La Morisca de Gerri: una dansa de llegenda

Escrivia mossèn Vicenç Bosch que els balls antics, a diferència dels moderns -"mirats amb fredor i que no atreuen l'atenció de ningú"- són l'expressió natural de la terra i el dictat de la naturalesa d'un poble. El seu origen és misteriós com les cançons populars, la senzillesa i la ingenuïtat són el seu ornament i posseeixen el secret de remoure a tot el poble, d'escampar l'alegria en els cors i d'omplir de gatzara a la plaça on s'executa.

Al Pallars, la Morisca és un d'aquests balls ancestrals, misteriosos i mítics que, sortosament, encara es mantenen vius avui en dia gràcies a l'esforç de la gent. Però no només ha sobreviscut, sinó que els passos i la icònica tonada d'aquesta dansa popular ha transcendit les fronteres pallareses, convertint-se en una mostra insigne del folklore català. 
 
On sense dubte més viu (i es viu) la Morisca és al poble que li ha donat nom, i que cada tercer diumenge d'agost omple de gom a gom la plaça Sant Feliu: Gerri de la Sal. Associar la Morisca amb la localitat de Baix Pallars és com fer-ho amb la sal que s'hi produïa (i encara es produeix) a les seves salines. Són elements indestriables, signes d'identitat que conformen de l'imaginari col·lectiu.
 
Però per què la Morisca es diu Morisca? Quan neix? I per què? Són preguntes que no tenen respostes fermes ni categòriques, i que es perden en la nebulosa dels temps. Les seves arrels són, doncs, força difuses. Només se sap que potser es remunta als temps dels "moros", és a dir, durant el domini sarraí de la península Ibèrica. Joan Maluquer i Viladot apuntava que l'origen radicava en les representacions religioses que feien els joglars, i que van acabar derivant en un ball.
 

Una dansa de llegenda

Però més enllà d'aquest passat incert, el que més ens ha arribat de la Morisca són les llegendes que circulen sobre el seu significat. N'hi ha fins a tres versions. Una explica que la protagonista de la dansa era una noia cristiana, filla de l'alcalde de Gerri, que en ser feta presonera pels musulmans va voler acomiadar-se dels seus ballant. Ara bé, va planejar amb la resta de veïns que en un moment concret del ball picaria amb el taló a terra. Aquesta seria el senyal perquè els habitants de Gerri fessin el major soroll possible per fer fugir els musulmans.
 
La segona versió diu que una reina cristiana era captiva d'un cabdill moro que n'estava enamorat. En aquest cas, i valent-se de la seva destresa en la dansa, va aprofitar per escapar-se arrencant a córrer enmig del ball. Finalment, la tercera conta que en realitat la presonera era una musulmana que quan va separar-se de la mà del ballador cristià, va intentar escapar-se, però quan aquest es va girar va tornar a raptar-la. Totes tres llegendes tenen un punt en comú: una jove captiva que utilitza el ball per intentar confondre i escapar-se de l'enemic.

Sigui quin sigui l'origen mític d'aquesta tradició, des del 2002 el ball de la Morisca compta cada tercer dia de Festa Major amb una representació teatral sobre la primera versió de la llegenda -on la jove captiva és la filla del batlle- adaptada per l'escriptor Pep Coll. La protagonitzen els veïns i veïnes del poble, que una vegada a l'any poden lluir vestimentes lluents i ampul·loses, traslladant els ulls del públic fins a èpoques pretèrites.
   

Com es balla?

Cada dansa té el seu modus operandi i en el cas de la Morisca, la tonada es repeteix 13 vegades. També per influència de la llegenda, cada final de tornada es culmina amb soroll, concretament amb trets d'escopeta des dels balcons de la plaça, que coincideixen amb el cop de peu a terra que fa la balladora a la darrera nota.

En les tres primeres passades, la parella es dona la mà, però a partir d'aleshores la parella es dona l'esquena, i la noia balla al voltant del ballador, talment com si intentés escapar fent honor a la llegenda. Passats tres punts més, tornen a donar-se la mà, i així la seqüència es repeteix fins al final.

 

L'any 1905, mossèn Vicenç Bosch explicava que mentre es ballava la Morisca, alguns "maliciosos" llençaven ametlles i confits des dels balcons per fer-los perdre el compàs, i que la quitxalla es posava per sota els peus dels balladors per desequilibrar-los. Anys enrere, la tradició també deia que la primera Morisca era per a l'alcalde, la segona pel rector, la resta pels fadrins que pagaven la música, i després tothom que pagués una pesseta tenia dret a ballar-la.
 

Les altres morisques del Pallars

Si bé la de Gerri de la Sal és la més coneguda, també hi ha constància que la Morisca es ballava en altres pobles del Pallars com Guàrdia de Noguera, Gurp i Rivert. Tanmateix, i a diferència del primer, en aquests llocs la tradició s'ha perdut, però sí que n'han quedat alguna referència sobre com es ballaven.
 
A Gurp, la Morisca s'assemblava força a la de Gerri: en aquest cas, la parella només ballava nou punts i després del tercer, el ballador es quedava al mig mentre la noia dansava al voltant de la plaça. Finalment, quan tornava a passar davant del ballador, aquest s'agenollava fent-li una reverència.

Pel que fa a la de Guàrdia, es ballava el segon diumenge d'octubre, també durant la Festa Major. En aquest cas, la dansa és una mica diferent de les anteriors. En un moment del ball, el ballador s'asseu al mig de la plaça mentre la balladora continua voltant i puntejant.
 
 

Una dansa viva

Afortunadament, la Morisca de Gerri és una dansa viva del Pallars, com també el Ball Cerdà de Tremp, el Ball del Contrapàs, que també es dansa a la capital del Jussà cada 17 de gener per Sant Antoni o a Palau de Noguera per la Festa Major, o bé els rigodons de Sort gràcies a l'empenta de l'Associació Els Esmolets.

D'altres, però, s'han deixat de ballar. En conseqüència, al llarg dels anys molts pobles del Pallars han perdut també una part de la seva identitat, aquella que anava unida a les festes. Ara bé, iniciatives com la dels Esmolets de Sort, que enguany han inaugurat una exposició sobre les danses populars pallareses, permeten recordar, conservar i difondre aquesta mostra tan important del nostre patrimoni.
 
L'Esquerrana, la Bolangera, la Galop, el Ball Rodó, el Rotlletó, el Fandango, el Ball Francès, el Patatuf... El Pallars és terra de danses, de tradicions i costums ancestrals. Algunes s'han pogut recuperar i ara omplen places allà on van. D'altres, mentrestant, esperaran pacients a què algú les pugui tornar a ballar i així poder recuperar un tros de la seva essència que s'havia perdut dècades enrere.

---

  Col·labora!

Aquest article ha estat redactat gràcies a la recerca, el treball i l’esforç de periodistes. Si valores la nostra feina, ara pots donar suport al projecte: