Marta Boleda: «Les novel·les d'assassinats agraden perquè no estem disposats a fer-ho, però sí veure si l'altra gent ho fa»

Marta Boleda Montpart (Cerdanyola del Vallès, 1976) és una enoramada de la vida a la muntanya des de ben petita. Tant és així, que a la mínima oportunitat va fer cap al Pallars, més concretament a Pobellà. Actualment, es dedica amb cos i ànima a la seva feina: la veterinària rural. Un ofici que la fa estar en contacte permanent amb els animals i la natura.

Entremig, la Marta encara té temps per a escriure, i aquest darrer Sant Jordi ha publicat la seva primera novel·la, Mai és negre el cel del nord, que ha estat una de les més venudes i fins i tot guardonada al Premi Fiter i Rossell. Ella la inclou dins del gènere de la "novel·la negra rural". De crims, val a dir, també n'entén força, ja que l'any 2018 es va treure el grau de Criminologia a la Universitat Oberta de Catalunya.

- Quan vas decidir instal·lar-te al Pallars i per què?

- La meva obsessió des de sempre a la carrera eren les vaques i, clar, a Cerdanyola del Vallès poques vaques hi ha. Llavors vaig aparèixer al Pallars per fer pràctiques amb el veterinari del Jussà i ja em vaig quedar. Des del 1999.

- Què et cridava més l'atenció de la vida a muntanya?

- Era pels animals i prou. Estava molt acostumada a fer muntanya perquè des de ben xic he estat en un agrupament escolta i fèiem molta muntanya, i el Pallars mig el coneixia. Al final m'he enamorat del Pallars i del paisatge.
 
- Com és el teu dia a dia com a veterinària?

- Uf! La veterinària rural és un tema que ha de ser molt vocacional. Fem guàrdies de 24 hores, 7 dies per setmana, i ja en èpoques com ara la primavera, la feina encara és més bèstia perquè estan parint totes les eugues. Són dies que saps més o menys a quina hora començaràs i no saps a quina hora acabes. I clar, es va acumulant. Arriba el mes de juny, que els animals se'n van a la muntanya, i estem tots molt contents.

- A vegades el tracte amb els animals és més fàcil que amb algunes persones?

- Sí. Però puc dir que al sector ramader són gent de molt bon tractar i que ens entenen amb la feina que fem.

- Precisament perquè hi estàs tant en contacte, que n'opines del futur d'aquest sector?

- La situació actual és dura. La veritat és que perquè s'hagi arribat al punt on s'ha arribat han d'estar molt cremats. Són gent que està molt acostumada a rebre'n per tot arreu. És dur, i si continuen és perquè també són vocacionals i els encanta el que fan. Si no, jo crec que ja faria dies que haurien plegat.

«Que els ramaders hagin arribat a aquest punt vol dir que han d'estar molt cremats»

 
- Què creus que l'amenaça més: la burocràcia o la falta de relleu?

- Tot en general, inclús també et diria la pressió social que s'exerceix des de part de la societat. D'uns anys ençà tot el tema de l'animalisme i del benestar està afectant perquè no deixen explicar-se a la ramaderia com ells voldrien. Ells volen donar a conèixer coses que no reben des de gran part de la societat, especialment la urbana.

- També ets escriptora. Aquesta afició et ve des de petita, oi?

- Sí, fèiem els jocs florals...tonteries vàries, però després he anat escrivint. Em va bé per canviar una mica d'aires de tant animal tot el dia.
 
- Però ja no és només un hobby.

- Exacte. Vaig començar escrivint algun relat curt, molta carta al director als diaris... I alguna hora que guanyes per aquí i per allí dius "hòstia, potser a la gent li agrada el que escric". Doncs escric una mica més.

- Guanyar el Premi Vent de Port 2015 et va impulsar a continuar escrivint?

- Segurament. El tema de la novel·la ja el portava al cap des que vaig participar al concurs, i potser em va donar ales per posar-m'hi i fer alguna cosa més llarga.

«Llegir no significa haver d'estar pensant tota l'estona amb què estàs fent, també va bé per desencaboriar-te una mica»

 
- Mai és negre el cel del nord ha sigut un dels més venuts per Sant Jordi. Com has viscut aquesta rebuda?

- M'ha encantat! No m'ho esperava de cap manera. De fet, li he de donar les gràcies a l'editor, al Xandri Amat, perquè em va dir que no sabia si arribaríem per Sant Jordi, i li vaig dir que ho intentés. De fet, va sortir una setmana i mitja abans.

- I a més has rebut un accèssit al Premi Fiter i Rossell de Novel·la d'Andorra. Ja ets una escriptora amb un cert reconeixement públic.

- Està bé! Són sorpreses, i mai tinc expectatives amb aquests temes. Llavors quan et premien és una sorpresa molt agradable que et fa pujar l'autoestima. Van bé aquests inputs.
 
- La novel·la la podríem situar dins del gènere policíac, d'intrigues...

- Sí. Jo crec que és una espècie de novel·la negra rural, una cosa entremig. A part, crec que li he posat una mica d'humor sarcàstic que m'agrada, perquè llegir no significa haver d'estar pensant tota l'estona amb què estàs fent, sinó per desencaboriar-te una mica.

- Per què creus que a la gent li agrada tant aquest tipus de novel·la?

- Penso que el tema dels assassinats i tot això, com que no estem disposats a fer-ho, doncs ens agrada a veure si els altres ho fan i com ho fan. Nosaltres no ens hi posarem mai. No estem fets per matar gent.

- Quins referents tens com a escriptora?

- A mi m'agrada molt la novel·la policíaca actual, per exemple de John Verdon, Joël Dicker... els autors nòrdic no m'agraden tant. I aquí, la Dolores Redondo. Em xifla com escriu.

«La Vall Fosca té més del Pallars Sobirà i de la Ribagorça que no pas de la Conca»

 
- Quins passos segueixes a l'hora d'escriure? Quins consells donaries?

- Jo tinc molt clar sempre com vull que acabin les coses. I llavors a partir del final intento començar pel principi, i anar fent, però a mesura que em surt. Aquesta novel·la podria haver sigut de 10 pàgines o de 500. Vaig pensar que les 200 que té ja era un terme mig. Jo crec que és anar pensant a veure què et passa. Tinc una sort, que passo moltes hores al cotxe, i això m'ajuda molt a poder pensar. Apago la ràdio i penso. M'ho vaig mig gravant al mòbil i llavors escric.

- Viure a la Vall Fosca ha influït en la trama?

- No. La novel·la passa al Garraf -on no tinc cap vincle, però em feia gràcia un lloc així-, i llavors passa molt al Pallars Sobirà. Una mica també al Pallars Jussà, però a la Vall Fosca no.

- La Vall Fosca sempre té un tret diferencial amb la resta del Pallars. És per la manera de ser de la gent, l'orografia...?

- Té més del Pallars Sobirà i la Ribagorça que de no de la Conca. Al final són valls, i la gent sempre ha estat més aïllada i tancada. Jo crec que abans baixar a Pobla o a Tremp era la gran cosa. El caràcter també és molt més tancat. De fet, he parlat bastant de la Vall de Cardós com a tret diferencial del Pallars Sobirà, perquè la seva gent és diferent de la de les Valls d'Àneu o de la Vall Ferrera.
 
- Dins de la teva família no ets l'única persona que ha guanyat popularitat. La teva filla Emma és nedadora i ja ha guanyat algunes medalles. Però ha hagut de marxar a Cervera per manca d'equipaments esportius.

- Amb 14 anys. I està vivint allà quasi com amb vida universitària. Ella entrenava a Pont de Suert i a Vielha. I és el gran hàndicap que tenim. A veure si podem tenir una piscina en condicions al Pallars.

- És una paradoxa que a algú de muntanya li agradi tant nedar!

- Sí! I a més al mar, perquè ella entrena a la piscina, però a les competicions on va són al mar.

«Ja tinc pensada la segona part del llibre, però m'hi posaré quan vegi que està agradant el primer»

 
- Ja tens alguna altra novel·la al tinter?

- M'agradaria fer una segona part sense deixar de banda l'argument de Mai és negre el cel del nord. La tinc pensada, tinc el final, però no ho sé. Jo crec que m'hi posaré quan vegi si està agradant la primera. I pels inputs que tinc, crec que sí.

- I per, última què creus que li falta al Pallars?

- Bones comunicacions i proximitat amb el mar i les grans urbs. Perquè jo sempre ho dic: a la que entro per Comiols al Pallars encara tinc una hora de cotxe fins a arribar a casa.

- I què li sobra?

- Doncs no res. Té de tot, no ens podem queixar. Em sembla que és una comarca molt completa, i a més amb les grans diferència que té, perquè tenim part de secà, part de regadiu, muntanya, plana, aigua, sequera...
 


 Fes clic aquí per veure totes les entrevistes de Pallars Digital

---

  Col·labora!

Aquesta entrevista ha estat redactada gràcies a la recerca, el treball, el temps i l’esforç de professionals periodistes. Si valores la nostra feina, ara pots donar suport a Pallars Digital fent clic aquí sota:
   

Altres notícies que et poden interessar