«M'entens o t'ho explico?»

Avui m'estreno en aquest espai. Em fa molta il·lusió. Perquè compartir teatre és una necessitat vital tal com va tot plegat.

Pels que no em coneixeu, visc a Gerri de la Sal des de fa 18 anys, els meus padrins n'eren i els meus pares es van conèixer aquí. Per tant, em reivindico pallaresa d'adopció i des del meu naixement.

El teatre m'apassiona des de xica, el pare n'és el responsable, el Carles, entregat a aquest art des que tinc ús de raó. Era un actor autodidacte, dels que neixen actors, com ell mateix deia. Jo sóc una aficionada amb més passió que altra cosa, actriu o directora, segons toqui, que juntament amb els companys del grup Tarambanes de Sort, actors i actrius o directors i directores, segons toqui també, estrenem cada any un espectacle al teatre Til·lers de Sort i, des de fa uns anys, també al teatre La Lira de Tremp.

Som aficionats que estimem el que ens dona l'actuació: històries diverses, entreteniment, rialles, treball en equip, connexió amb un públic entregat que any rere any ens demostra que no podem parar: cal fer teatre, consumir teatre, com més, millor, professional o amateur, pensat per 15 persones o per a 1.500... Gràcies a tots els que us reconeixeu com el nostre públic, el públic de Tarambanes... gràcies per ser-hi!

Des d'avui, i si em permeteu, m'agradaria compartir amb vosaltres impressions en relació a les obres de teatre a les quals assisteixo com a espectadora fidel, ja sigui a Barcelona, a Lleida, o a un bolo a qualsevol poble o vila del principat. Ho vull fer sense cap altra pretensió que aquesta, compartir teatre i tot allò que em remou, sovint, com a espectadora.

Avui us parlo de M'entens o t'ho explico?, una comèdia que estarà al teatre Aquitània, a l'avinguda Sarrià de Barcelona, fins el 20 d’octubre.

Va ser un encert anar-hi en família, vam riure força i vam poder explicar a la petita de casa com n'era de diferent la societat del 1992, la de la Barcelona dels Jocs Olímpics. Ella, adolescent més que no pas petita, estava esfereïda amb el que considerava comentaris homòfobs, misògins, fora de context... fins que, veient la seva cara, la vaig situar: tot i les referències del text i la figura del Cobi presidint el taulell de la barra del bar on transcorre la primera part, ella no havia caigut en que l'escena passava en una societat de fa 30 anys i escaig.

A ella li semblava que era una societat del segle passat, certament. I a mi, sincerament, em va sorprendre prendre consciència que, essent jo ja una dona adulta i mare en aquella Barcelona preolímpica on aleshores vivia, tot just hi havia qui "sortia de l'armari" i els acudits de prostitutes, persones amb problemes de salut mental o amb una capacitat diversa, com en diem ara, fossin el pa de cada dia. Era l'humor que s'estilava i amb el que tant hem rigut tots, ara no ens fem els despistats. Tots els meus coetanis hem rigut amb acudits de marietes, bojos, coixos, sords o tartamuts. Tots!

El més destacable de l'espectacle, la interpretació dels quatre actors i la bona direcció a escena. Tots ells resolen amb nota cada un dels diversos personatges que els toca interpretar i, amb un text que dona pel que dona, fan una feina extraordinària. Connecten amb el públic perquè ho passen bé i està tot molt ben embastat. Tots ells, David Olivares, Miquel Sitjar, Octavi Pujades i Anna Senan són excel·lents professionals, amb trajectòries ben diferents cadascun d'ells, però amb llarga experiència.

En resum, un espectacle que us recomano absolutament si voleu passar una estona distesa i compartir rialles amb la família. Ara bé, advertir als més joves que l'obra no enganya quan s'anuncia: 1992, retrat d'una societat destinada a canviar.

Tot i que encara hi ha molt a millorar, hem canviat, no en tingueu cap dubte!