«La Gavina» de Txékhov

Diuen que els amants del teatre no ens podem perdre per cap motiu aquests quatre textos que Txékhov va regalar a la humanitat: La Gavina, L'oncle Vània, Les tres germanes i L'hort dels cirerers.

Jo he d'admetre que de les quatre, no havia vist mai La Gavina que és una meravella. Ni l'havia llegit mai. En canvi Les tres germanes la vaig interpretar amb els companys de B.U.P. (que gran que soc!), amb els quals vam compartir tres anys inoblidables a l'Escola Santa Anna de Barcelona quan érem adolescents, i amb els mateixos continuem compartint vida i teatre.

Però aquesta història que he vist aquest cap de setmana al Teatre Lliure em va fer xalar molt. El cap i el cor eren plens de les diverses emocions que l’obra reflectia. Tots els que érem a les grades, fantàsticament disposades en forma d'U al voltant de l'enorme espai de la sala Fabià Puigserver, segur que ens vam poder sentir identificats amb una, dues, o gran part de les situacions emocionals que ens descrivien els personatges vivint en directe allò que els estava passant: amor, desamor, il·lusions trencades, ambició, enyor del passat que no torna, enveja, patiment, malaltia, pors, il·lusions acomplertes, vulnerabilitat, amistat, ganes de viure, mort. I me'n deixo unes quantes! Les emocions humanes són infinites i, a més a més, es poden combinar amb conjuntures circumstancials, espontànies, creades a propòsit, pensades amb nocturnitat i traïdoria, o que simplement ens sorprenen durant la vida, de tal manera, que ens fan pensar per què som on som o com hi hem arribat.

I quin repartiment coral tan excepcional! No em vull estendre amb els noms dels actors i actrius, alguns molt reconeguts i altres que comencen a despuntar, però sí que vull destacar la feina coral tenint en compte la diversitat generacional entre ells i com n'és de necessari entendre les interrelacions personals entre els personatges per participar del clímax que es crea al teatre.

L'adaptació i la direcció de Julio Manrique en són part fonamental d'aquesta interpretació brillant. I cal ressaltar, també, l'escenografia. És una meravella veure com canvien els elements que configuren un nou espai, com entren i surten persones de l’elenc o de l'equip tècnic amb mobiliari de tota mena, al compàs d'una música eixordadora i contundent que et fa estar absolutament atent. Mentre això passa, per desviar l’atenció de l’escenari, hi ha una pantalla gegant, que sembla un mirall, que va emetent unes imatges molt boniques que complementen el que està succeint. Tot un desplegament només a l'abast de grans produccions, tot sigui dit.

Vaig anar acompanyada del meu amic Xavi que, a diferència de mi, ja havia vist diverses versions d'aquest clàssic. Em va confessar que li havia costat una mica aquesta adaptació amb un llenguatge i tarannà tan actuals, acostumat com estava a veure propostes que respectaven el text original que data del 1896, tot i que s'ho va passar d'allò més bé, com sempre que ha vist aquesta obra.

A mi aquest comentari em va fer sentir afortunada d'haver anat "verge" a gaudir d'aquest text perquè el vaig trobar totalment actual... Aquesta és la grandesa dels clàssics universals que parlen, volen explicar la condició humana i tota la seva complexitat. També em va fer recordar que aquesta mateixa sensació de desconcert del Xavi la tenia jo quan anava a veure espectacles dirigits pel controvertit Calixto Bieito: no vaig aconseguir connectar mai amb aquelles visions tan transgressores i per mi "hardcore" en excés. És qüestió de gustos, tal com passa amb tantes coses a la vida.

Afanyeu-vos i compreu la vostra entrada. Han prorrogat les funcions i hi seran fins el 10 de novembre.

Tot plegat em fa voler parlar-vos d'un espectacle diametralment oposat que també he vist aquest cap de setmana i que ara mateix desconec on es pot tornar a veure i quan: el d'una companyia petita de joves que no arriben a la trentena, amb una proposta de creació pròpia, escenografia manufacturada per ells mateixos, adaptable a qualsevol espai, amb elements de performance que connecta a l'acte amb el públic. I amb un resultat absolutament meravellós que res ha d'envejar a aquestes produccions amb tant pressupost i difusió. Però això, a la pròxima entrega.

Salut i teatre!