Avui us parlo d'un espectacle que ara mateix ja no està en cartellera al Principat. Es va acabar el diumenge 29 de setembre al teatre Akadèmia després d'haver voltat, fins i tot, a l'altra banda de l'oceà i d'haver obtingut un gran reconeixement. Al perfil d'Instagram del seu protagonista (
@rubendeeguia) he llegit que el 12 de desembre seran a Granollers després de passar per Cadis, Bilbao, A Corunya i Jaén, entre d'altres poblacions.
Reconec que em feia mandra un espectacle en castellà perquè jo visc, penso i sento en català. Però sigui quina sigui la llengua, una vegada més es va fer obvi que el llenguatge de l'amor, l'esperança, el dolor, la perversitat de la condició humana, el sense sentit d'una guerra ferotge entre éssers humans, és universal. Així doncs, vaig arribar just a temps de no perdre'm l'obra a l'idoni escenari de l'Acadèmia. Vaig sortir-ne totalment col·lapsada per totes les sensacions viscudes.
Paralitzada, saturada, viva en mig de la complexitat de gestionar sentiments tan diversos i dispars com els que van aflorar des del més profund del meu cor durant la interpretació de Rubén de Eguía. No trobo cap adjectiu per a descriure-la en tota la seva dimensió. Potser és art. Realitat. Puresa. Talent. Treball. Va ser un luxe veure'l i escoltar-lo durant una hora i quart en un escenari nu, ell sol, vestit amb uns texans i una samarreta, amb els peus descalços, una sola cadira i uns quants jocs de llum, explicant-nos la seva experiència com a amant d'Aquil·les durant els llargs anys de la guerra de Troia.
La seva història serveix de pretext per a documentar, per exemple, que el més horrible d'aquest món és voler ser un heroi de guerra. Intentar explicar per què milers d'éssers humans moren en una batalla provocada per l'ego ferit d'un sol home, o adonar-se que cal aprendre a viure una vida després d'anys entre mort, sang, atrocitat, horror, por, molta por, alcohol i amor. Per sort l'esperança tendeix a aparèixer entre la desesperació -potser no existiria sense ella, oi?- i et dona un respir entre tant esglai, commoció, turment i por. Sempre la por. I és en aquest petit espai per recuperar l'ànim quan sents que t'explota el cor perquè tanta feredat i sense sentit no es pot suportar. I quan l'amor entra en escena, volem "eternitzar l'efímer", tal com ens diu Patroclo que tant gaudeix de l'amor d'un ésser mig home i mig deu, però que no pot evitar la mort del seu amant.
El text és tan brutal que aplaudeixo al Rubén per la seva valentia. No coneixia l'Alberto Conejero, l'autor. Ara friso per llegir-lo. Que difícil ha de ser defensar un text magistral. Que difícil ha de ser dirigir un sol actor explicant en tan poc temps tanta veritat. Vet aquí que ho hagi fet en Xavier Albertí.
En acabar vaig esperar en Rubén i ens vam fondre en una llarga abraçada. El vaig conèixer el 2015 treballant amb el Canut, el pare, a un espectacle que es deia l'Hort de les Oliveres estrenat a la sala gran del TNC i dirigit, també excepcionalment, per Xavier Albertí. Un jove però ja adobat Rubén apareixia en una escena totalment nu, ara sí literalment, en ple suïcidi dins d'una banyera plena d'aigua i sang, una imatge que mai oblidaré i a on ja ens va deixar clar que tenia fusta d'actor . I per això fa fàcil el que és difícil.
No badeu i agafeu entrades pel teatre de Granollers. Feu-vos aquest regal.
Us recomano anar amb la ment en blanc, descansada, i parar les orelles i escoltar i buscar l'expressió de l'intèrpret.
A veure què us sembla.
Amb tu, el periodisme al Pallars és possible!
A Pallars Digital treballem per oferir-te una informació rigorosa, lliure i honesta. Per mantenir-ho, necessitem el suport i el compromís de persones com tu.
Subscriu-t'hi