Com evitar que se'ns cremi tot el bosc del Pirineu

Senyor director,

Probablement molts s'hauran fixat que, malgrat que una gran majoria del bosc català es troba al Pirineu, gairebé tots els incendis es produeixen lluny d'ell, a la costa i a la Catalunya central, precisament on hi ha menys massa forestal, en termes absoluts, i de menor densitat.

Cada any es crema de mitjana el 0,3% de la superfície forestal de Catalunya. Que es cremin 1.000 hectàrees en un incendi mitjà a la costa és una circumstància normal amb què podem bregar sense greus contratemps perquè és un dany acotat territorialment i perquè en general es tracta de zones amb baixa densitat vegetal.

Però al Pirineu hi ha pràcticament un continu forestal, gairebé mig milió d'hectàrees, alineades des de Roncesvalles fins a Olot, amb gran alta densitat llenyosa que, si ens despistem, se'ns poden cremar d'una tacada. Seria la desgràcia més gran en la història d'aquestes terres altes.

Per què fins avui gairebé no hi ha incendis forestals al Pirineu? Perquè es tracta de muntanyes altes, remullades amb freqüència per la pluja, que conserven la humitat encara en circumstàncies difícils. Els boscos es cremen fàcilment sobretot quan dramàticament baixa l'índex d'humitat per l'evotranspiració de la massa forestal.

Però com és que amb les calors desmesurades dels estius del 2022 i 2023 no es va cremar el bosc pirinenc? Perquè vam tenir molta sort. Ens va tocar la loteria que plogués fort a la primavera i al setembre deixant el bosc amb humitat suficient per afrontar els pics termomètrics.

Cal pensar que molts boscos a Espanya, a causa de l'abandó i la prevenció insuficient, constitueixen una massa forestal pràcticament contínua. Aquella circumstància ens va salvar de la catàstrofe, però no sempre serà així, i no cal continuar temptant la sort.

Com s'inicia un incendi, tipus d'incendi i conseqüències

Depèn dels territoris. Mentre a Catalunya la ignició es deu en general a la mà de l'home, per negligència en la major part d'ocasions, en altres territoris com el País Valencià molts focs es deuen a caigudes de llamps. Al nord d'Espanya són molt comuns els focs intencionats.

Cal aclarir que el que afavoreix la propagació de l'incendi no són els arbres, troncs i branques, sinó principalment el matoll que es troba a la base arbòria i la vegetació de la muntanya baixa.

Hi ha diversos tipus d'incendi. La immensa majoria es poden apagar amb mitjans adequats encara que gastant molts diners. Però un 1% no es poden apagar perquè hi ha massa calor al seu voltant, cosa que impedeix que l'aigua que es llança arribi a terra en estats sòlids, ja que s'evapora abans d'arribar al foc.

A manera de recordatori, l'enorme incendi de fa uns anys a Portugal, a Pedrograo Grande, que va ser qualificat com de 6a generació, generava una calor equivalent a 10 MW per metre lineal de front de foc. En aquelles tràgiques jornades al nord de Portugal, mentre va durar l'incendi, es va generar una energia equivalent a l'explosió de 27 bombes atòmiques com les d'Hiroshima.

Els experts han informat diverses vegades que apagar un incendi costa 19.000 euros per hectàrea i prevenir-lo només 2.000 euros. Tot i que és cert que les polítiques de prevenció necessiten un tractament superficial molt ampli, per la qual cosa la relació d'estalvi no és estrictament 19:2 sinó possiblement 19:5.

Però tot i així, segueix sent quatre vegades més econòmic prevenir que guarir. Aleshores, per què no dediquem més recursos a prevenir els incendis i menys a curar-los –llegiu apagar-los-? Una pregunta òbvia per a la qual no hi ha resposta fàcil.

L'incendi total del Pirineu

Aquesta hipòtesi ha estat formulada pels màxims experts de Catalunya en la política forestal i l'extinció d'incendis. L'enginyer de forests Marc Castellnou la va desenvolupar en un assaig famós.

La temperatura mitjana del Pirineu no para de pujar. La tendència mostra que cap al 2035 augmentarà potser 3 graus en relació a la mitjana històrica, de manera que l'evapotranspiració de les plantes es reduirà de forma acusada, llevat que plogui. Podem dependre de la sort d'una pluja al moment precís i amb la intensitat adequada per protegir el nostre Pirineu? Ningú contestarà que sí a aquesta pregunta.

Temptar massa la sort és una irresponsabilitat. És per això que hem de passar de polítiques públiques basades en la inacció i la confiança del càlcul de probabilitats favorable per a la preservació dels nostres boscos, a altres actives basades en intervencions d'envergadura i en certes en els pronòstics.

Fa uns mesos vaig presentar un pla energètic per al Pirineu on recordava que només el 5% de la biomassa sobrant dels boscos del Pirineu s'extreia per pràctiques no naturals. El 95% queda a terra de manera que, en cas d'encendre's, és benzina idònia per estendre un incendi fins a proporcions incalculables, si les circumstància meteorològiques fossin molt desfavorables.

Què fer

El Govern de Catalunya, en col·laboració amb els consells comarcals del Pirineu, ha d'aixecar un formidable pla per retirar la vegetació i fusta sobrant al bosc i sotabosc. Com és possible, per exemple, que a Menorca hi hagi dues fàbriques de pèl·lets de fusta i cap al Pirineu, quan amb la biomassa sobrant podríem tenir-ne fins a una desena produint pèl·lets i estelles de qualitat i amb una sortida assegurada si els poders públics en fomenten el consum i ells mateixos es converteixen en consumidors?

Com és possible que els boscos del Pirineu no estiguin plens d'ovelles i cabres netejant el sotabosc?

Una senzilla política de prevenció basada en les pràctiques forestals més reconegudes i en un fort compromís dels poders públics, pot reduir pràcticament a zero la possibilitat del Gran Incendi del Pirineu. De seguir el camí que proposo estalviarem molts diners i molts disgustos. Estem avisats. 

Pau Noy Serrano