio Sagardía Ramos, amb boina i ulleres, a Rialp. Foto: ACPS


Antonio Sagardía Ramos havia nascut a Saragossa l'any 1880, fill d'una família d'origen basc i navarrès. Militar des de jove, l'any 1921 era ascendit a coronel i anys més tard assoliria el grau de general. Amb l'arribada de la Segona República, Sagardía es va acollir a la Llei Azaña, que permetia la jubilació a aquells alts comandaments i oficials que no volguessin prestar jurament al nou règim.

 
Tanmateix, amb l'esclat de la Guerra Civil Espanyola s'incorpora a l'exèrcit sublevat i es posa al capdavant d'una unitat de falangistes que ocuparà Guipúscoa. L'any 1937, liderant l'anomenada "Columna Sagardía", el general participa a la batalla de Santader i pren part en l'ocupació del nord de la Península. Durant aquell temps, ja demostra el seus implacables mètodes repressius, tant contra els militars com els civils.


Els primers morts

El mateix dia que la 62 Divisió arriba a Esterri l'onada de repressió comença. La primera víctima és un home desconegut, que és arrestat pels franquistes a la corba de Salt, damunt de València d'Àneu, i afusellat allà mateix. Simultàniament, a Àrreu, també és detingut i assassinat un home conegut com "el Mantegaire". El dia 15 encara es cobra tres víctimes més, veïns de València, que són afusellats al prat de Ton d'Aiguan.

L'endemà, un carrabiner és mort pels franquistes prop del santuari de la Mare de Déu de les Ares, mentre que el dia 18 d'abril, a les quatre de la matinada, es produeix un dels assassinats massius més sagnants, però no l'últim que tindria lloc. Fins a 10 homes, veïns de BorénIsavarre i Àrreu, són afusellats al prat de Fuster, prop de Sorpe. Detinguts dos dies abans i tancats a la capella del Roser i després a la borda d'Aspà, els van obligar a cavar la seva pròpia tomba. La fossa va ser oberta l'any 2020.
 

Detall d'un dels cossos trobats a la fossa del Prat de Fuster, a Sorpe. Foto: Departament de Justícia


Més al sud, al prat de Gori, entre Rialp i Llavorsí, sis veïns d'aquest darrer poble corren la mateixa sort. Cauen sota les bales al costat de la carretera, i són enterrats a la cuneta en una fossa improvisada. La por per aquests assassinats va ser tal que cap familiar va gosar anar a buscar els cossos per temor a possibles represàlies. A partir d'aleshores, sembla que la violència contra els civils s'atura, però el pitjor encara està per venir.
 

La matança continua

El 14 de maig, la repressió arriba al seu punt àlgid. De manera gairebé simultània, 8 veïns d'Escaló 11 de Rialp són afusellats al cementiri de Montardit i a la guixera de Sort. En el cas dels primers, un jove testimoni va poder veure com els cadàvers eren llençats a un barranc proper. L'endemà, els militars van obligar la gent del poble a recollir les víctimes i enterrar-les en una fossa del cementiri.

En el cas dels de Rialp, havien estat detinguts el dia abans i tancats a la presó de Sort. Havien estat assenyalats pels seus propis veïns. Així i tot, explica Manel Gimeno, en aquest episodi gent conservadora de la capital pallaresa van intentar salvar-los. De fet, mossèn Cisco fins i tot es va agenollar davant del general Sagardía per demanar clemència per als arrestats.


Placa recordant els afusellats al cementiri de Montardit i a la guixera de Sort. Foto: Ajuntament de Sort


El militar només parcialment va cedir a la petició, assegurant que només s'afusellarien aquells que estaven afiliats al sindicat CNT, mentre que els de la UGT tan sols romandrien empresonats. I així va ser. Sis dies més tard, el 20 de maig, l'antic president del Comitè de Rialp, Alfred Freixa, que s'havia amagat en una cabanya, també va ser assassinat prop del pont de Pedra després de topar-se amb un grup de militars franquistes pensant-se que eren republicans.

 

L'Hostal d'Aidí

Però si un episodi demostra a la perfecció l'arbitrarietat i la brutalitat de la repressió franquista és la matança de l'Hostal d'Aidí. El 23 de maig, 9 persones provinents d'Unarre, Escalarre i València d'Àneu eren arrestades i confinades en aquesta casa aïllada, situada al peu de la carretera entre Esterri i Llavorsí. L'endemà, prop d'allà, a la zona de l'Enraiador, totes elles van ser afusellades.

Però la cruesa d'aquest fet pren encara més magnitud amb dos detalls: per una banda, algunes de les víctimes, joves i grans, eren allà perquè els franquistes no havien pogut trobar i matar els seus fills, pares o marits. Per l'altra, hi ha el cas de Nativitat Ginesta i Ribó, una noia de només 17 anys que va voler acompanyar la seva mare en ser detinguda perquè no entenia el castellà.
 

Monument i placa en memòria de les víctimes de l'Hostal d'Aidí. Foto: Memorial Democràtic


Tal com va poder testimoniar-ho una veïna d'Aidí, la jove Nativitat no només va ser l'última en ser afusellada, sinó que abans de rebre el tret de gràcia va ser violada pels soldats, just al costat d'on reposava el cadàver de la seva mare. "Quan van tornar, els falangistes venien rient i comentant satisfets l'èxit de l'execució", relatava un altre testimoni de la matança.

Només un dia més tard, el 26 de maig, i com a represàlia per un suposat atac de guerrillers contra soldats franquistes, 7 veïns dels pobles de Cerbi, Escalarre, Llavorre i Gavàs eren arrestats i assassinats al prat del Coixet d'Estaron, prop del pont del Caragol. La darrera víctima d'aquell mes va ser afusellada el 29 de maig al prat de la Casilla de la Guingueta d'Àneu.

 
La llista encara es va fer més llarga el 13 de juliol: un sastre d'Esterri d'Àneu i un home de Coll de Nargó eren executats al prat del Rector, entre l'Hostal d'Aidí i el pont del Caragol. El primer havia estat atrapat quan caminava per la muntanya per intentar arribar al seu poble i reunir-se amb la família. Després de tancar-lo a l'escola de Berrós, va ser brutalment torturat.

Durant els mesos següents, l'espiral de morts orquestrada per Sagardía i els cacics -almenys contra la població civil- va aturar-se momentàniament. Tanmateix, el 4 de novembre, es va produir un succés que encetaria un nou episodi de repressió sense pietat. Durant la matinada, un grup que soldats que feia guàrdia al pont de la Bastida van ser atacats. Només va haver-hi un supervivent.

Antonio Sagardía: «Fusilaré a diez catalanes por cada hombre muerto de mi guardia»
 
Després d'interrogar aquest soldat a l'hospital de Tremp, el general Sagardía va pronunciar una frase que feia encara més evident la seva condició d'home despietat i sanguinari: "Fusilaré a diez catalanes por cada hombre muerto de mi guardia". L'amenaça del militar es va complir al peu de la lletra. Aquell mateix dia, són arrestades 11 persones provinents dels pobles del voltant: Surp, la Bastida, Escàs, Altron, Bernui i Llessui.

En aquest cas, la tria es va fer d'acord amb els seus antecedents polítics. Tanmateix, feia poc temps que havien sortit de la presó de Lleida sense judici ni càstig. No importava, Sagardía volia venjar-se. Van ser tancats a la caserna de la Guàrdia Civil de Rialp, des d'on pensaven que tornarien a ser duts a la capital del Segrià. La realitat, però, va ser molt més crua, i tots ells van ser assassinats a sang freda a la Molina de Josepet.
 

Placa en records dels assassinats a la Molina de Josepet, prop de Rialp. Foto: Memorial Democràtic


Amb aquestes últimes morts finalitzava un dels episodis de repressió més ferotges de la Guerra Civil al Pallars, i que durant anys va romandre en l'oblit per culpa de la por i la repressió. Paradoxalment, l'estiu de 1936, la violència revolucionària havia estat molt menor al Pallars Sobirà en comparació amb el Jussà. Tanmateix, tant les delacions dels cacics del nord com l'actitud implacable d'Antonio Sagardía van desembocar en un autèntic bany de sang.
 

Odis i enveges

Què va moure la gent dels pobles de la comarca a denunciar els seus veïns? Els motius ideològics i el sentiment de revenja sense dubte van influir-hi, però no van ser la causa principal. Tristament, l'espurna que va desencadenar aquesta tragèdia i es va endur tantes víctimes innocents van ser les enveges i els interessos econòmics. El caciquisme, que havia perdut poder durant la República, va voler afiançar de nou la seva hegemonia gràcies a les bales dels que van venir de fora.
 

El general Sagardía, quart per la dreta, durant una visita a Berlin l'any 1940. Foto: Narodowe Archiwum Cyfrowe


I què se'n va fer del Carnisser del Pallars? L'any 1940, Antonio Sagardía era nomenat inspector general de la Policia Armada. Aquell mateix any, va formar part de la delegació que visitava l'Alemanya nazi, i poc després fins i tot va ser una de les personalitats que va rebre Heinrich Himmler, el despietat cap de la Gestapo i un altre cèlebre carnisser d'infausta memòria. Sagardía va morir a Madrid el 1962, amb 82 anys.

Mentrestant, les 72 víctimes -64 homes i 8 dones- assassinades per ordre d'aquell sanguinari general franquista van romandre durant anys a les fosses, els prats i les cunetes on havien trobat la mort de manera tan injusta. Algunes d'elles han pogut ser recuperades i homenatjades. D'altres -com les assassinades a l'Hostal d'Aidí- encara són sota terra com a mostra d'una ferida que encara no s'ha aconseguit tancar del tot.

 Si voleu més informació sobre els crims del general Sagardía, podeu veure aquest documental del programa 30 minuts de TV3, titulat Les fosses del silenci.

Les víctimes de Sagardía (per ordre cronològic):
1. Persona desconeguda
2. "Mantegaire de Tredós"

Al prat de Ton d'Aiguan:
3. Andreu Codina i Farré (60 anys)
4. Jaume Tornamorell i Bosch (65 anys)
5. Andreu Mailín i Delhort (49 anys)

Al prat de Fuster:
6. Pedro Centeno Arnaiz
7. Francesc Bringué i Bonet (51 anys)
8. Francesc Móra i Faure (59 anys)
9. Ramon Sala i Tost (56 anys)
10. Joan Paulet i Huguet (51 anys)
11. Francesc Constança 
12. Pere Sempau i Sala (56 anys)
13. Jaume Sabaté i Saurat (54 anys)
14. Albert Mateu i Ros (51 anys)
15. Josep Aniell i González (32 anys)
16. Joan Font i Faure (31 anys)

Al prat de Gori:
17. Julià Rosell i Palau
18. Joan Rosell i Balanyà
19. Bonaventura Beso i Vidal (34 anys)
20. Miquel Andorrà i Ros (43 anys)
21. Antoni Rossell i Bolanya
22. Enric Gassia i Pinyana (40 anys)

Al cementiri de Montardit:
23. Lluís Bardina
24. Maria Peiró Farré
25. Joana Bardina i Peiró (18 anys)
26. Paula Pubill Subies
27. Bonaventura Pedescoll
28. Josep Pich
29. Rita Ticó
30. Joaquim Jubany i Caselles

A la guixera de Sort:
31. Francesc Lluquet i Coi (50 anys)
32. Juli Montané i Piqué (52 anys)
33. Valentí Gassa i Rocafort (53 anys)
34. Francesc Pau i Gali (46 anys)
35. Josep Mallol i Calvet (70 anys)
36. Josep Capdevila i Fort
37. Josep Barbal i Bessolí (44 anys)
38. Josep Vilanova i Armengol (72 anys)
39. Josep Semino i Gallart
40. Joan Camp i Galí (53 anys)
41. Magí Gasppa i Rosset (48 anys)

Prop del pont de Pedra:
42. Alfred Freixa i Vidal (32 anys)

A l'Hostal d'Aidí:
43. Celestí Berné i Català (48 anys)
44. Josep Berné i Català (16 anys)
45. Maria Barrós i Mauri (34 anys)
46. Jaume Nat i Canut (74 anys)
47. Benjamí Eduard Serís i Semino (18 anys)
48. Josep Palobart i Montané (49 anys)
49. Martina Ribó i Millà
50. Nativitat Ginesta i Ribó (17 anys)
51. Gertrudis Comenge i Fortet

Al prat del Coixet:
52. Josep Puyol i Jové (50 anys)
53. Agustí Sanguirgo i Sansa (44 anys)
54. Josep Anton Cortina i Borniquel (74 anys)
55. Josep Ricou i Mora (28 anys)
56. Víctor Manuel Blasi i Casanova (52 anys)
57. Àngel Sastrada
58. Manuel Orteu i Canut (33 anys)

Al prat de la Casilla:
59. Joan Bochaca i Subarroca

Al prat del Rector:
60. Josep Tolsau i Cortina
61. Joan Manyac

A la Molina de Josepet:
62. Francesc Noves i Gassia (43 anys)
63. Francesc Franch i Escurt (70 anys)
64. Jaume Moli i Canut (38 anys)
65. Josep Farré i Mola
66. Modest Roc i Montané (38 anys)
67. Baltasar Pau i Coma
68. Blai Montané i Terrés (46 anys)
69. Guillem Peret i Borrut (48 anys)
70. Jaume Nus i Canut (42 anys)
71. Francesc Portis
72. Francesc Sumalla i Gardenyes

 
  Col·labora!

Aquest article ha estat redactat gràcies a la recerca, el treball i l’esforç de periodistes. Si valores la nostra feina, ara pots donar suport al projecte:




 Fes clic aquí per veure tots els reportatges de Pallars Digital


Amb tu, el periodisme al Pallars és possible!

A Pallars Digital treballem per oferir-te una informació rigorosa, lliure i honesta. Per mantenir-ho, necessitem el suport i el compromís de persones com tu.

Subscriu-t'hi
Participació